Saltear al contenido principal

COSTA D’IVORI

costa-divori-yamoussoukro-camins

300.000
persones desplaçades

world-camins-1

1. HISTÒRIA I CONFLICTE

La darrera etapa del conflicte a Costa d’Ivori va iniciar-se el 2010 després que Alassane Ouattara, líder del partit Rassemblement Démocratique Républicain (RDR), guanyés les eleccions presidencials contra el llavors president Laurent Gbagbo, del partit Front Populaire (FP), qui va accedir al poder l’any 2000. No obstant, el Tribunal Constitucional va anul·lar el resultat en algunes regions i va declarar a Gbagbo com a guanyador, fet que provocà tensions i un esclat de violència armada entre els partidaris dels dos líders, abocant el país a una guerra civil. Aquesta confrontació s’inscriu en un context de tensions iniciades durant el 2000, any en el qual comencen els enfrontaments violents entre les persones que donaven suport a Gbagbo -majoritàriament la població cristiana del sud del país- i a Ouattara -representat pels musulmans al Nord-. Al 2011, l’ACNUR comptava ja quasi un milió de persones refugiades i desplaçades.

Finalment, Ouattara va rebre el suport de la Unió Africana, els Estats Units, la Unió Europea, França i les Nacions Unides, a més d’altres països africans com Nigèria. Malgrat l’ONU va concloure la missió d’estabilització que hi tenia des de 2004, l’ONUCI s’ha mantingut després de les eleccions per protegir la població civil, facilitar el desarmament, la desmobilització i promoure els drets humans. Des del 2002, també s’havien desplegat tropes franceses en col·laboració amb l’ONUCI. Entre 2010 i 2011 es van adoptar fins a 10 resolucions, a més d’acordar la presència de 10.000 cascs blancs al territori durant el 2011. Al novembre de 2015, Laurent Gbagbo i la seva mà dreta, Charles Goudé, van ser jutjats per la Cort Penal Internacional per crims contra la humanitat comesos al llarg del 2010.

En l’actualitat, Outtara és el president del país. Per últim, si fixem la nostra mirada a un nivell més local, a l’octubre de 2018 es van realitzar les eleccions municipals i regionals. Amb el 60% dels vots regionals, el Rassemblement des houphouëtistes pour la démocratie et la paix (RHDP) va guanyar a 18 regions, contra 6 del seu principal oponent, el Parti démocratique de Côte d’Ivoire (PDCI). Pel costat municipal, la coalició presidencial va vèncer a 92 ciutats, incloses la majoria de les comunitats d’Abidjan, Bouaké i San Pedro. Tot i això, la participació es va mantenir baixa.

2. Militarització i Comerç d’Armes

Al 2004 el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va imposar un embargament d’armes a Costa d’Ivori després de la primera guerra civil de 2002 i 2003. L’embargament va continuar arran del conflicte de 2010 i 2011, i es va donar per finalitzat l’abril del 2016. No obstant això, Amnistia Internacional informa que en el període anterior a l’embargament, va rebre nombroses armes provinents de països com la Xina, Bulgària, Bielorússia, Ucraïna, i Israel. A més, AI denuncia la importació il·legal d’armes durant el període d’embargament: les armes provenien d’empreses situades a Turquia, França, Sèrbia i Romania. Tot plegat, ha tingut com a conseqüència directa l’escalada de la violència al país, amb la mort de milers de civils.

Cal remarcar que el pressupost estimat en defensa de Costa d’Ivori pel 2018 és de 440 milions de dòlars, el que la situa en la 89a posició del rànquing mundial.

3. Drets Humans

a. Context

Costa de Marfil segueix marcada pels conflictes derivats del període de violència post-electoral dels anys 2010 i 2011. Actualment, segueix havent-hi unes 200 persones detingudes per aquests fets a l’espera d’un judici, totes elles estan vinculades amb l’expresident Laurent Gbagbo. No obstant això, la situació de seguretat a Costa de Marfil ha millorat gradualment els darrers anys. De fet, l’Operació de l’ONU al país va acabar amb les seves missions el juny del 2017.

b. Drets civils, polítics i socials

Diverses entitats denuncien restriccions als drets de llibertat d’expressió, d’associació i de reunió pacífica. Es calcula que més de 70 persones, majoritàriament membres de l’oposició van ser detingudes després d’exercir aquests drets bàsics, tot i que van ser posades en llibertat al cap de pocs dies o setmanes. També en relació a la llibertat d’expressió, Reporters Sense Fronteres denuncia que dos periodistes del país van ser acusats d’un delicte penal per difondre una entrevista amb el fill de l’expresident Gbagbo en la qual s’afirmava que hi ha presoners polítics en el país. Amnistia denuncia també que en els judicis per les violacions greus de drets humans comeses després de les eleccions de 2010, només es jutgen els crims comesos pels presumptes simpatitzants del president derrotat, Laurent Gbagbo.

c. Drets dels infants

Es constata l’ús de mà d’obra infantil i el tràfic d’infants cap a Costa d’Ivori relacionat amb el conreu del cacau i del cafè. Actualment, segons RICE (Xarxa Marfilenya pel Comerç Just), menys d’un 10% del cacau produït al país compleix amb tots els paràmetres del comerç just. De fet, s’han fet denúncies reiterades a les grans companyies multinacionals que operen a la zona .

d. Drets LGTBI

L’homosexualitat a Costa d’Ivori no és il·legal en la vida privada, però en canvi és il·legal participar en actes homosexuals en públic. Tot i no ser criminalitzada, encara existeix intolerància, estigmatització i violència contra grups LGBTI. Entre d’altres, s’han detectat episodis d’abús verbal, presó injusta, pallisses i extorsió.

e. Gènere. Vulnerabilitat de les dones.

