Saltear al contenido principal

MALI

mali-bamako-camins

300.000
persones desplaçades

world-camins-1

1. HISTÒRIA I CONFLICTE

El conflicte en que actualment encara es troba Mali començà l’any 2012 amb el moviment secessionista tuareg, al nord del país. Resultant de tensions històriques entre els àrabo-berbers al nord, i els subsharians al sud, el Moviment Nacional per l’Alliberació d’Azawad (MNLA) lidera un cop d’estat al març del 2012, contra el govern malià amb l’ajuda de grups islamistes, també procedents del nord del país. Un cop les hostilitats amb l’exèrcit malià van acabar, i es va declarar la independència d’Azawad, començaren les tensions entre el MNLA i els grups islamistes tuaregs d’Ansar Dine, que han comptat amb un suport creixent de grups afins o integrats a’Al-Qaida, , fet que portà a la victòria dels darrers i a la creació d’una estructura estatal controlada per ells.

A partir del 2013, el conflicte s’internacionalitzà amb la intervenció de França després que el govern malià demanés ajuda per a combatre els islamistes fonamentalistes. Amb el consentiment del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, les tropes franceses s’uniren a les tropes de l’ECOWAS amb el suport logístic dels Estats Units, Canadà i la Unió Europea, mentre l’ONU iniciava una missió per l’estabilització política a Mali, la MINUSMA, que encara seguia activa avui. L’any 2014, a Alger, es signà un acord de pau entre el govern de Mali i el MNLA. Malgrat tot, la violència de grups gihadistes i la tensió entre l’Estat malià i els tuaregs persisteixen.

El 2015 es van signar uns nous acords de pau que incloïen un seguit de reformes constitucionals, inclòs el reconeixement d’autonomia a la regió d’Azawad. No obstant, a l’agost del mateix any el President va decidir posposar el referèndum sobre les reformes constitucional donat el clima d’enfrontaments al nord i que la inestabilitat s’estenia també cap al centre, inclosa la capital Bamako. El 21 d’octubre de 2017, el govern de Mali va ampliar l’estat d’emergència existent des del novembre del 2015 per un any més, fins al 31 d’octubre de 2018.

Militarització i comerç d’armes

La militarització de la regió del Sahel està directament relacionada amb la crisi de Líbia que ha permès l’entrada i comercialització d’armes a diversos països de la regió com Mali, a través de xarxes clandestines. L’equipament militar inclou des de metralladores, municions i granades i altres armes més sofisticades fins a incloure sistemes antiaeris portàtils. Aquest armament va ser un element decisiu per la rebel·lió tuareg del 2012 i ha reforçat els grups terroristes i organitzacions criminals a Mali, participant així en la desestabilització en particular de la regió nord, i en la generalització de la violència.

D’altra banda, també s’han de tenir en compte les exportacions d’armament de països europeus; en el cas de Mali, l’any 2011, el 75% de les exportacions provenien de Bulgària i el 24% de França, per un valor total de gairebé 3 milions d’euros.

Segons l’Institut Internacional per la Investigació de la Pau d’Estocolm (SIPRI) i el Centre Internacional pel Desminat Humanitari de Ginebra (GICHD), Mali va esdevenir el tercer país amb major nombre de víctimes de mines antovehicles a nivell mundial entre 2015 i 2017, i s’ha constat l’ús d’aquest tipus d’armament del nord cap al centre del país.

2. Drets Humans

a. Context

La situació general dels drets humans ha patit un deteriorament des de l’establiment de les negociacions de pau al nord del territori. Al-Qaeda ha llençat múltiples atacs a la zona islàmica del Magreb contra forces de seguretat del Mali, però també contra els efectius de manteniment de la pau internacionals. A més, va estendre les seves accions cap al sud. Els grups islamistes armats han realitzat execucions i han intimidat la població civil, mentre les forces de l’Estat responen amb detencions arbitràries, tortura, execucions i altres tractaments degradants. Tot això en el marc d’un estat de dret dèbil, on no es realitzen esforços per a perseguir els responsables de les violacions de drets humans. Des del 2016, 1.200 civils han estat assassinats i prop de 50 pobles han sigut cremats. Aquests fets han forçat a prop de 30 mil civils a fugir de la regió central de Mali, on s’hi ha registrat el 40% dels atacs gihadistes.

b. Drets civils i polítics :

El principal problema és la inestabilitat política i la manca d’independència judicial. A causa de la incapacitat dels tribunals per processar degudament els casos, centenars de presoners es troben en detenció preventiva durant períodes de temps perllongats. No obstant, el govern ha adoptat un projecte de llei que dóna més flexibilitat a la Comissió Nacional de Drets humans, així com un pla quinquenal per enfortir els drets humans i l’accés a la justícia.

