Saltear al contenido principal

GAMBIA

gambia-banjul-camins

45.000
de persones desplaçades

2.330
menors no acompanyats van demanar asil a la UE el 2016

world-camins-1

1. HISTÒRIA I CONFLICTE

Malgrat la inesperada victòria d’Adama Barrow a les eleccions electorals de 2016, el seu predecessor, Yahya Jammeh (que va accedir a la presidència de Gàmbia el 1994 a través d’un cop d’estat i havia governat el país amb mà de ferro), es va negar a cedir el poder.

Tot i els esforços d’una missió liderada per la CEDEAO (Comunitat Econòmica dels Estats d’Àfrica Occidental) i el reconeixement del nou president per diversos Estats del món, Jammeh es resistia a plegar. Finalment, l’esmicolament del seu govern i una intervenció militar de diversos països de la regió, van fer que Jammeh abandonés el poder. L’actual president, Adama Barrow, té com a repte la democratització i la restauració de drets fonamentals, així com la investigació dels crims comesos sota el règim de Jammeh. Com a resultat de la tensió i el conflicte, l’ACNUR va informar que més de 76.000 persones haurien buscat refugi al Senegal durant el període de més incertesa.

2. Drets Humans

a. Context

La victòria el 2016 del candidat de l’oposició Adama Barrow suposa un canvi de paradigma després que Yahya Jammeh s’allargués al poder des del 1994 tot i comptar amb un llarg historial de violacions de drets humans per detencions arbitràries, desaparicions forçades i tortures amb la finalitat de silenciar l’oposició. El nou govern s’enfronta a una economia fallida, institucions precàries i la necessitat de garantir justícia a les víctimes de violacions de drets humans.

b. Drets civils i polítics :

El el país es troba en un període de major democratització des de l’arribada de Barrow al poder. Segons Amnistia Internacional, el govern s’ha compromès a reformar les lleis repressives sobre els mitjans de comunicació que han servit per controlar i censurar canals durant els darrers anys. Alhora, desenes de persones preses per motius polítics han estat alliberades. Tanmateix, la situació als centres penitenciaris encara és molt preocupant i l’assistència lletrada gratuïta és escassa, entre d’altres.

c. Drets LGBTIQ+ :

L’octubre de 2014 es va aprovar una reforma legal que agreujava la situació del col·lectiu LGBTIQ+ donant peu a una reforma del Codi Penal per a introduir el delicte de “homosexualitat agreujada” castigada amb penes de presó i fins i tot cadena perpètua.

d. Gènere :

L’avortament està únicament permès en cas de perill per a la vida de la mare. La mutilació genital femenina està encara molt estesa a gran part del territori, malgrat ésser il·legalitzada al desembre de 2015. El matrimoni infantil forçat va ser també criminalitzat el juliol de 2016. Tot i els avenços en els drets de les dones, no es pot parlar d’igualtat en relació als homes. Segueixen tenint un accés a l’educació limitat, són víctimes de prostitució i del turisme sexual i d’un desigual accés al mercat de treball.

e. Refugiats

Segons dades d’ACNUR, es calcula que durant el 2017 hi hauria unes 15 mil persones refugiades d’origen gambià. La majoria (aproximadament 10 mil) es trobarien a Itàlia, seguit dels Estats Units (1.503) i el Regne Unit (1.312). Alhora es calcula que hi ha unes 162 mil persones en situació de desplaçament intern.

3. NOTES

[1] https://www.acnur.org/noticias/noticia/2017/1/5aa142cc13/2716-con-el-fin-de-la-crisis-en-gambia-las-personas-desplazadas-vuelven-de-senegal.html

[2] https://www.efe.com/efe/america/sociedad/los-conflictos-y-desastres-naturales-en-africa-crean-2-7-millones-de-nuevos-desplazamientos/20000013-3459469

4. TESTIMONIS

Fodoy

El testimoniatge de Fodoy es va publicar al web del projecte “Nusos, vides refugiades”. Aquest projecte, impulsat pel fotoperiodista Albert González i que
compta amb la participació de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, mira de transmetre la història de cinc sol•licitants d’asil que estan refent la seva vida a la ciutat de Barcelona. El concepte “nusos” representa tant els entrebancs que van haver d’afrontar aquestes persones a l’hora de decidir abandonar els seus respectius països com el lligam que estan construint a la societat d’acollida.

