Saltear al contenido principal

EGIPTE

egipte-el-caire-camins

El 92% de les dones casades
de 15 a 49 anys entrevistades
han estat circumcidades

world-camins-1

1. HISTÒRIA I CONFLICTE

Egipte, un dels països més poblats del continent africà i un dels principals focus polític i cultural del món àrab, va esdevenir un Estat de ple dret en obtenir la independència de la Gran Bretanya al 1956. Des del 1981 presidit amb mà de ferro pel militar Hosni Mubarak, el 2011, en el context de les primaveres àrabs, s’iniciarà a Egipte una revolta popular contra el seu règim. Durant la revolució del 25 de gener al 11 de febrer d’aquell mateix any, centenars de manifestants van perdre-hi la vida abans de la caiguda del règim. Les eleccions subsegüents al 2012 van portar els Germans Musulmans al govern del país. Però el descontentament social, un certa aïllament internacional i, finalment, l’ultimàtum de l’exèrcit van acabar amb la deposició del govern i del seu president, M. Morsi. Des de 2013, les Forces Armades reprengueren el control del país passant aquest a ser dirigit per l’excomandant Abdelfatah Al-Sisi. La repressió sobre els Germans Musulmans i els seus líders posterior a la caiguda del govern s’ha anat ampliant i s’han imposat importants límits a la llibertat d’expressió, associació, restriccions a minories religioses, s’adopten contínuament pronunciaments judicials amb pena de mort i s’ordenen execucions per part dels tribunals etc. tornant a una situació similars a la de l’era de Mubarak. Durant els anys 2017 i 2018, el grup armat Willayet Sinaí, afiliat a Estat Islàmic, s’ha atribuït la responsabilitat de la majoria dels atacs dintre del territori egipci. Tanmateix, existeixen altres grups que han comés atemptats com Hasm, Liwaa al Thawra i Ansar al Islam.

2. Militarització i Comerç d’Armes

Des de que Egipte va trencar les seves relacions amb el bloc soviètic als anys 70, Occident ha esdevingut el seu aliat i principal proveïdor en matèria militar. Diversos estats subministren a Egipte armes i equip militar i de seguretat. Des del 2011 els principals exportadors d’armes a Egipte han estat els Estats Units, França, Alemanya i Rússia . A més, al 2014 es calculava que Egipte era un dels clients més importants de la Gran Bretanya en matèria d’importacions armamentístiques per un valor de 51 milions de lliures, transaccions que van generar crítiques per la situació dels drets humans, abusos, tortures i desaparicions forçades al país . Per altra banda, Egipte és al seu torn un gran exportador d’armes a la regió, venent armes majoritàriament a Iraq, Somàlia, Oman, el Sudan i Iemen. L’any 2017, el pressupost en defensa arribava fins als gairebé 4,5 bilions de dòlars.

3. Drets Humans

a. Context

Egipte continua immers en un context de conflicte intern. Les múltiples manifestacions han acabat amb detencions arbitràries massives i s’han detectat centenars de casos de desaparicions forçades. Les actuacions policials estan marcades per l’ús de la força excessiva i algunes vegades letal.

b. Drets civils, polítics i socials

Persisteix la impunitat pel que fa als atacs contra les poblacions cristianes i la llibertat d’expressió es troba greument restringida, tant en la legislació com en la pràctica. De fet, es deté i s’empresona a persones de l’àmbit del periodisme i l’activisme acusades de promoure i participar a protestes, difondre “rumors falsos”, difamar funcionaris o danyar la moral. En general, qualsevol persona crítica amb el govern s’exposa a una detenció arbitrària. D’acord amb Amnistia Internacional, al maig del 2017 es va firmar una nova llei (sense reglament) per denegar el registre d’ONG, dissoldre-les o destituir els consells d’administració. En aquesta llei també es contemplen 5 anys de presó per la publicació d’investigacions sense autorització oficial.
Es produeixen detencions preventives prolongades contra membres de la dissidència o l’ús de períodes de llibertat vigilada de fins a 12 hores per a persones provinents de l’activisme polític que surten en llibertat.
Continua la violència policial. El Ministeri de l’Interior ha anunciat en reiterades ocasions la mort de sospitosos en mans de les forces de seguretat durant els assalts als seus domicilis o ja en custodia i s’han continuat documentat pallisses i maltractaments per part de forces de seguretat als centres oficials de detenció. Alhora, segons Amnistia Internacional, al menys 165 persones haurien sigut sotmeses a períodes de desaparició forçada d’entre 7 i 30 dies entre gener i agost del 2017.
D’acord amb AI, es continuen documentant judicis manifestament injustos, amb proves poc solides o “confessions” obtingudes a través de la tortura. Això ha suposat condemnes de mort col·lectives basades en relats obtinguts sota tortura.