A finals del 2017 la presó central de Bamako multiplicava per cinc la seva capacitat. De les gairebé 1.947 persones preses, unes 1.366 es trobaven a l’espera de judici, comptant a les recloses per qüestions de terrorisme, a les quals no se les permetia sortir de les cel·les en cap moment. Alhora, tal com indica Amnistia Internacional, segueix existint un centre de detenció no oficial conegut com a “Sécurité d’État”
Per altra banda, en nombroses zones del país les escoles es mantenen tancades, el que fa que no una part important de la població del nord i centre no pugui accedir a l’educació bàsica.

c. DretsLGBTIQ+ :

A Mali, l’homosexualitat no està explícitament prohibida, però es poden utilitzar lleis contra la indecència pública contra persones LGBTIQ+ en virtut de l’article 179 del Codi Penal Malienc. Tanmateix, existeix estigmatització social envers el col·lectiu LGBTIQ+, que es veu en molts casos forçat a abandonar la seva llar per causa de la violència exercida per part de certs sectors de la societat.
Un exemple de l’estigmatització es troba en el dret a l’adopció. Al 2011 es va prohibir explícitament l’adopció a les persones homosexuals a través de l’article 522 del Codi de Persones i Família.

Fora del control estatal, els rebels islamistes realitzen execucions de membres del col·lectiu LGBTIQ+. Actualment, no existeix cap organització LGBTIQ+ activa en tot el territori.

d. Gènere :

Segons dades del Banc Mundial, la proporció de dones al parlament nacional era d’un 8,8%, mentre que només un 3,9% es trobaven en posicions de mitjana o alta responsabilitat al mercat laboral.

Pel que fa a la representació femenina des del començament del procés de pau d’Argel, la representació de la dona ha estat mínima.

Per altra banda, es segueix perpetuant la discriminació contra la dona degut a la coexistència de normes escrites, consuetudinàries i religioses, que no està previst revisar a curt termini. Persisteixen pràctiques i tradicions culturals nocives i actituds patriarcals i estereotipades discriminatòries sobre les funcions i responsabilitats de dones i homes en la societat i en la família. Al juliol del 2016, el Comitè de la CEDAW (Convention on the Elimination of All Forms of Discrimination against Women) va expressar la seva preocupació pel baix nivell de representació de les dones en la Comissió de la Veritat, la Justícia i la Reconciliació i en els nivells de presa de decisions després de l’acord de pau. També va expressar la seva preocupació per la taxa d’abandonament escolar extremadament alt per a les nenes a l’educació secundària a causa de factors com el matrimoni precoç i infantil, l’embaràs precoç, els costos d’escola secundaria, el treball infantil i la preferència per enviar nens a l’escola.

e. Refugiats

Segons les dades del 2017 d’ACNUR, es calcula que hi ha aproximadament 150.000 persones refugiades o en situacions similars provinents de Mali. La majoria (86%) es troba a Níger, Mauritània i Burkina Faso. Alhora, unes 13 mil persones haurien demanat protecció internacional a Itàlia durant el mateix any, seguides de les aproximadament 4 mil que ho van fer a França. Pel que fa al nombre de desplaçaments intern, la xifra arriba fins a les 38 mil persones.

4.TESTIMONIS

Awa, Mali

Awa, va venir a Catalunya des de Mali fugint d’un matrimoni forçat.

Quan tenia 14 anys la van obligar a casar-se amb algú a qui ella no estimava. El seu ex marit, a més, la forçava a tenir sexe quan ell volia i la maltractava.

A banda d’aquest matrimoni, també li van practicar la mutilació genital femenina, com és costum al seu lloc d’origen. Amb un ganivet i sense cap calmant, la “noumú” del seu poble li va practicar el tall als seus genitals.

“Recordo que quatre persones ajudaven a la noumú, cada una m’aguantava d’una extremitat mentre la dona ens tallava amb el ganivet.”

Ara té una nena i sota cap circumstància vol tornar al seu país per temor a què la seva filla pugui ser víctima, com ho va ser ella, de la mutilació genital femenina.

