Saltear al contenido principal

EL SALVADOR

el-salvador-camins-1
world-camins-1

“Al Salvador ser jove es delicte” Juan, sol·licitant d’asil denegat

testimoni-salvador-camins

Fotografies Diego Sánchez @ La Vanguardia

Eren 18 xavals amb navalles i pistoles que anaven darrere de la meva dient-me que m’havia de decidir o sinó la meva família pagaria les conseqüències”, recorda amargament Juan (nom fictici). Amb tan sols 19 anys, aquest salvadorenc va arribar a Espanya el 2012 fugint de la violència de les maras o bandes de carrer. La desgràcia va arribar al seu barri de Sant Salvador, la capital, quan “la 18” i la “Salvatrucha”, van decidir fer-se amb el territori, lliure d’extorsions i assassinats fins aquell moment. “Repartien papers i obligaven als nois a què es decidissin per una o altra colla. És el reclutament. “Si no ho feien els donaven una pallissa i si aquests nois no morien, ja mai tornaven al barri”, relata amb tristesa. Des de principis de la dècada de 2010 la intensificació de la violència de les colles ha provocat al país centreamericà una de les majors taxes d’homicidis a joves del món.

Segons l’últim informe de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (Acnur) de març de 2016, la principal causa de mort entre els nens i els adolescents salvadorencs són els homicidis. Per ser més exa Testimoniatge per cada 100.000 habitants. El segueixen Guatemala amb 22 homicidis i Veneçuela, amb 20 per cada 100.000.

Aquesta violència extrema cap als més joves a El Salvador no és d’estranyar d’acord amb la gran quantitat d’assassinats que es registren any rere any en un país de tot just set milions d’habitants. El Salvador és l’estat, no en guerra, més violent del món. “L’any passat la taxa d’assassinats va ser de 81 per cada 100.000 habitants. Això suposa uns 5.300 assassinats. Perquè ens fem una idea, a Espanya la taxa d’homicidis per al mateix període no va superar el 0,62 per cada 100.000 habitants “, apunta Sergio Maydeu, analista internacional. El 80,9% dels homicidis a El Salvador van ser per armes de foc. Segons diverses fonts d’informació, en 2016 el 65% de les morts violentes van anar a mans de les ‘maras’.

“Cada nit escoltava tirotejos entre les maras”, recorda Juan amb amargor des de Barcelona, ciutat en la qual treballa actualment. Ell explica que la pressió de les maras als joves és insuportable. “Quan vivia allà érem 21 nois fent activitats per a la comunitat, quan jo vaig venir només quedaven cinc, dels quals quatre van acabar entrant en les maras. “El principal objectiu de la mara és augmentar el territori i per a això necessita ingressos que aconsegueix a través de l’narcomenudeo però sobretot, de l’extorsió”, reflexiona Maydeu. Extorsions a comerciants, a propietaris de petits negocis, però l’ofici més mal parat és el de conductor de taxi i autobús. Segons l’ACNUR només entre gener i octubre de 2016 es van comptabilitzar 79 empleats del servei de transport assassinats.

Les maras salvadorenques en xifres

No hi ha xifres exactes, encara que en 2015 el govern salvadorenc va xifrar entre 30.000 i 60.000 els membres actius amb què les maras compten a les seves files. Encara que a aquesta xifra se li han de sumar els afiliats a les colles com familiars i amics dels cambrers. Acnur parla d’entre 600.000 i 700.000 persones vinculades directament o indirectament a les maras. Segons fonts governamentals del país centreamericà, a prop del 9% de la població salvadorenca està relacionada amb el negoci de les maras. La mara “Salvatrucha” i “el Barri 18”, són les dues grans colles que es reparteixen gran part del país.