c. Drets LGTBIQ+

Actualment, es segueix detenint i condemnant a persones per “actes llicenciosos”, és a dir, per la seva orientació sexual o identitat de gènere. Les relacions sexuals consensuades entre persones adultes del mateix sexe no estan penades en sí mateixes, tot i que darrerament s’ha utilitzat la llei contra la prostitució i la llei contra el llibertinatge per condemnar a persones homosexuals. Ara per ara, existeix un avantprojecte de llei proposat per parlamentaris que permetria condemnar a fins a 15 anys de presó a persones a qui se les hagi declarat culpables d’haver mantingut relacions homosexuals o n’hagin fet promoció pública en múltiples ocasions. Amb aquest projecte, presentat per més de 60 membres del Parlament d’Egipte, es vol “preservar la moral i principis de la societat egípcia”. Es tracta de l’última mesura que s’adopta en el context d’una campanya de repressió sense precedents de les autoritats contra les persones LGBTI després de l’exhibició d’una bandera de l’arc de sant Martí durant un concert al Caire el 22 de setembre de 2017.

D’acord amb l’organització Iniciativa Egípcia per als Drets Personals, com a mínim 75 persones han estat detingudes a diferents governacions de tot Egipte des que va començar la repressió el 22 de setembre, la majoria d’elles després d’haver estat objecte de paranys mitjançant cites en línia.

d. Gènere

Les dones continuen enfrontant-se a la discriminació segons la llei d’estatut personal d’Egipte sobre la igualtat d’accés al divorci, la custòdia del menors i l’herència. Egipte es troba en nivells baixos d’equitat de gènere en comparació amb altres països del món. L’Índex de l’índex de la bretxa global de gènere (Global Gender Gap), que mesura les disparitats entre homes i dones entre països, situa a Egipte en el lloc 136 de 145 països d’arreu del món. Les dones tenen una participació significativament menor en la mà d’obra que els homes (26% vs 79%) i menor alfabetització (65% d’alfabetització per a dones vs 82% dels homes). L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic i les Institucions Socials i l’Índex de Gènere 2014, que mesura la legislació, les pràctiques i les actituds que restringeixen els drets i les oportunitats de la dona, classifica a Egipte entre els països “molt elevats” en la discriminació de gènere, juntament amb altres estats a l’Àfrica i Orient Mitjà. I tal com ho revela l’Enquesta demogràfica i de salut de 2014, el 92% de les dones casades de 15 a 49 entrevistats han estat circumcidades.

La mutilació genital femenina, tot i ser castigada penalment, encara es practica àmpliament, i els fiscals només han obtingut una condemna des que es va aprovar la llei l’any 2008.

e. Refugiats

Segons les dades d’ACNUR del 2017, actualment hi ha 22 mil persones egípcies registrades com a refugiades (o en situacions similars). Unes 12 mil es troben als Estats Units.

En termes d’acollida, al novembre de 2016, el president al-Sisi va signar una nova llei sobre la migració irregular, reforçant les sancions contra els contrabandistes i eximint els sol·licitants d’asil i els immigrants irregulars de cap responsabilitat penal, però no va arribar a reconèixer-los alguns drets essencials. La llei estableix penes més dures per a aquells que trafiquen amb dones i nens i condemnes per a aquells que participin en el crim organitzat o que trafiquin amb immigrant amb resultat de mort. però no garanteix la no devolució (non-refoulement), el principi fonamental pel qual els països es comprometen a no enviar als sol·licitants d’asil o d’altres estrangers a llocs on puguin patir un risc de persecució, tortura o amenaces a la seva vida. Per últim, a l’agost del 2018, Egipte rebutjava la creació de centres per a persones emigrants i refugiades sota el marc dels nous processos d’externalització de fronteres de la Unió Europea.