Un número indeterminat de dones, es calcula que milers d’elles, han estat víctimes de violacions i agressions sexuals generalitzades per part dels combatents. Tot i la gravetat d’aquests delictes, els responsables no han estat castigats; de fet, no existeix una definició del concepte de “violació” encara que la violació figura com a delicte castigat pel Codi Penal d’aquest país. En aquest sentit diverses associacions de drets humans, entre d’altres l’Associació Ivoriana de Dones Juristes han fet una crida pública per incloure una definició de violació al Codi Penal. A més, la falta d’infraestructures mèdiques, sobretot a les zones rurals, impedeix que moltes de les supervivents de la violència sexual rebin una atenció mèdica adequada. L’habitual vulnerabilitat de les dones resulta en aquest context greument incrementada per la tradicionalment greu desigualtat de drets en relació als homes, pels crims de guerra comesos que han amplificat aquesta vulnerabilitat, com també per la persistència de la MGF, una pràctica encara prevalent al país tot i la seva prohibició i punició des de 1998 (Llei 98/757).

f. Refugiats

Segons ACNUR, el 2017 es calcula que hi havia unes 40 mil persones refugiades de Costa de Marfil. De totes elles, aproximadament un 25% es trobarien a Libèria, seguit de Ghana i Itàlia, amb aproximadament un 15% d’elles a cada país.

El febrer de 2015, l’Internal Displacement monitoring centre (IDMC) estimava que el 87% dels 2,3 milions de desplaçats pels episodis de violència del 2002 ja havien pogut retornar a casa seva. De fet, al 2017 unes 8 mil persones més haurien tornat.

Tot i així, es calcula que encara hi ha uns 300.000 desplaçats interns. A la part Sud-Oest del País, atacs esporàdics encara obliguen a persones a abandonar les seves cases.

COSTA D’IVORI

costa-divori-yamoussoukro-camins

300.000
persones desplaçades

1. HISTÒRIA I CONFLICTE

La darrera etapa del conflicte a Costa d’Ivori va iniciar-se el 2010 després que Alassane Ouattara, líder del partit Rassemblement Démocratique Républicain (RDR), guanyés les eleccions presidencials contra el llavors president Laurent Gbagbo, del partit Front Populaire (FP), qui va accedir al poder l’any 2000. No obstant, el Tribunal Constitucional va anul·lar el resultat en algunes regions i va declarar a Gbagbo com a guanyador, fet que provocà tensions i un esclat de violència armada entre els partidaris dels dos líders, abocant el país a una guerra civil. Aquesta confrontació s’inscriu en un context de tensions iniciades durant el 2000, any en el qual comencen els enfrontaments violents entre les persones que donaven suport a Gbagbo -majoritàriament la població cristiana del sud del país- i a Ouattara -representat pels musulmans al Nord-. Al 2011, l’ACNUR comptava ja quasi un milió de persones refugiades i desplaçades.

Finalment, Ouattara va rebre el suport de la Unió Africana, els Estats Units, la Unió Europea, França i les Nacions Unides, a més d’altres països africans com Nigèria. Malgrat l’ONU va concloure la missió d’estabilització que hi tenia des de 2004, l’ONUCI s’ha mantingut després de les eleccions per protegir la població civil, facilitar el desarmament, la desmobilització i promoure els drets humans. Des del 2002, també s’havien desplegat tropes franceses en col·laboració amb l’ONUCI. Entre 2010 i 2011 es van adoptar fins a 10 resolucions, a més d’acordar la presència de 10.000 cascs blancs al territori durant el 2011. Al novembre de 2015, Laurent Gbagbo i la seva mà dreta, Charles Goudé, van ser jutjats per la Cort Penal Internacional per crims contra la humanitat comesos al llarg del 2010.

En l’actualitat, Outtara és el president del país. Per últim, si fixem la nostra mirada a un nivell més local, a l’octubre de 2018 es van realitzar les eleccions municipals i regionals. Amb el 60% dels vots regionals, el Rassemblement des houphouëtistes pour la démocratie et la paix (RHDP) va guanyar a 18 regions, contra 6 del seu principal oponent, el Parti démocratique de Côte d’Ivoire (PDCI). Pel costat municipal, la coalició presidencial va vèncer a 92 ciutats, incloses la majoria de les comunitats d’Abidjan, Bouaké i San Pedro. Tot i això, la participació es va mantenir baixa.

