Saltear al contenido principal

MÈXIC

mexico-camins
world-camins-1

1. HISTÒRIA I CONFLICTES: 

Des de 1940, l’estat Mexicà ha viscut un procés fortament marcat per la transició a un model econòmic neoliberal. Aquest va començar amb el desenvolupament d’activitats tals com les exportacions de petroli  i es va consolidar a través de la creació de màquiles a la regió frontissa amb Estats Units; mà d’obra barata mexicana per proveir de productes i recursos energètics al país nord-americà. Mèxic, en aquest sentit, es va convertir en un laboratori experimental on EUA aplicava la seva doctrina neoliberal i s’aprofitava de l’existència d’un model polític amb un sistema de partit únic hegemònic que si bé es podia concebre com que generava certa estabilitat política, en realitat exercia un fort control social i va suposar l’inici d’un procés de jerarquització de l’Estat.

No obstant, el tarannà conservador en matèria de política interior contrastava amb el posicionament en política internacional en qüestions com el recolzament a Cuba i la condemna a la dictadura franquista.

La doctrina neoliberal i la debilitat d’un sistema polític que distava molt de ser una democràcia real van servir per cimentar un model socioeconòmic on els interessos de les potencies estrangeres i de les elits polítiques i caciquistes nacionals prevalien sobre les millores de les condicions de vida dels i les mexicanes. Als anys 80, la desigualtat econòmica a Mèxic havia incrementat exponencialment; 27 homes controlaven el 28,5% del PIB total del país. L’extrema desigualtat a Mèxic entre pobres i rics no ha variat gens, les últimes dades ens diuen que el 1% més ric concentra el 29% de la riquesa del país.

En aquest context es va negociar el Tractat de lliure comerç d’Amèrica del Nord, conegut com a NAFTA per les sigles en anglès. Al mateix temps que entrava en vigor, el dia 1 de gener de 1994,  l’exèrcit zapatista de alliberació nacional ( EZLN)  format per indígenes, es va alçar en 11 municipis de Chiapas contra la violència institucional, el racisme que patien els i les indígenes, la falta de democràcia i enfront un model econòmic neoliberal que generava una desigualtat social extrema. Però sobretot s’alçaven contra un Estat que feia anys tractava de destruir la seva identitat i aniquilar el seu model de vida. El moviment era feminista i es va concebre en lògica internacionalista. Les dones han tingut un rol significatiu en el lideratge del moviment. Tot i que la l’alçament armat va durar un temps determinat la lluita zapatista segueix vigent actualment i les bases civils del moviment son les que han articulat les comunitats autogestionades sota el lema de “ manar obeint”.

 

Respecte el context en matèria de drets humans, aquest s’ha caracteritzat en els darrers anys  per una greu crisis d’inseguretat i violència sociopolítica vinculada a la “ guerra” contra el narcotràfic que es va iniciar durant la presidència de Felipe Calderón al 2006. Des d’aleshores les greus violacions de drets humans han resultat respondre a un patró sistèmic i generalitzat a tot el país  que no ha patit variacions amb  els canvis de govern de 2012 – Peña Nieto- ni de 2018 amb l’actual President López Obrador.

Les desaparicions forçades, les execucions extrajudicials, la tortura, les fosses clandestines, la militarització de certes regions i el desplaçament forçat intern s’han convertit en violacions sistemàtiques de drets fonamentals que han conduït a una situació de tensió social i política que ha portat a Mèxic a ser considerat com un dels països que concentra més homicidis de tot el món. En alguns regions, el crim organitzat disputa el monopoli de la violència al propi Estat mexicà. Des de l’inici de la guerra contra el narcotràfic segons dades oficials s’han registrat més de 300.000 homicidis. Al 2020 es van registrar 35.484, 133 menys que al 2019 segons el Sistema Nacional de Seguretat Pública i en els últims 5 anys els homicidis dolosos amb armes de foc s’han incrementat un 135%. En aquest sentit els principal target són opositors, defensores de drets humans, periodistes i advocats que també pateixen hostigament, extorsions i segrestos.

Davant d’aquesta situació el govern mexicà  ha dut a terme una política en matèria de seguretat ciutadana i lluita contra al narcotràfic que diverses organitzacions nacionals entre les quals la Comissió Nacional de Drets Humans han criticat fermament per suposar una militarització de les polítiques de seguretat pública.

L’Alt Comissionat de Nacions Unides va fer una crida a l’estat mexicà a rebutjar el projecte de llei de seguretat interior ja que el rol atorgat a les forces militars suposaria un retrocés a la protecció dels drets humans degut a la inexistència de mecanismes de control i rendició de comptes. L’exèrcit- a part d’altres grups del crom organitzat- s’han convertit en un actor estatal que perpetra violacions de drets humans.

