Saltear al contenido principal

COSTA D’IVORI

costa-divori-yamoussoukro-camins

300.000
persones desplaçades

world-camins-1

1. HISTÒRIA I CONFLICTE

La darrera etapa del conflicte a Costa d’Ivori va iniciar-se al 2010 després que Alassane Ouattara, líder del partit Rassemblement Démocratique Républicain (RDR), guanyés les eleccions presidencials contra el llavors president Laurent Gbagbo, del partit Front Populaire (FP) que va accedir al poder l’any 2000. No obstant, el Tribunal Constitucional va anul·lar el resultat en algunes regions i va declarar a Gbagbo com a guanyador, fet que provocà tensions i un esclat de violència armada entre els partidaris dels dos líders que abocà el país a una guerra civil. Una confrontació que s’inscriu en un context de tensions des del 2000, any durant el qual comencen els enfrontaments violents entre partidaris d’en Gbagbo, majoritàriament la població cristiana del sud del país, i d’en Ouattara, representat pels musulmans al Nord. Al 2011, l’ACNUR comptava ja quasi un milió de persones refugiades i desplaçades.

Finalment, Ouattara va rebre el suport de la Unió Africana, els Estats Units, la Unió Europea, França i les Nacions Unides, a més de països africans com Nigèria. L’ONU, malgrat concloure la missió d’estabilització que hi tenia des de 2004, l’ONUCI, s’ha mantingut després de les eleccions per protegir la població civil, facilitar el desarmament, la desmobilització i promoure els drets humans . Des del 2002 també s’havien desplegat tropes franceses en col·laboració amb l’ONUCI. Es compta que entre 2010 i 2011 es van adoptar fins a 10 resolucions i es van mantenir al 2011 uns 10 000 cascs blancs al territori . Al novembre 2015, Laurent Gbagbo i la seva mà dreta Charles Goudé van ser jutjats per la Cort Penal Internacional per crims contra la humanitat comesos al llarg del 2010.

2. Militarització i Comerç d’Armes

Al 2004 el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va imposar un embargament d’armes a Costa d’Ivori després de la primera guerra civil de 2002 i 2003. L’embargament va continuar arran del conflicte de 2010 i 2011, i es va donar per finalitzat l’abril del 2016. No obstant això, Amnistia Internacional informa que en el període anterior a l’embargament, va rebre nombroses armes provinents de països com la Xina, Bulgària, Bielorússia, Ucraïna, i Israel. A més, AI denuncia la importació il·legal d’armes durant el període d’embargament: les armes provenien d’empreses situades a Turquia, França, Sèrbia i Romania. Tot plegat, ha tingut com a conseqüència directa l’escalada de la violència al país, amb la mort de milers de civils.

3. Drets Humans

a. Context

Costa de Marfil segueix marcada pels conflictes derivats del període de violència post-electoral dels anys 2010 i 2011. Actualment, segueix havent-hi desenes de persones detingudes per aquests fets a l’espera d’un judici. No obstant això, la situació de seguretat a Costa de Marfil ha millorat gradualment els darrers anys.

b. Drets civils, polítics i socials

Diverses entitats denuncien restriccions als drets de llibertat d’expressió, d’associació i de reunió pacífica. Es calcula que més de 70 persones, majoritàriament membres de l’oposició van ser detinguts després d’exercir aquests drets bàsics, tot i que van ser posats en llibertat al cap de pocs dies o setmanes. També en relació a la llibertat d’expressió, Reporters Sense Fronteres denuncia que dos periodistes del país van ser acusats d’un delicte penal per difondre una entrevista amb el fill de l’expresident Gbagbo en la qual s’afirmava que hi ha presoners polítics en el país. Amnistia denuncia també que en els judicis per les violacions greus de drets humans comeses després de les eleccions de 2010, només es jutgen els crims comesos pels presumptes simpatitzants del president derrotat, Laurent Gbagbo.