L’origen d’aquests grups es remunta a finals de la dècada dels 80 del segle passat. Milers de centreamericans van emigrar als Estats Units fugint de les guerres civils que dessagnaven seus paï- sos d’origen. Un cop a terreny nord-americà, una bona part dels emigrats es van unir a les bandes llatines que ja actuaven en aquell temps. Passats els anys, les administracions de Bush pare i de Bill Clinton van ordenar la deportació massiva de totes aquestes persones. Van ser centenars i centenars de bandes que van arribar als seus països en plena situació de postguerra, i van decidir replicar el model dels grups violents llatins nord-americans, adaptant-los a la seva nova realitat.

Les “cliques”, les ordres de les maras

Les maras són horitzontals, no hi ha líders de forma oficial. S’estructuren al voltant de les “cliques”, grups integrats per fins a 40 membres. El reclutament de nous cambrers és constant. Les seves víctimes més comuns són nois procedents de famílies desestructurades. Per entrar a formar part de les maras cal patir tota mena de vexacions i agressions físiques. Per entrar a la “Salvatrucha” el “aspirant” ha d’aguantar 13 segons de cops de puny en una pallissa colecitva. Per accedir a “la 18”, són 18 segons. Si un sobreviu es converteix en part de la colla, no hi ha alternativa. “Hi ha un cert punt esquizofrènic, no vull pertànyer, però pertanyo, i alhora obeeixo les seves ordres, matar, pegar, violar …”, reflexiona Maydeu.

Un asil que no arriba per a les víctmas de la violència de les maras

Un cop a casa nostra, a Joan li van denegar l’asil per que el Ministeri de l’Interior entenia que podria haver emigrat a un altre punt dins del Salvador. “A Espanya s’aplica una lectura de l’asil que és bastant restrictiva, l’amenaça que pateix una persona ha de ser molt clara”, recorda Gemma Pinyol, directora de Migracions i Diversitat Instrategies. Encara que per a molts analistes, els desplaçaments forçosos de la població dins i fora del Salvador a causa de la violència de les maras s’ha convertit en un problema internacional de primer ordre. El 2014, més d’un quart de milió de salvadorencs van emigrar dins les seves fronteres mentre que gairebé 11.000 es van exiliar, la major part en els EUA.

La pressió asfixiant que exerceixen les maras sobre la seva pròpia gent està originant tres tipus de desplaçaments. L’urbà, quan els joves perseguits o familiars de cambrers es veuen obligats a abandonar el seu barri i traslladar-se a un altre, lliure de grups juvenils violents. Existeix també el desplaçament intern dins del propi país, que normalment es realitza des dels nuclis urbans a les zones rurals. Encara que el que més preocupa a la comunitat internacional són la gran quantitat de menors no acompanyats que intenten arribar als Estats Units des de El Salvador. En els últims anys el nombre ha augmentat de forma exponencial. El 2014 l’expresident nord-americà Barack Obama va haver de declarar situació d’emergència humanitària pel gran tap d’emigrants il·legals que es va formar al pas de Riu Gran (Mèxic). Va ser la primera vegada que intentaven creuar més centreamericans que mexicans.

La mara no perdona

“Vaig marxar, i al final la meva família va acabar pagant, la colla va assassinar al meu pare. Un dia en sortir de l’església el van matar i morir al davant de casa meva “, sanglota Juan encara trencat pel dolor de la pèrdua. La seva família va haver de fugir del barri per por de les represàlies. Joan no pot tornar. Les maras són implacables amb els que retornen. Per això ha tornat a sol·licitar l’asil. “Al meu pare l’han matat, a la meva família la persegueixen internament, jo crec que val la pena que Espanya pensi que hi ha molta gent a la qual li passa això”, reclama Juan. Com ell, 59 salvadorencs van sol·licitar l’asil a casa nostra el 2014, però “només a un se li va concedir l’asil”, recorda Gemma Pinyol de Instrategies.

Espanya, país de “no acollida” d’asilats

El 2015 Espanya va rebre 14.600 sol·licituds d’asil de tots els punts del globus, però únicament es van concedir 220. Quan es presenta la sol·licitud, l’administració té un mes per admetre-la a tràmit. Transcorregut aquest temps, si hi ha silenci administratiu, cosa que succeeix molt sovint, el sol·licitant té dret a adquirir una targeta vermella, el que equival a un permís de treball, transcorreguts sis mesos. “Si se li denega l’asil, se li diu que ha de sortir del país, però no és obligatori, es pot quedar de forma irregular, però això no impedeix que en un termini de dos mesos, pugui sol·licitar altres ajudes”, apunta Anna Figueres, advocada de la Comissió Catalana d’Ajuda als Refugiats (CCAR).