Altres aspectes a tenir en consideració i que permeten dimensionar on es situa el país és que Mèxic ,segons les últimes dades, es situa en la posició 74 de 189 pel que fa al Índex de Desenvolupament Humà- IDH- presentat per Nacions Unides al 2019.

Pel que fa al l’Index de Percepció de Corrupció que publica anualmentl’organisme Transparència Internacional, al 2020, Mèxic es situava en la posició 124 d’un total de 180.

2. CONTEXT DRETS HUMANS

Tal i com s’ha mencionat anteriorment, el context en matèria de drets humans s’ha caracteritzat en els darrers anys  per una greu crisis d’inseguretat i violència sociopolítica vinculada a la “ guerra” contra el narcotràfic. Des d’aleshores les greus violacions de drets humans han resultat respondre a un patró sistèmic i generalitzat a tot el país  en el qual les desaparicions forçades, les execucions extrajudicials, la tortura, les fosses clandestines, la militarització de certes regions i el desplaçament forçat intern s’han convertit en una constant.

Les execucions extrajudicials per part de militars i policies han despertat la preocupació del Comitè de Drets Humans de Nacions Unides. Aquest assenyala que el Govern mexicà va deixar de registrar el nombre de morts civils a mans dels cossos de seguretat al 2014, demostrant la poca transparència i la poca voluntat de rendició de comptes per part de l’executiu.

El nombre de desaparicions forçades és absolutament ingent, s’han reportat més de 75.000 persones desaparegudes fins novembre de 2020.  Human Rights Watch i altres organitzacions del país com la Comisión Mexicana de Defensa y Promoción de los Derechos Humanos– CMDPDH- i el Centro de Derechos Humanos Fray Bartalomé de las Casas- Frayba- assenyalen com el Ministeri Públic i els cossos de seguretat no investiguen qui té la responsabilitat d’aquests assassinats i emplacen a organitzacions o familiars a que facin aquesta tasca. En aquest sentit, tot i que a Mèxic s’ha establert un Mecanisme Extraordinari d’Identificació Forense que pretén abordar els obstacles en la identificació, a data de 2021, al voltant de 26.000 cossos segueixen sense ser identificats.

Segons la CMDPDH la tortura és una pràctica habitual quan es deté a una persona per obtenir informació tot i que des de 2017 és considerada una pràctica il·legal usar aquestes confessions. Al 2019 es van identificar 7.000 casos d’aquesta pràctica.

 

DRETS CIVILS I POLITICS

La llibertat d’expressió i de reunió ha Mèxic ha patit un retrocés en els darrers anys. Les amenaces, l’assetjament, la vigilància i els atacs – fins hi tot els assassinats- contra periodistes s’han incrementat exponencialment. HRW i Reporters Sense Fronteres-RSF- han denunciat que Mèxic és un dels països més perillosos del món per ser periodista. Apunten que des de l’any 2000 han estat assassinats 159 periodistes, una situació que és equiparable a zones bèl·liques com Afganistan o Síria. L’assetjament judicial també és una constant; ja siguin demandes civils, acusacions criminals o processos administratius a fi d’intimidar als i les periodistes amb sentències contra aquests que són completament oposades als estàndards internacionals de llibertat d’expressió com s’explica en l’informe: Leyes del Silencio de la Fundación para la Libertad de Premsa  – FLIP- i Artículo 19.  Segons Articulo 19 més de 600 periodistes han estat víctimes d’alguna d’aquestes formes de persecució només al 2020. A més, s’ha de tenir en compte que les autoritats moltes vegades descarten que els delictes comesos contra els i les periodistes estiguin relacionats amb la seva professió cosa que comporta que no s’incloguin en les xifres oficials recollides.

Per altre banda, l’any 2020 va ser un any especialment dur per la llibertat de reunió i manifestació, en diverses marxes convocades per col·lectius de dones o d’indígenes la policia ha respòs amb una violència brutal, detencions arbitràries i atacs físics, psicològics i sexuals.

 

LGTBI  

La lluita pel reconeixement dels drets de la comunitat LGTBIQ+ a Mèxic ha estat una contant durant les últimes dècades ja que és un dels col·lectius que s’enfronta a més desigualtat, discriminació i violència. La diversitat de legislacions relatives als drets del col·lectiu dels estats mexicans fan que els seus drets es vegin diferentment reconeguts a tot el país. No obstant, per molt que certs Estats com CDM o Oaxaca siguin més garantistes, la realitat social fa que el col·lectiu pateixi greus vulneracions als seus drets com és l’accés a la salut, a l’educació, al treball a la participació política entre d’altres. Per això diverses organitzacions, demanen que les institucions públiques actuïn de manera proactiva per a garantir els seus drets. Les teràpies de conversió. En només 14 dels 32 estat permeten el matrimoni entre persones del mateix sexe tot i que des de 2015  la Comissió Nacional de Drets Humans -CNDH-

Els delictes d’odi i els homicidis a persones del col·lectiu LGTBI no han parat d’incrementar. Segons Transintitute, Mèxic – per darrera de Brasil- és el país del món on hi ha més transfeminicidis. La seva esperança de vida és de 35 anys. Al 2020 van haver 79 assassinats de persones del col·lectiu, una xifra inferior a la de 2019 on n’hi van haver 119.