Fodoy vol dir ‘professor’ en mandinga, la llengua d’alguns països de l’Àfrica Occidental. I Fodoy és el pseudònim que aquest jove de Gàmbia exiliat a Barcelona ha triat per cobrir la seva identitat. La seva difícil situació penal a Espanya i la constant persecució política de Gàmbia l’obliguen a amagar-se, amb l’esperança que en el futur pugui tenir una vida normal.

És d’un poble prop de Serrekunda, la ciutat més gran de Gàmbia. Era el primogènit d’una família de 10 germans i aquesta mateixa condició el va obligar a deixar els estudis quan era un nen per ajudar el seu pare en el conreu. “Jo volia estudiar, però no em van deixar perquè havia de seguir la tradició familiar”, lamenta.

De jove, a part de tasques de voluntariat social, va simpatitzar amb el United Democratic Party (UDP), el partit opositor al president Yahya Jammeh que és al poder des del cop d’estat de 1994.

Fodoy va aprendre l’ofici de sastre i va obrir un petit taller en un poble veí. Però poc després va sofrir un incident amb els militars que estaven reduint una manifestació universitària just davant del seu negoci. Després d’amagar-se tota una nit a casa d’un metge amic seu, va entregar-se a les autoritats i va passar dies tancat a la presó.

Després, va decidir anar a Serrekunda per retrobar-se amb la família, però de camí va topar-se amb un control militar que, de forma arbitrària, va tornar a detenir-lo i el va portar a una presó castrense on es va estar diverses setmanes. Allí, segons relata, “em torturaven i m’apallissaven dos cops al dia com a mínim”. Finalment, un soldat amic de la família va intercedir per alliberar-lo.

Fodoy va arribar a la conclusió que la seva vida a Gàmbia era del tot insegura. Així que el 2005 va marxar del país en direcció a M’bour, una ciutat a l’oest del Senegal. Allí, va feinejar de jardiner i hortolà durant uns mesos. Però, un cop es va trobar sense feina, va veure’s forçat a tornar a Gàmbia. De nou allí, un amic vinculat a la política local el va aconsellar que fugís. “Marxa una temporada fins que es calmin les coses”, recorda que li va dir aquest mateix amic que, mesos després, també va acabar a la presó.

De nou al Senegal, on va treballar unes setmanes com a transportista de mercaderies al port, es va enrolar en un vaixell mercant que anava a les Illes Canàries. “Vaig donar-li tots els meus estalvis al patró perquè m’hi deixés pujar”, recorda. Va salpar del Senegal el 2007 i va arribar a Tenerife on ràpidament, per manca de documentació, va ser detingut i ingressat a un Centre d’Internament per a Estrangers (CIE) a Fuerteventura, on va quedar reclòs diversos mesos. “Allò era una autèntica presó”, denuncia Fodoy. Al començament, va intentar amagar a la policia espanyola la seva autèntica nacionalitat per por de ser deportat. Finalment el van descobrir, però sortosament el van traslladar a Cullera (València), on les autoritats el van posar en contacte amb la Comisión Española de Ayuda al Refugiado (CEAR), que li va donar un primer allotjament.

Ell va demanar traslladar-se a Catalunya, perquè creia que allí tindria més oportunitats laborals. Amb una documentació provisional, esperant els resultats de la seva sol•licitud d’asil, va iniciar un periple que, segons recorda, el va portar per moments molt desagradables.