Hi ha quatre grans centres d’acollida de refugiats, dos a Madrid, un a València i un altre a Andalusia. Tot i que les diferents comunitats autònomes fan el primer treball de contenció. Des de gener de 2016 fins al setembre del mateix any, la Comissió Catalana d’Ajuda als Refugiats ha acollit a 44 persones del Salvador, i totes han fugit de la violència de les maras. “Fem la part d’acollida, els oferim sostre, manutenció, recerca de feina, ensenyament de l’idioma i els tramitem la sol·licitud de l’asil, però només durant un any i mig”, explica Anna Figueras.

Ser jove és el delicte

L’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats recomana com s’hauria d’interpretar la Convenció de Ginebra -signada a 1951- per a El Salvador, i considera que pràcticament tota la població podria acollir-se a la condició d’asilat. “Perquè la majoria dels salvadorencs poden ser víctimes potencials de l’extorsió i la brutalitat de les maras”, alerta Figueres. Des comerciants, transportistes, mestres, periodistes, defensors dels drets socials, persones amb un familiar a l’estranger, col·lectius LGTB, les forces de seguretat, etc. Però per sobre de tot, la infància i l’adolescència estan en el punt de mira del “Barri 18” i la “Salvatrucha”. “A El Salvador tenim una dita, ser jove és el delicte, perquè si ets jove saps que si surts al carrer et trobaràs bandes, i si arribes a casa respires, perquè penses que vas a viure un dia més”, sentencia Joan , al qual la Cambra li va prendre al seu pare i una vida en pau.

Entrevista publicada originalment a La Vanguardia, amb text i fotografia de Diego Sánchez.

EL SALVADOR

el-salvador-camins

“Al Salvador ser jove es delicte” Juan, sol·licitant d’asil denegat

testimoni-salvador-camins

Fotografies Diego Sánchez @ La Vanguardia

Eren 18 xavals amb navalles i pistoles que anaven darrere de la meva dient-me que m’havia de decidir o sinó la meva família pagaria les conseqüències”, recorda amargament Juan (nom fictici). Amb tan sols 19 anys, aquest salvadorenc va arribar a Espanya el 2012 fugint de la violència de les maras o bandes de carrer. La desgràcia va arribar al seu barri de Sant Salvador, la capital, quan “la 18” i la “Salvatrucha”, van decidir fer-se amb el territori, lliure d’extorsions i assassinats fins aquell moment. “Repartien papers i obligaven als nois a què es decidissin per una o altra colla. És el reclutament. “Si no ho feien els donaven una pallissa i si aquests nois no morien, ja mai tornaven al barri”, relata amb tristesa. Des de principis de la dècada de 2010 la intensificació de la violència de les colles ha provocat al país centreamericà una de les majors taxes d’homicidis a joves del món.

Segons l’últim informe de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (Acnur) de març de 2016, la principal causa de mort entre els nens i els adolescents salvadorencs són els homicidis. Per ser més exa Testimoniatge per cada 100.000 habitants. El segueixen Guatemala amb 22 homicidis i Veneçuela, amb 20 per cada 100.000.

Aquesta violència extrema cap als més joves a El Salvador no és d’estranyar d’acord amb la gran quantitat d’assassinats que es registren any rere any en un país de tot just set milions d’habitants. El Salvador és l’estat, no en guerra, més violent del món. “L’any passat la taxa d’assassinats va ser de 81 per cada 100.000 habitants. Això suposa uns 5.300 assassinats. Perquè ens fem una idea, a Espanya la taxa d’homicidis per al mateix període no va superar el 0,62 per cada 100.000 habitants “, apunta Sergio Maydeu, analista internacional. El 80,9% dels homicidis a El Salvador van ser per armes de foc. Segons diverses fonts d’informació, en 2016 el 65% de les morts violentes van anar a mans de les ‘maras’.