 

 

GÈNERE   

A Mèxic la persistència de patrons de violència generalitzada contra les dones i nenes- inclús de violència sexual- ha estat assenyalat per organismes com el Comitè de Nacions Unides per l’Eliminació de la Discriminació contra la Dona. El marc legislatiu mexicà dista molt de garantir els drets de les dones i protegir-les contra la violència de gènere. Actualment segueixen vigents disposicions en les quals es relaciona el tipus de pena- més o menys greu- per delictes sexuals en funció de la puresa- o castedat- de la dona o nena.

Segons Amnistia internacional només al 2020 es van denunciar 3.752 assassinats contra dones dels quals només 969 van ser investigats com a feminicidis. Aquesta dinàmica ha portat a que moltes famílies i col·lectius – com Las Brujas- durant anys lluitin perquè es tipifiquin com a feminicidi els assassinats de les seves mares, filles i amigues. Segons un estudi de la Associació Mexicanos contra la Corrupció, la impunitat en els feminicidis és del 97% durant el sexeni de 2012 a 2018.

Les trucades al telèfon d’atenció van augmentar fins arribar a la xifra de 260.067 a desembre de 2020, un increment de més de 60.000 trucades respecte 2019. Aquesta xacra que fa anys va creixent exponencialment; al 2015 es calcula que hi havia 5,9 víctimes de violència – de gènere i homicidis dolosos- diàries mentre que al 2020 eren 10,17 cada dia segons l’informe: Violència contra les dones realitzat pel Centre d’Estudis per la Igualtat de Gènere de Mèxic. L’impacte de la Covid-19 sens dubte va tenir una especial incidència en les violències patides per les dones.

Durant el 2020 López Obrador va adoptar un discurs on qüestionava la validesa de les trucades per denunciar la violència de gènere en l’àmbit familiar i va criticar fortament les protestes contra els feminicidis de col·lectius feministes arreu del país. Més enllà de la retòrica va rebaixar un 75% el pressupost destinat a l’ Institut Nacional de la Dona i va intentar sense sort retallar els pressupostos de les  “ Cases de dones indígenes i afromexicanes” com de la Comissió Nacional per prevenir i erradicar la violència de gènere.

Sol en dos Estats mexicans dels 32 l’avortament està permès; Ciutat de Mèxic i Oaxaca. En Estats com Veracruz o Guanajuato les iniciatives per despenalitzar l’avortament han estat desestimades. Fins 2019 les víctimes de violacions sexuals havien de presentar una denuncia penal per tal d’accedir a poder realitzar-se un avortament i que els hospitals i les clíniques no tinguessin la necessitat de verificar aquesta informació.

La violència i la tortura sexual són un arma utilitzada freqüentment cap a dones defensores de drets humans o aquelles que migren. La Cort Inte- Americana de Drets Humans en una sentència de 28 de Novembre de 2018, va declarar responsable intencionadament al l’estat Mexicà de tortura sexual a 11 dones a Atenco.

 

MEDI AMBIENTALS  

Mèxic es caracteritza per ser un país amb una gran diversitat d’ecosistemes, de flora i de fauna que el fan un dels països més biodiversos del planeta. No obstant,  s’enfronta a diversos desafiaments en matèria mediambiental com apunten el Centre Mexicà de Dret Ambiental- -CEMDA- o també la Secretaria Mexicana de Medi Ambient i Recursos Naturals -SEMERNAT- organisme governamental. Els reptes per el país són:  la pèrdua i degradació dels ecosistemes terrestres i aquàtics, la conservació de la biodiversitat, la capacitat d’assegurar la disponibilitat i qualitat dels recursos hídrics, la contaminació de l’aire, la sobreexplotació de recursos i el canvi climàtic. Tot i que Mèxic compta amb un marc legal que protegeix el medi ambient- fins hi tot el dret al medi ambient sa està recollit en la seva Constitució-, la realitat és que en la pràctica dista molt de ser així ja que no ha resultat en l’aplicació de mesures de protecció efectiva.

L’aplicació de la legislació i normativa a través de regulacions que imposin límits i responsabilitats a les grans corporacions per prevenir vulneracions mediambientals han estat un fracàs ja que s’ha operat amb una lògica neoliberal que entén que tota regulació limita competitivitat i creixement. No tenint en compte els efectes sobre la població. Any rere any, el pressupost en matèria de protecció medi ambiental ha patit un decreixement; al 2016 s’hi destinaven 55000 milions de pesos mentre que al 2020 només 29.000 milions. Segons CEMDA això implica que es perdi capacitat d’operació, inspecció, vigilància i sanció.