MALI

mali-bamako-camins

300.000
persones desplaçades

1. HISTÒRIA I CONFLICTE

El conflicte en que actualment encara es troba Mali començà l’any 2012 amb el moviment secessionista tuareg, al nord del país. Resultant de tensions històriques entre els àrabo-berbers al nord, i els subsharians al sud, el Moviment Nacional per l’Alliberació d’Azawad (MNLA) lidera un cop d’estat al març del 2012, contra el govern malià amb l’ajuda de grups islamistes, també procedents del nord del país. Un cop les hostilitats amb l’exèrcit malià van acabar, i es va declarar la independència d’Azawad, començaren les tensions entre el MNLA i els grups islamistes tuaregs d’Ansar Dine, que han comptat amb un suport creixent de grups afins o integrats a’Al-Qaida, , fet que portà a la victòria dels darrers i a la creació d’una estructura estatal controlada per ells.

A partir del 2013, el conflicte s’internacionalitzà amb la intervenció de França després que el govern malià demanés ajuda per a combatre els islamistes fonamentalistes. Amb el consentiment del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, les tropes franceses s’uniren a les tropes de l’ECOWAS amb el suport logístic dels Estats Units, Canadà i la Unió Europea, mentre l’ONU iniciava una missió per l’estabilització política a Mali, la MINUSMA, que encara seguia activa avui. L’any 2014, a Alger, es signà un acord de pau entre el govern de Mali i el MNLA. Malgrat tot, la violència de grups gihadistes i la tensió entre l’Estat malià i els tuaregs persisteixen.

El 2015 es van signar uns nous acords de pau que incloïen un seguit de reformes constitucionals, inclòs el reconeixement d’autonomia a la regió d’Azawad. No obstant, a l’agost del mateix any el President va decidir posposar el referèndum sobre les reformes constitucional donat el clima d’enfrontaments al nord i que la inestabilitat s’estenia també cap al centre, inclosa la capital Bamako. El 21 d’octubre de 2017, el govern de Mali va ampliar l’estat d’emergència existent des del novembre del 2015 per un any més, fins al 31 d’octubre de 2018.

Militarització i comerç d’armes

La militarització de la regió del Sahel està directament relacionada amb la crisi de Líbia que ha permès l’entrada i comercialització d’armes a diversos països de la regió com Mali, a través de xarxes clandestines. L’equipament militar inclou des de metralladores, municions i granades i altres armes més sofisticades fins a incloure sistemes antiaeris portàtils. Aquest armament va ser un element decisiu per la rebel·lió tuareg del 2012 i ha reforçat els grups terroristes i organitzacions criminals a Mali, participant així en la desestabilització en particular de la regió nord, i en la generalització de la violència.

D’altra banda, també s’han de tenir en compte les exportacions d’armament de països europeus; en el cas de Mali, l’any 2011, el 75% de les exportacions provenien de Bulgària i el 24% de França, per un valor total de gairebé 3 milions d’euros.

Segons l’Institut Internacional per la Investigació de la Pau d’Estocolm (SIPRI) i el Centre Internacional pel Desminat Humanitari de Ginebra (GICHD), Mali va esdevenir el tercer país amb major nombre de víctimes de mines antovehicles a nivell mundial entre 2015 i 2017, i s’ha constat l’ús d’aquest tipus d’armament del nord cap al centre del país.

2. Drets Humans

a. Context

La situació general dels drets humans ha patit un deteriorament des de l’establiment de les negociacions de pau al nord del territori. Al-Qaeda ha llençat múltiples atacs a la zona islàmica del Magreb contra forces de seguretat del Mali, però també contra els efectius de manteniment de la pau internacionals. A més, va estendre les seves accions cap al sud. Els grups islamistes armats han realitzat execucions i han intimidat la població civil, mentre les forces de l’Estat responen amb detencions arbitràries, tortura, execucions i altres tractaments degradants. Tot això en el marc d’un estat de dret dèbil, on no es realitzen esforços per a perseguir els responsables de les violacions de drets humans. Des del 2016, 1.200 civils han estat assassinats i prop de 50 pobles han sigut cremats. Aquests fets han forçat a prop de 30 mil civils a fugir de la regió central de Mali, on s’hi ha registrat el 40% dels atacs gihadistes.

b. Drets civils i polítics :

El principal problema és la inestabilitat política i la manca d’independència judicial. A causa de la incapacitat dels tribunals per processar degudament els casos, centenars de presoners es troben en detenció preventiva durant períodes de temps perllongats. No obstant, el govern ha adoptat un projecte de llei que dóna més flexibilitat a la Comissió Nacional de Drets humans, així com un pla quinquenal per enfortir els drets humans i l’accés a la justícia.