2. Militarització i Comerç d’Armes

Al 2004 el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va imposar un embargament d’armes a Costa d’Ivori després de la primera guerra civil de 2002 i 2003. L’embargament va continuar arran del conflicte de 2010 i 2011, i es va donar per finalitzat l’abril del 2016. No obstant això, Amnistia Internacional informa que en el període anterior a l’embargament, va rebre nombroses armes provinents de països com la Xina, Bulgària, Bielorússia, Ucraïna, i Israel. A més, AI denuncia la importació il·legal d’armes durant el període d’embargament: les armes provenien d’empreses situades a Turquia, França, Sèrbia i Romania. Tot plegat, ha tingut com a conseqüència directa l’escalada de la violència al país, amb la mort de milers de civils.

Cal remarcar que el pressupost estimat en defensa de Costa d’Ivori pel 2018 és de 440 milions de dòlars, el que la situa en la 89a posició del rànquing mundial.

3. Drets Humans

a. Context

Costa de Marfil segueix marcada pels conflictes derivats del període de violència post-electoral dels anys 2010 i 2011. Actualment, segueix havent-hi unes 200 persones detingudes per aquests fets a l’espera d’un judici, totes elles estan vinculades amb l’expresident Laurent Gbagbo. No obstant això, la situació de seguretat a Costa de Marfil ha millorat gradualment els darrers anys. De fet, l’Operació de l’ONU al país va acabar amb les seves missions el juny del 2017.

b. Drets civils, polítics i socials

Diverses entitats denuncien restriccions als drets de llibertat d’expressió, d’associació i de reunió pacífica. Es calcula que més de 70 persones, majoritàriament membres de l’oposició van ser detingudes després d’exercir aquests drets bàsics, tot i que van ser posades en llibertat al cap de pocs dies o setmanes. També en relació a la llibertat d’expressió, Reporters Sense Fronteres denuncia que dos periodistes del país van ser acusats d’un delicte penal per difondre una entrevista amb el fill de l’expresident Gbagbo en la qual s’afirmava que hi ha presoners polítics en el país. Amnistia denuncia també que en els judicis per les violacions greus de drets humans comeses després de les eleccions de 2010, només es jutgen els crims comesos pels presumptes simpatitzants del president derrotat, Laurent Gbagbo.

c. Drets dels infants

Es constata l’ús de mà d’obra infantil i el tràfic d’infants cap a Costa d’Ivori relacionat amb el conreu del cacau i del cafè. Actualment, segons RICE (Xarxa Marfilenya pel Comerç Just), menys d’un 10% del cacau produït al país compleix amb tots els paràmetres del comerç just. De fet, s’han fet denúncies reiterades a les grans companyies multinacionals que operen a la zona .

d. Drets LGTBI

L’homosexualitat a Costa d’Ivori no és il·legal en la vida privada, però en canvi és il·legal participar en actes homosexuals en públic. Tot i no ser criminalitzada, encara existeix intolerància, estigmatització i violència contra grups LGBTI. Entre d’altres, s’han detectat episodis d’abús verbal, presó injusta, pallisses i extorsió.

e. Gènere. Vulnerabilitat de les dones.

Un número indeterminat de dones, es calcula que milers d’elles, han estat víctimes de violacions i agressions sexuals generalitzades per part dels combatents. Tot i la gravetat d’aquests delictes, els responsables no han estat castigats; de fet, no existeix una definició del concepte de “violació” encara que la violació figura com a delicte castigat pel Codi Penal d’aquest país. En aquest sentit diverses associacions de drets humans, entre d’altres l’Associació Ivoriana de Dones Juristes han fet una crida pública per incloure una definició de violació al Codi Penal. A més, la falta d’infraestructures mèdiques, sobretot a les zones rurals, impedeix que moltes de les supervivents de la violència sexual rebin una atenció mèdica adequada. L’habitual vulnerabilitat de les dones resulta en aquest context greument incrementada per la tradicionalment greu desigualtat de drets en relació als homes, pels crims de guerra comesos que han amplificat aquesta vulnerabilitat, com també per la persistència de la MGF, una pràctica encara prevalent al país tot i la seva prohibició i punició des de 1998 (Llei 98/757).

f. Refugiats

Segons ACNUR, el 2017 es calcula que hi havia unes 40 mil persones refugiades de Costa de Marfil. De totes elles, aproximadament un 25% es trobarien a Libèria, seguit de Ghana i Itàlia, amb aproximadament un 15% d’elles a cada país.

El febrer de 2015, l’Internal Displacement monitoring centre (IDMC) estimava que el 87% dels 2,3 milions de desplaçats pels episodis de violència del 2002 ja havien pogut retornar a casa seva. De fet, al 2017 unes 8 mil persones més haurien tornat.

Tot i així, es calcula que encara hi ha uns 300.000 desplaçats interns. A la part Sud-Oest del País, atacs esporàdics encara obliguen a persones a abandonar les seves cases.

Volver arriba