c. Drets dels infants

Es constata un repunt alarmant de l’esclavitud infantil i el tràfic d’infants cap a Costa d’Ivori relacionats amb l’abaratiment dels costos de producció del conreu del cacau i del cafè, amb denúncies reiterades a les grans companyies multinacionals que operen a la zona .

d. Drets LGTBI

L’homosexualitat a Costa d’Ivori no és il·legal en la vida privada, però en canvi és il·legal participar en actes homosexuals en públic. Tot i no ser criminalitzada, encara existeix intolerància, estigmatització i violència contra grups LGBTI. Entre d’altres, s’han detectat episodis d’abús verbal, presó injusta, pallisses i extorsió.

e. Gènere. Vulnerabilitat de les dones.

Un número indeterminat de dones, es calcula que milers d’elles, han estat víctimes de violacions i agressions sexuals generalitzades per part dels combatents. Tot i la gravetat d’aquests delictes, els responsables no han estat castigats; de fet, no existeix una definició del concepte de “violació” encara que la violació figura com a delicte castigat pel Codi Penal d’aquest país. En aquest sentit diverses associacions de drets humans, entre d’altres l’Associació Ivoriana de Dones Juristes han fet una crida pública per incloure una definició de violació al Codi Penal. A més, la falta d’infraestructures mèdiques, sobretot a les zones rurals, impedeix que moltes de les supervivents de la violència sexual rebin una atenció mèdica adequada. L’habitual vulnerabilitat de les dones resulta en aquest context greument incrementada per la tradicionalment greu desigualtat de drets en relació als homes, pels crims de guerra comesos que han amplificat aquesta vulnerabilitat, com també per la persistència de la MGF, una pràctica encara prevalent al país tot i la seva prohibició i punició des de 1998 (Llei 98/757).

f. Refugiats

El febrer de 2015, l’Internal Displacement monitoring centre (IDMC) estimava que el 87% dels 2,3 milions de desplaçats pels episodis de violència del 2002 ja havien pogut retornar a casa seva. Tot i així, es calcula que encara hi ha uns 300.000 desplaçats interns. A la part Sud-Oest del País, atacs esporàdics encara obliguen a persones a abandonar les seves cases.

4. NOTES

[1] ONUCI, Operació de les NacionsUnides a Costa d’Ivori, http://www.un.org/es/peacekeeping/missions/unoci/

[1]‘El conflicto en Costa de Marfil causa un millón de refugiados’ (https://elpais.com/diario/2011/03/26/internacional/1301094017_850215.html)

[1]Communities shattered by arms proliferation and abuse in Cöte d’Ivoire’, Amnesty International Report, 2013 (https://doc.es.amnesty.org/cgi-bin/ai/BRSCGI.exe/13100213?CMD=VEROBJ&MLKOB=32278940808

[1] Amnistia Internacional. La situación de los Derechos Humanos en el Mundo. Informe 2016/2017. En línia: https://www.es.amnesty.org/en-que-estamos/informe-anual/ [Consultada 30/05/2017]
[1] Reporters Sense Fronteres. Informe anual Reporteros sin fronteras 2016. En línea: http://www.informeanualrsf.es/news/costa-de-marfil2/ [Consultada 30/05/2017]
[1] Wanafrica News. En línia: http://www.wanafrica.com/economia/nestle-acusado-de-promover-la-esclavitud-infantil-en-costa-de-marfil/ [Consultada 31/10/2017]
[1] Comisión Española de Ayuda al Refugiado (CEAR) Costa de Marfil. [Consultada 01/06/2017]. En línia https://www.cear.es/wp-content/uploads/2015/06/costa_marfil-2014-_informe_general.pdf

[1] International Displacement Monitoring Centre (IDMC) Côte d’Ivoire: new commitments signal hope for 300.000 still internatlly displaced. 26 de febrero de 2015. En línia: http://www.internal-displacement.org/sub-saharan-africa/cote-divoire/2015/cote-divoire-new-commitments-signal-hope-for-300000-still-internally-displaced [Consultada 06/06/2017]