EGIPTE

egipte-el-caire-camins

El 92% de les dones casades
de 15 a 49 anys entrevistades
han estat circumcidades

1. HISTÒRIA I CONFLICTE

Egipte, un dels països més poblats del continent africà i un dels principals focus polític i cultural del món àrab, va esdevenir un Estat de ple dret en obtenir la independència de la Gran Bretanya al 1956. Des del 1981 presidit amb mà de ferro pel militar Hosni Mubarak, el 2011, en el context de les primaveres àrabs, s’iniciarà a Egipte una revolta popular contra el seu règim. Durant la revolució del 25 de gener al 11 de febrer d’aquell mateix any, centenars de manifestants van perdre-hi la vida abans de la caiguda del règim. Les eleccions subsegüents al 2012 van portar els Germans Musulmans al govern del país. Però el descontentament social, un certa aïllament internacional i, finalment, l’ultimàtum de l’exèrcit van acabar amb la deposició del govern i del seu president, M. Morsi. Des de 2013, les Forces Armades reprengueren el control del país passant aquest a ser dirigit per l’excomandant Abdelfatah Al-Sisi. La repressió sobre els Germans Musulmans i els seus líders posterior a la caiguda del govern s’ha anat ampliant i s’han imposat importants límits a la llibertat d’expressió, associació, restriccions a minories religioses, s’adopten contínuament pronunciaments judicials amb pena de mort i s’ordenen execucions per part dels tribunals etc. tornant a una situació similars a la de l’era de Mubarak. Durant els anys 2017 i 2018, el grup armat Willayet Sinaí, afiliat a Estat Islàmic, s’ha atribuït la responsabilitat de la majoria dels atacs dintre del territori egipci. Tanmateix, existeixen altres grups que han comés atemptats com Hasm, Liwaa al Thawra i Ansar al Islam.

2. Militarització i Comerç d’Armes

Des de que Egipte va trencar les seves relacions amb el bloc soviètic als anys 70, Occident ha esdevingut el seu aliat i principal proveïdor en matèria militar. Diversos estats subministren a Egipte armes i equip militar i de seguretat. Des del 2011 els principals exportadors d’armes a Egipte han estat els Estats Units, França, Alemanya i Rússia . A més, al 2014 es calculava que Egipte era un dels clients més importants de la Gran Bretanya en matèria d’importacions armamentístiques per un valor de 51 milions de lliures, transaccions que van generar crítiques per la situació dels drets humans, abusos, tortures i desaparicions forçades al país . Per altra banda, Egipte és al seu torn un gran exportador d’armes a la regió, venent armes majoritàriament a Iraq, Somàlia, Oman, el Sudan i Iemen.L’any 2017, el pressupost en defensa arribava fins als gairebé 4,5 bilions de dòlars.

3. Drets Humans

a. Context

Egipte continua immers en un context de conflicte intern. Les múltiples manifestacions han acabat amb detencions arbitràries massives i s’han detectat centenars de casos de desaparicions forçades. Les actuacions policials estan marcades per l’ús de la força excessiva i algunes vegades letal.

b. Drets civils, polítics i socials

Persisteix la impunitat pel que fa als atacs contra les poblacions cristianes i la llibertat d’expressió es troba greument restringida, tant en la legislació com en la pràctica. De fet, es deté i s’empresona a persones de l’àmbit del periodisme i l’activisme acusades de promoure i participar a protestes, difondre “rumors falsos”, difamar funcionaris o danyar la moral. En general, qualsevol persona crítica amb el govern s’exposa a una detenció arbitrària. D’acord amb Amnistia Internacional, al maig del 2017 es va firmar una nova llei (sense reglament) per denegar el registre d’ONG, dissoldre-les o destituir els consells d’administració. En aquesta llei també es contemplen 5 anys de presó per la publicació d’investigacions sense autorització oficial.
Es produeixen detencions preventives prolongades contra membres de la dissidència o l’ús de períodes de llibertat vigilada de fins a 12 hores per a persones provinents de l’activisme polític que surten en llibertat.
Continua la violència policial. El Ministeri de l’Interior ha anunciat en reiterades ocasions la mort de sospitosos en mans de les forces de seguretat durant els assalts als seus domicilis o ja en custodia i s’han continuat documentat pallisses i maltractaments per part de forces de seguretat als centres oficials de detenció. Alhora, segons Amnistia Internacional, al menys 165 persones haurien sigut sotmeses a períodes de desaparició forçada d’entre 7 i 30 dies entre gener i agost del 2017.
D’acord amb AI, es continuen documentant judicis manifestament injustos, amb proves poc solides o “confessions” obtingudes a través de la tortura. Això ha suposat condemnes de mort col·lectives basades en relats obtinguts sota tortura.