Durant els últims deu anys ha tingut greus dificultats per aconseguir un allotjament estable: ha estat a casa d’algun conegut, en habitacions barates de lloguer, acollit per l’agricultor que el contractava durant la temporada de fruita, en albergs per a transeünts, ocupant cases abandonades i, fins i tot, als carrers i places de Barcelona. Acceptava tota mena de feines, algunes molt mal pagades, sovint a través d’empreses de treball temporal, i assistint a tota mena de cursos que li oferien els serveis socials. Anys després, la seva addicció al consum de marihuana el va portar a un centre de desintoxicació, on va ser acollit una temporada fins que, un cop rehabilitat, va haver de sortir a buscar-se la vida de nou.

Segons relata, uns policies de paisà a Barcelona el van detenir injustament per vendre haixix en una plaça de Barcelona. El cas va anar a judici i ell mantenia fermament la seva innocència fins que un dia, segons assegura, la policia li va fer firmar un document que, sense ell saber-ho, confessava el delicte. Amb aquest paper, el jutge el va condemnar i va quedar automàticament bloquejada la seva petició d’asil fins, com a mínim, el 2017.

Fins aleshores, ha hagut de fer el que ha pogut per sobreviure sense permís de treball i sota l’amenaça de ser deportat. “No sé com ho faré”, reconeix amb pessimisme, “fins i tot he pensat de suïcidar-me”.

Tornar a Gàmbia no era una opció per a ell. Allí seguia imperant el mateix règim polític i la majoria dels seus companys estaven a la presó.

Amb l’ajuda d’organitzacions socials, va esquivant els obstacles de la vida. Ha assistit a cursos de formació de cambrer i té una petita feina en pràctiques per
a una empresa de costura a Barcelona, des d’on fa alguns treballs per als seus pocs clients. Durant el seu temps lliure, es troba amb els amics al parc de la Ciutadella i practica tant esport com pot. “No tinc gaire cosa més a fer”, reconeix.

El que més l’amoïna de la seva vida a Barcelona és el persistent “assetjament arbitrari” a què el sotmet la policia. “Des que sóc aquí m’han demanat la documentació un centenar de vegades”, assegura. Però ell ho porta amb resignació. “Els africans som gent molt soferta”, explica amb orgull.

GAMBIA

gambia-banjul-camins

45.000
de persones desplaçades

2.330
menors no acompanyats van demanar asil a la UE el 2016

1. HISTÒRIA I CONFLICTE

Malgrat la inesperada victòria d’Adama Barrow a les eleccions electorals de 2016, el seu predecessor, Yahya Jammeh (que va accedir a la presidència de Gàmbia el 1994 a través d’un cop d’estat i havia governat el país amb mà de ferro), es va negar a cedir el poder.

Tot i els esforços d’una missió liderada per la CEDEAO (Comunitat Econòmica dels Estats d’Àfrica Occidental) i el reconeixement del nou president per diversos Estats del món, Jammeh es resistia a plegar. Finalment, l’esmicolament del seu govern i una intervenció militar de diversos països de la regió, van fer que Jammeh abandonés el poder. L’actual president, Adama Barrow, té com a repte la democratització i la restauració de drets fonamentals, així com la investigació dels crims comesos sota el règim de Jammeh. Com a resultat de la tensió i el conflicte, l’ACNUR va informar que més de 76.000 persones haurien buscat refugi al Senegal durant el període de més incertesa.

2. Drets Humans

a. Context

La victòria el 2016 del candidat de l’oposició Adama Barrow suposa un canvi de paradigma després que Yahya Jammeh s’allargués al poder des del 1994 tot i comptar amb un llarg historial de violacions de drets humans per detencions arbitràries, desaparicions forçades i tortures amb la finalitat de silenciar l’oposició. El nou govern s’enfronta a una economia fallida, institucions precàries i la necessitat de garantir justícia a les víctimes de violacions de drets humans.

b. Drets civils i polítics :

El el país es troba en un període de major democratització des de l’arribada de Barrow al poder. Segons Amnistia Internacional, el govern s’ha compromès a reformar les lleis repressives sobre els mitjans de comunicació que han servit per controlar i censurar canals durant els darrers anys. Alhora, desenes de persones preses per motius polítics han estat alliberades. Tanmateix, la situació als centres penitenciaris encara és molt preocupant i l’assistència lletrada gratuïta és escassa, entre d’altres.