A finals del 2017 la presó central de Bamako multiplicava per cinc la seva capacitat. De les gairebé 1.947 persones preses, unes 1.366 es trobaven a l’espera de judici, comptant a les recloses per qüestions de terrorisme, a les quals no se les permetia sortir de les cel·les en cap moment. Alhora, tal com indica Amnistia Internacional, segueix existint un centre de detenció no oficial conegut com a “Sécurité d’État”
Per altra banda, en nombroses zones del país les escoles es mantenen tancades, el que fa que no una part important de la població del nord i centre no pugui accedir a l’educació bàsica.

c. DretsLGBTIQ+ :

A Mali, l’homosexualitat no està explícitament prohibida, però es poden utilitzar lleis contra la indecència pública contra persones LGBTIQ+ en virtut de l’article 179 del Codi Penal Malienc. Tanmateix, existeix estigmatització social envers el col·lectiu LGBTIQ+, que es veu en molts casos forçat a abandonar la seva llar per causa de la violència exercida per part de certs sectors de la societat.
Un exemple de l’estigmatització es troba en el dret a l’adopció. Al 2011 es va prohibir explícitament l’adopció a les persones homosexuals a través de l’article 522 del Codi de Persones i Família.

Fora del control estatal, els rebels islamistes realitzen execucions de membres del col·lectiu LGBTIQ+. Actualment, no existeix cap organització LGBTIQ+ activa en tot el territori.

d. Gènere :

Segons dades del Banc Mundial, la proporció de dones al parlament nacional era d’un 8,8%, mentre que només un 3,9% es trobaven en posicions de mitjana o alta responsabilitat al mercat laboral.

Pel que fa a la representació femenina des del començament del procés de pau d’Argel, la representació de la dona ha estat mínima.

Per altra banda, es segueix perpetuant la discriminació contra la dona degut a la coexistència de normes escrites, consuetudinàries i religioses, que no està previst revisar a curt termini. Persisteixen pràctiques i tradicions culturals nocives i actituds patriarcals i estereotipades discriminatòries sobre les funcions i responsabilitats de dones i homes en la societat i en la família. Al juliol del 2016, el Comitè de la CEDAW (Convention on the Elimination of All Forms of Discrimination against Women) va expressar la seva preocupació pel baix nivell de representació de les dones en la Comissió de la Veritat, la Justícia i la Reconciliació i en els nivells de presa de decisions després de l’acord de pau. També va expressar la seva preocupació per la taxa d’abandonament escolar extremadament alt per a les nenes a l’educació secundària a causa de factors com el matrimoni precoç i infantil, l’embaràs precoç, els costos d’escola secundaria, el treball infantil i la preferència per enviar nens a l’escola.

e. Refugiats

Segons les dades del 2017 d’ACNUR, es calcula que hi ha aproximadament 150.000 persones refugiades o en situacions similars provinents de Mali. La majoria (86%) es troba a Níger, Mauritània i Burkina Faso. Alhora, unes 13 mil persones haurien demanat protecció internacional a Itàlia durant el mateix any, seguides de les aproximadament 4 mil que ho van fer a França. Pel que fa al nombre de desplaçaments intern, la xifra arriba fins a les 38 mil persones.

4.TESTIMONIS

Awa, Mali

Awa, va venir a Catalunya des de Mali fugint d’un matrimoni forçat.

Quan tenia 14 anys la van obligar a casar-se amb algú a qui ella no estimava. El seu ex marit, a més, la forçava a tenir sexe quan ell volia i la maltractava.

A banda d’aquest matrimoni, també li van practicar la mutilació genital femenina, com és costum al seu lloc d’origen. Amb un ganivet i sense cap calmant, la “noumú” del seu poble li va practicar el tall als seus genitals.

“Recordo que quatre persones ajudaven a la noumú, cada una m’aguantava d’una extremitat mentre la dona ens tallava amb el ganivet.”

Ara té una nena i sota cap circumstància vol tornar al seu país per temor a què la seva filla pugui ser víctima, com ho va ser ella, de la mutilació genital femenina.

Volver arriba