COSTA D’IVORI

costa-divori-yamoussoukro-camins

300.000
persones desplaçades

1. HISTÒRIA I CONFLICTE

La darrera etapa del conflicte a Costa d’Ivori va iniciar-se al 2010 després que Alassane Ouattara, líder del partit Rassemblement Démocratique Républicain (RDR), guanyés les eleccions presidencials contra el llavors president Laurent Gbagbo, del partit Front Populaire (FP) que va accedir al poder l’any 2000. No obstant, el Tribunal Constitucional va anul·lar el resultat en algunes regions i va declarar a Gbagbo com a guanyador, fet que provocà tensions i un esclat de violència armada entre els partidaris dels dos líders que abocà el país a una guerra civil. Una confrontació que s’inscriu en un context de tensions des del 2000, any durant el qual comencen els enfrontaments violents entre partidaris d’en Gbagbo, majoritàriament la població cristiana del sud del país, i d’en Ouattara, representat pels musulmans al Nord. Al 2011, l’ACNUR comptava ja quasi un milió de persones refugiades i desplaçades.

Finalment, Ouattara va rebre el suport de la Unió Africana, els Estats Units, la Unió Europea, França i les Nacions Unides, a més de països africans com Nigèria. L’ONU, malgrat concloure la missió d’estabilització que hi tenia des de 2004, l’ONUCI, s’ha mantingut després de les eleccions per protegir la població civil, facilitar el desarmament, la desmobilització i promoure els drets humans . Des del 2002 també s’havien desplegat tropes franceses en col·laboració amb l’ONUCI. Es compta que entre 2010 i 2011 es van adoptar fins a 10 resolucions i es van mantenir al 2011 uns 10 000 cascs blancs al territori . Al novembre 2015, Laurent Gbagbo i la seva mà dreta Charles Goudé van ser jutjats per la Cort Penal Internacional per crims contra la humanitat comesos al llarg del 2010.

2. Militarització i Comerç d’Armes

Al 2004 el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va imposar un embargament d’armes a Costa d’Ivori després de la primera guerra civil de 2002 i 2003. L’embargament va continuar arran del conflicte de 2010 i 2011, i es va donar per finalitzat l’abril del 2016. No obstant això, Amnistia Internacional informa que en el període anterior a l’embargament, va rebre nombroses armes provinents de països com la Xina, Bulgària, Bielorússia, Ucraïna, i Israel. A més, AI denuncia la importació il·legal d’armes durant el període d’embargament: les armes provenien d’empreses situades a Turquia, França, Sèrbia i Romania. Tot plegat, ha tingut com a conseqüència directa l’escalada de la violència al país, amb la mort de milers de civils.

3. Drets Humans

a. Context

Costa de Marfil segueix marcada pels conflictes derivats del període de violència post-electoral dels anys 2010 i 2011. Actualment, segueix havent-hi desenes de persones detingudes per aquests fets a l’espera d’un judici. No obstant això, la situació de seguretat a Costa de Marfil ha millorat gradualment els darrers anys.

b. Drets civils, polítics i socials

Diverses entitats denuncien restriccions als drets de llibertat d’expressió, d’associació i de reunió pacífica. Es calcula que més de 70 persones, majoritàriament membres de l’oposició van ser detinguts després d’exercir aquests drets bàsics, tot i que van ser posats en llibertat al cap de pocs dies o setmanes. També en relació a la llibertat d’expressió, Reporters Sense Fronteres denuncia que dos periodistes del país van ser acusats d’un delicte penal per difondre una entrevista amb el fill de l’expresident Gbagbo en la qual s’afirmava que hi ha presoners polítics en el país. Amnistia denuncia també que en els judicis per les violacions greus de drets humans comeses després de les eleccions de 2010, només es jutgen els crims comesos pels presumptes simpatitzants del president derrotat, Laurent Gbagbo.