c. Drets LGBTIQ+ :

L’octubre de 2014 es va aprovar una reforma legal que agreujava la situació del col·lectiu LGBTIQ+ donant peu a una reforma del Codi Penal per a introduir el delicte de “homosexualitat agreujada” castigada amb penes de presó i fins i tot cadena perpètua.

d. Gènere :

L’avortament està únicament permès en cas de perill per a la vida de la mare. La mutilació genital femenina està encara molt estesa a gran part del territori, malgrat ésser il·legalitzada al desembre de 2015. El matrimoni infantil forçat va ser també criminalitzat el juliol de 2016. Tot i els avenços en els drets de les dones, no es pot parlar d’igualtat en relació als homes. Segueixen tenint un accés a l’educació limitat, són víctimes de prostitució i del turisme sexual i d’un desigual accés al mercat de treball.

e. Refugiats

Segons dades d’ACNUR, es calcula que durant el 2017 hi hauria unes 15 mil persones refugiades d’origen gambià. La majoria (aproximadament 10 mil) es trobarien a Itàlia, seguit dels Estats Units (1.503) i el Regne Unit (1.312). Alhora es calcula que hi ha unes 162 mil persones en situació de desplaçament intern.

3. NOTES

[1] https://www.acnur.org/noticias/noticia/2017/1/5aa142cc13/2716-con-el-fin-de-la-crisis-en-gambia-las-personas-desplazadas-vuelven-de-senegal.html

[2] https://www.efe.com/efe/america/sociedad/los-conflictos-y-desastres-naturales-en-africa-crean-2-7-millones-de-nuevos-desplazamientos/20000013-3459469

4. TESTIMONIS

Fodoy

El testimoniatge de Fodoy es va publicar al web del projecte “Nusos, vides refugiades”. Aquest projecte, impulsat pel fotoperiodista Albert González i que
compta amb la participació de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, mira de transmetre la història de cinc sol•licitants d’asil que estan refent la seva vida a la ciutat de Barcelona. El concepte “nusos” representa tant els entrebancs que van haver d’afrontar aquestes persones a l’hora de decidir abandonar els seus respectius països com el lligam que estan construint a la societat d’acollida.

Fodoy vol dir ‘professor’ en mandinga, la llengua d’alguns països de l’Àfrica Occidental. I Fodoy és el pseudònim que aquest jove de Gàmbia exiliat a Barcelona ha triat per cobrir la seva identitat. La seva difícil situació penal a Espanya i la constant persecució política de Gàmbia l’obliguen a amagar-se, amb l’esperança que en el futur pugui tenir una vida normal.

És d’un poble prop de Serrekunda, la ciutat més gran de Gàmbia. Era el primogènit d’una família de 10 germans i aquesta mateixa condició el va obligar a deixar els estudis quan era un nen per ajudar el seu pare en el conreu. “Jo volia estudiar, però no em van deixar perquè havia de seguir la tradició familiar”, lamenta.

De jove, a part de tasques de voluntariat social, va simpatitzar amb el United Democratic Party (UDP), el partit opositor al president Yahya Jammeh que és al poder des del cop d’estat de 1994.

Fodoy va aprendre l’ofici de sastre i va obrir un petit taller en un poble veí. Però poc després va sofrir un incident amb els militars que estaven reduint una manifestació universitària just davant del seu negoci. Després d’amagar-se tota una nit a casa d’un metge amic seu, va entregar-se a les autoritats i va passar dies tancat a la presó.

Després, va decidir anar a Serrekunda per retrobar-se amb la família, però de camí va topar-se amb un control militar que, de forma arbitrària, va tornar a detenir-lo i el va portar a una presó castrense on es va estar diverses setmanes. Allí, segons relata, “em torturaven i m’apallissaven dos cops al dia com a mínim”. Finalment, un soldat amic de la família va intercedir per alliberar-lo.