“Cada nit escoltava tirotejos entre les maras”, recorda Juan amb amargor des de Barcelona, ciutat en la qual treballa actualment. Ell explica que la pressió de les maras als joves és insuportable. “Quan vivia allà érem 21 nois fent activitats per a la comunitat, quan jo vaig venir només quedaven cinc, dels quals quatre van acabar entrant en les maras. “El principal objectiu de la mara és augmentar el territori i per a això necessita ingressos que aconsegueix a través de l’narcomenudeo però sobretot, de l’extorsió”, reflexiona Maydeu. Extorsions a comerciants, a propietaris de petits negocis, però l’ofici més mal parat és el de conductor de taxi i autobús. Segons l’ACNUR només entre gener i octubre de 2016 es van comptabilitzar 79 empleats del servei de transport assassinats.

Les maras salvadorenques en xifres

No hi ha xifres exactes, encara que en 2015 el govern salvadorenc va xifrar entre 30.000 i 60.000 els membres actius amb què les maras compten a les seves files. Encara que a aquesta xifra se li han de sumar els afiliats a les colles com familiars i amics dels cambrers. Acnur parla d’entre 600.000 i 700.000 persones vinculades directament o indirectament a les maras. Segons fonts governamentals del país centreamericà, a prop del 9% de la població salvadorenca està relacionada amb el negoci de les maras. La mara “Salvatrucha” i “el Barri 18”, són les dues grans colles que es reparteixen gran part del país.

L’origen d’aquests grups es remunta a finals de la dècada dels 80 del segle passat. Milers de centreamericans van emigrar als Estats Units fugint de les guerres civils que dessagnaven seus paï- sos d’origen. Un cop a terreny nord-americà, una bona part dels emigrats es van unir a les bandes llatines que ja actuaven en aquell temps. Passats els anys, les administracions de Bush pare i de Bill Clinton van ordenar la deportació massiva de totes aquestes persones. Van ser centenars i centenars de bandes que van arribar als seus països en plena situació de postguerra, i van decidir replicar el model dels grups violents llatins nord-americans, adaptant-los a la seva nova realitat.

Les “cliques”, les ordres de les maras

Les maras són horitzontals, no hi ha líders de forma oficial. S’estructuren al voltant de les “cliques”, grups integrats per fins a 40 membres. El reclutament de nous cambrers és constant. Les seves víctimes més comuns són nois procedents de famílies desestructurades. Per entrar a formar part de les maras cal patir tota mena de vexacions i agressions físiques. Per entrar a la “Salvatrucha” el “aspirant” ha d’aguantar 13 segons de cops de puny en una pallissa colecitva. Per accedir a “la 18”, són 18 segons. Si un sobreviu es converteix en part de la colla, no hi ha alternativa. “Hi ha un cert punt esquizofrènic, no vull pertànyer, però pertanyo, i alhora obeeixo les seves ordres, matar, pegar, violar …”, reflexiona Maydeu.

Un asil que no arriba per a les víctmas de la violència de les maras

Un cop a casa nostra, a Joan li van denegar l’asil per que el Ministeri de l’Interior entenia que podria haver emigrat a un altre punt dins del Salvador. “A Espanya s’aplica una lectura de l’asil que és bastant restrictiva, l’amenaça que pateix una persona ha de ser molt clara”, recorda Gemma Pinyol, directora de Migracions i Diversitat Instrategies. Encara que per a molts analistes, els desplaçaments forçosos de la població dins i fora del Salvador a causa de la violència de les maras s’ha convertit en un problema internacional de primer ordre. El 2014, més d’un quart de milió de salvadorencs van emigrar dins les seves fronteres mentre que gairebé 11.000 es van exiliar, la major part en els EUA.