c. Drets LGTBIQ+

Actualment, es segueix detenint i condemnant a persones per “actes llicenciosos”, és a dir, per la seva orientació sexual o identitat de gènere. Les relacions sexuals consensuades entre persones adultes del mateix sexe no estan penades en sí mateixes, tot i que darrerament s’ha utilitzat la llei contra la prostitució i la llei contra el llibertinatge per condemnar a persones homosexuals. Ara per ara, existeix un avantprojecte de llei proposat per parlamentaris que permetria condemnar a fins a 15 anys de presó a persones a qui se les hagi declarat culpables d’haver mantingut relacions homosexuals o n’hagin fet promoció pública en múltiples ocasions. Amb aquest projecte, presentat per més de 60 membres del Parlament d’Egipte, es vol “preservar la moral i principis de la societat egípcia”. Es tracta de l’última mesura que s’adopta en el context d’una campanya de repressió sense precedents de les autoritats contra les persones LGBTI després de l’exhibició d’una bandera de l’arc de sant Martí durant un concert al Caire el 22 de setembre de 2017.

D’acord amb l’organització Iniciativa Egípcia per als Drets Personals, com a mínim 75 persones han estat detingudes a diferents governacions de tot Egipte des que va començar la repressió el 22 de setembre, la majoria d’elles després d’haver estat objecte de paranys mitjançant cites en línia.

d. Gènere

Les dones continuen enfrontant-se a la discriminació segons la llei d’estatut personal d’Egipte sobre la igualtat d’accés al divorci, la custòdia del menors i l’herència. Egipte es troba en nivells baixos d’equitat de gènere en comparació amb altres països del món. L’Índex de l’índex de la bretxa global de gènere (Global Gender Gap), que mesura les disparitats entre homes i dones entre països, situa a Egipte en el lloc 136 de 145 països d’arreu del món. Les dones tenen una participació significativament menor en la mà d’obra que els homes (26% vs 79%) i menor alfabetització (65% d’alfabetització per a dones vs 82% dels homes). L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic i les Institucions Socials i l’Índex de Gènere 2014, que mesura la legislació, les pràctiques i les actituds que restringeixen els drets i les oportunitats de la dona, classifica a Egipte entre els països “molt elevats” en la discriminació de gènere, juntament amb altres estats a l’Àfrica i Orient Mitjà. I tal com ho revela l’Enquesta demogràfica i de salut de 2014, el 92% de les dones casades de 15 a 49 entrevistats han estat circumcidades.

La mutilació genital femenina, tot i ser castigada penalment, encara es practica àmpliament, i els fiscals només han obtingut una condemna des que es va aprovar la llei l’any 2008.

e. Refugiats

Segons les dades d’ACNUR del 2017, actualment hi ha 22 mil persones egípcies registrades com a refugiades (o en situacions similars). Unes 12 mil es troben als Estats Units.

En termes d’acollida, al novembre de 2016, el president al-Sisi va signar una nova llei sobre la migració irregular, reforçant les sancions contra els contrabandistes i eximint els sol·licitants d’asil i els immigrants irregulars de cap responsabilitat penal, però no va arribar a reconèixer-los alguns drets essencials. La llei estableix penes més dures per a aquells que trafiquen amb dones i nens i condemnes per a aquells que participin en el crim organitzat o que trafiquin amb immigrant amb resultat de mort. però no garanteix la no devolució (non-refoulement), el principi fonamental pel qual els països es comprometen a no enviar als sol·licitants d’asil o d’altres estrangers a llocs on puguin patir un risc de persecució, tortura o amenaces a la seva vida. Per últim, a l’agost del 2018, Egipte rebutjava la creació de centres per a persones emigrants i refugiades sota el marc dels nous processos d’externalització de fronteres de la Unió Europea.

Volver arriba