Fodoy va arribar a la conclusió que la seva vida a Gàmbia era del tot insegura. Així que el 2005 va marxar del país en direcció a M’bour, una ciutat a l’oest del Senegal. Allí, va feinejar de jardiner i hortolà durant uns mesos. Però, un cop es va trobar sense feina, va veure’s forçat a tornar a Gàmbia. De nou allí, un amic vinculat a la política local el va aconsellar que fugís. “Marxa una temporada fins que es calmin les coses”, recorda que li va dir aquest mateix amic que, mesos després, també va acabar a la presó.

De nou al Senegal, on va treballar unes setmanes com a transportista de mercaderies al port, es va enrolar en un vaixell mercant que anava a les Illes Canàries. “Vaig donar-li tots els meus estalvis al patró perquè m’hi deixés pujar”, recorda. Va salpar del Senegal el 2007 i va arribar a Tenerife on ràpidament, per manca de documentació, va ser detingut i ingressat a un Centre d’Internament per a Estrangers (CIE) a Fuerteventura, on va quedar reclòs diversos mesos. “Allò era una autèntica presó”, denuncia Fodoy. Al començament, va intentar amagar a la policia espanyola la seva autèntica nacionalitat per por de ser deportat. Finalment el van descobrir, però sortosament el van traslladar a Cullera (València), on les autoritats el van posar en contacte amb la Comisión Española de Ayuda al Refugiado (CEAR), que li va donar un primer allotjament.

Ell va demanar traslladar-se a Catalunya, perquè creia que allí tindria més oportunitats laborals. Amb una documentació provisional, esperant els resultats de la seva sol•licitud d’asil, va iniciar un periple que, segons recorda, el va portar per moments molt desagradables.

Durant els últims deu anys ha tingut greus dificultats per aconseguir un allotjament estable: ha estat a casa d’algun conegut, en habitacions barates de lloguer, acollit per l’agricultor que el contractava durant la temporada de fruita, en albergs per a transeünts, ocupant cases abandonades i, fins i tot, als carrers i places de Barcelona. Acceptava tota mena de feines, algunes molt mal pagades, sovint a través d’empreses de treball temporal, i assistint a tota mena de cursos que li oferien els serveis socials. Anys després, la seva addicció al consum de marihuana el va portar a un centre de desintoxicació, on va ser acollit una temporada fins que, un cop rehabilitat, va haver de sortir a buscar-se la vida de nou.

Segons relata, uns policies de paisà a Barcelona el van detenir injustament per vendre haixix en una plaça de Barcelona. El cas va anar a judici i ell mantenia fermament la seva innocència fins que un dia, segons assegura, la policia li va fer firmar un document que, sense ell saber-ho, confessava el delicte. Amb aquest paper, el jutge el va condemnar i va quedar automàticament bloquejada la seva petició d’asil fins, com a mínim, el 2017.

Fins aleshores, ha hagut de fer el que ha pogut per sobreviure sense permís de treball i sota l’amenaça de ser deportat. “No sé com ho faré”, reconeix amb pessimisme, “fins i tot he pensat de suïcidar-me”.

Tornar a Gàmbia no era una opció per a ell. Allí seguia imperant el mateix règim polític i la majoria dels seus companys estaven a la presó.

Amb l’ajuda d’organitzacions socials, va esquivant els obstacles de la vida. Ha assistit a cursos de formació de cambrer i té una petita feina en pràctiques per
a una empresa de costura a Barcelona, des d’on fa alguns treballs per als seus pocs clients. Durant el seu temps lliure, es troba amb els amics al parc de la Ciutadella i practica tant esport com pot. “No tinc gaire cosa més a fer”, reconeix.

El que més l’amoïna de la seva vida a Barcelona és el persistent “assetjament arbitrari” a què el sotmet la policia. “Des que sóc aquí m’han demanat la documentació un centenar de vegades”, assegura. Però ell ho porta amb resignació. “Els africans som gent molt soferta”, explica amb orgull.

Volver arriba