La pressió asfixiant que exerceixen les maras sobre la seva pròpia gent està originant tres tipus de desplaçaments. L’urbà, quan els joves perseguits o familiars de cambrers es veuen obligats a abandonar el seu barri i traslladar-se a un altre, lliure de grups juvenils violents. Existeix també el desplaçament intern dins del propi país, que normalment es realitza des dels nuclis urbans a les zones rurals. Encara que el que més preocupa a la comunitat internacional són la gran quantitat de menors no acompanyats que intenten arribar als Estats Units des de El Salvador. En els últims anys el nombre ha augmentat de forma exponencial. El 2014 l’expresident nord-americà Barack Obama va haver de declarar situació d’emergència humanitària pel gran tap d’emigrants il·legals que es va formar al pas de Riu Gran (Mèxic). Va ser la primera vegada que intentaven creuar més centreamericans que mexicans.

La mara no perdona

“Vaig marxar, i al final la meva família va acabar pagant, la colla va assassinar al meu pare. Un dia en sortir de l’església el van matar i morir al davant de casa meva “, sanglota Juan encara trencat pel dolor de la pèrdua. La seva família va haver de fugir del barri per por de les represàlies. Joan no pot tornar. Les maras són implacables amb els que retornen. Per això ha tornat a sol·licitar l’asil. “Al meu pare l’han matat, a la meva família la persegueixen internament, jo crec que val la pena que Espanya pensi que hi ha molta gent a la qual li passa això”, reclama Juan. Com ell, 59 salvadorencs van sol·licitar l’asil a casa nostra el 2014, però “només a un se li va concedir l’asil”, recorda Gemma Pinyol de Instrategies.

Espanya, país de “no acollida” d’asilats

El 2015 Espanya va rebre 14.600 sol·licituds d’asil de tots els punts del globus, però únicament es van concedir 220. Quan es presenta la sol·licitud, l’administració té un mes per admetre-la a tràmit. Transcorregut aquest temps, si hi ha silenci administratiu, cosa que succeeix molt sovint, el sol·licitant té dret a adquirir una targeta vermella, el que equival a un permís de treball, transcorreguts sis mesos. “Si se li denega l’asil, se li diu que ha de sortir del país, però no és obligatori, es pot quedar de forma irregular, però això no impedeix que en un termini de dos mesos, pugui sol·licitar altres ajudes”, apunta Anna Figueres, advocada de la Comissió Catalana d’Ajuda als Refugiats (CCAR).

Hi ha quatre grans centres d’acollida de refugiats, dos a Madrid, un a València i un altre a Andalusia. Tot i que les diferents comunitats autònomes fan el primer treball de contenció. Des de gener de 2016 fins al setembre del mateix any, la Comissió Catalana d’Ajuda als Refugiats ha acollit a 44 persones del Salvador, i totes han fugit de la violència de les maras. “Fem la part d’acollida, els oferim sostre, manutenció, recerca de feina, ensenyament de l’idioma i els tramitem la sol·licitud de l’asil, però només durant un any i mig”, explica Anna Figueras.

Ser jove és el delicte

L’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats recomana com s’hauria d’interpretar la Convenció de Ginebra -signada a 1951- per a El Salvador, i considera que pràcticament tota la població podria acollir-se a la condició d’asilat. “Perquè la majoria dels salvadorencs poden ser víctimes potencials de l’extorsió i la brutalitat de les maras”, alerta Figueres. Des comerciants, transportistes, mestres, periodistes, defensors dels drets socials, persones amb un familiar a l’estranger, col·lectius LGTB, les forces de seguretat, etc. Però per sobre de tot, la infància i l’adolescència estan en el punt de mira del “Barri 18” i la “Salvatrucha”. “A El Salvador tenim una dita, ser jove és el delicte, perquè si ets jove saps que si surts al carrer et trobaràs bandes, i si arribes a casa respires, perquè penses que vas a viure un dia més”, sentencia Joan , al qual la Cambra li va prendre al seu pare i una vida en pau.

Entrevista publicada originalment a La Vanguardia, amb text i fotografia de Diego Sánchez.

Volver arriba