c. Drets dels infants

Es constata un repunt alarmant de l’esclavitud infantil i el tràfic d’infants cap a Costa d’Ivori relacionats amb l’abaratiment dels costos de producció del conreu del cacau i del cafè, amb denúncies reiterades a les grans companyies multinacionals que operen a la zona .

d. Drets LGTBI

L’homosexualitat a Costa d’Ivori no és il·legal en la vida privada, però en canvi és il·legal participar en actes homosexuals en públic. Tot i no ser criminalitzada, encara existeix intolerància, estigmatització i violència contra grups LGBTI. Entre d’altres, s’han detectat episodis d’abús verbal, presó injusta, pallisses i extorsió.

e. Gènere. Vulnerabilitat de les dones.

Un número indeterminat de dones, es calcula que milers d’elles, han estat víctimes de violacions i agressions sexuals generalitzades per part dels combatents. Tot i la gravetat d’aquests delictes, els responsables no han estat castigats; de fet, no existeix una definició del concepte de “violació” encara que la violació figura com a delicte castigat pel Codi Penal d’aquest país. En aquest sentit diverses associacions de drets humans, entre d’altres l’Associació Ivoriana de Dones Juristes han fet una crida pública per incloure una definició de violació al Codi Penal. A més, la falta d’infraestructures mèdiques, sobretot a les zones rurals, impedeix que moltes de les supervivents de la violència sexual rebin una atenció mèdica adequada. L’habitual vulnerabilitat de les dones resulta en aquest context greument incrementada per la tradicionalment greu desigualtat de drets en relació als homes, pels crims de guerra comesos que han amplificat aquesta vulnerabilitat, com també per la persistència de la MGF, una pràctica encara prevalent al país tot i la seva prohibició i punició des de 1998 (Llei 98/757).

f. Refugiats

El febrer de 2015, l’Internal Displacement monitoring centre (IDMC) estimava que el 87% dels 2,3 milions de desplaçats pels episodis de violència del 2002 ja havien pogut retornar a casa seva. Tot i així, es calcula que encara hi ha uns 300.000 desplaçats interns. A la part Sud-Oest del País, atacs esporàdics encara obliguen a persones a abandonar les seves cases.

4. NOTES

[1] ONUCI, Operació de les NacionsUnides a Costa d’Ivori, http://www.un.org/es/peacekeeping/missions/unoci/

[1]‘El conflicto en Costa de Marfil causa un millón de refugiados’ (https://elpais.com/diario/2011/03/26/internacional/1301094017_850215.html)

[1]Communities shattered by arms proliferation and abuse in Cöte d’Ivoire’, Amnesty International Report, 2013 (https://doc.es.amnesty.org/cgi-bin/ai/BRSCGI.exe/13100213?CMD=VEROBJ&MLKOB=32278940808

[1] Amnistia Internacional. La situación de los Derechos Humanos en el Mundo. Informe 2016/2017. En línia: https://www.es.amnesty.org/en-que-estamos/informe-anual/ [Consultada 30/05/2017]
[1] Reporters Sense Fronteres. Informe anual Reporteros sin fronteras 2016. En línea: http://www.informeanualrsf.es/news/costa-de-marfil2/ [Consultada 30/05/2017]
[1] Wanafrica News. En línia: http://www.wanafrica.com/economia/nestle-acusado-de-promover-la-esclavitud-infantil-en-costa-de-marfil/ [Consultada 31/10/2017]
[1] Comisión Española de Ayuda al Refugiado (CEAR) Costa de Marfil. [Consultada 01/06/2017]. En línia https://www.cear.es/wp-content/uploads/2015/06/costa_marfil-2014-_informe_general.pdf

[1] International Displacement Monitoring Centre (IDMC) Côte d’Ivoire: new commitments signal hope for 300.000 still internatlly displaced. 26 de febrero de 2015. En línia: http://www.internal-displacement.org/sub-saharan-africa/cote-divoire/2015/cote-divoire-new-commitments-signal-hope-for-300000-still-internally-displaced [Consultada 06/06/2017]

Volver arriba