Per altre banda, cal destacar que Mèxic constitucionalment és un país pluricultural això suposa que existeixen multiplicitat de pobles i comunitats amb una cosmovisió que s’ha de tenir en compte i que conforme el patrimoni biocultural del país. Això té un impacte absolut en la necessitat moral però també legal de preservar la interrelació que els pobles originaris tenen amb el medi ambient ja que es relacionen amb tota la vida d’una manera holística sense fer distincions.

En aquest sentit,  gran part de conflictes mediambientals que han suposat violacions de drets humans contra les comunitats i pobles indígenes estan relacionats amb l’execució de megaprojectes. Aquests s’han multiplicat en la última dècada i estan principalment relacionats amb les activitats mineres, la contaminació industrial, la desforestació el canvi d’usos de la terra.

 

SITUACIÓ DEFENSORS I DEFENSORES DELS DRETS HUMANS

Mèxic és un dels països més perillosos pels defensors i defensores de drets humans. Entre els anys 2015 i 2019  ha estat el tercer país del món amb més assassinats de persones defensores segons l’Alt Comissionat de Nacions Unides.

Als reptes que han enfrontat històricament les persones defensores de drets humans s’hi ha sumat el de l’impacte d’una pandèmia  que ha aguditzat els problemes de violència i pobresa existents i ha complicat la tasca de defensa de la vida, el medi ambient la terra i el territori degut a les mesures de confinament i la paralització de les activitats judicials i els tràmits d’accés a la informació tal i com senyala CEMDA. Al 2020, dels 65 atacs documentats que han patit les persones defensores un total de 18 han estat assassinats. És a dir, el 20 % dels delictes comesos contra els i les defensores.

Tot i que des de 2012 el Govern Federal establis el Mecanisme de Protecció a Persones Defensores de Drets Humans, l’Alt Comissionat  de Nacions Unides pels Drets Humans ha documentat els problemes d’aquest instrument per coordinar les mesures de protecció, proveir recursos i procediments clars alhora de protegir als i les defensores.

Durant el 2020, 6 relators de la ONU -tal i com apunta Amnistia Internacional-, van enviar cartes de preocupació sobre l’impacte de megaprojectes com el Tren Maya. En el mateix sentit, organitzacions i defensors dels drets ambientalistes també es van manifestar contraris a aquest projecte i el president Lopez Obrador els va acusar públicament  de tenir interessos ocults i ser falsos ambientalistes.

Tot i la adopció de l’Acord Escazú aquest mateix 2020 on es fan explícits els estàndards mínims pel compliments de les obligacions estatals de protecció pels defensors i defensores mediambientals, la situació pandèmica ha comportat  que l’Estat mexicà incomplís greument aquestes.

 

DESPLAÇAMENT FORÇAT INTERN I EXTERN

En els darrers 50 anys diverses causes han provocat que es produeixi un fort desplaçament forçat intern -DFI- en el país. Les violacions als drets humans, la violència dels grups paramilitars, els desastres naturals, el crim organitzat, els megaprojectes, els xocs per temes religiosos són algunes de les variables que expliquen aquest fenomen tal i com apunta la Comissió Nacional de Drets Humans de Mèxic. Es calcula que històricament hi ha hagut al voltant de 346,945 persones desplaçades internament segons la Comissió Mexicana de Defensa i Promoció dels Drets Humans- CMDHPDH-. En aquest sentit, un dels fets més preocupants és la històrica invisibilització de la problemàtica cosa que ha suposat que no es registri ni es reconegui a les víctimes i,  per tant, les xifres disten molt de ser les reals.  En l’informe: “ Episodis de Desplaçament forçat Massiu a Mèxic 2019- es documenta que només l’any 2019 hi va haver 8664 persones que van patir DFI.

Pel que fa al desplaçament forçat extern, es fa molt difícil tenir dades exactes sobre quants sol·licitants d’asil i persones refugiades mexicanes hi ha arreu del món ja que la migració dels nacionals mexicans no es concep com a forçada si no com a voluntària.

Els principals països de destí de les persones procedents de Mèxic són Estats Units amb 11.489.684 persones xifra que significa un 97,4% del total, Canadà amb 85.825 – 0,73%- i Espanya  amb 53.158 xifra que representa un 0,45% del total de persones mexicanes emigrants al món.

De 20210 a 2019 segons el Departament d’Estat d’EUA es va atorgar l’estatut de refugiat a 4.346 mexicans i mexicanes. Donada l’envergadura del flux de persones procedents de Mèxic que arriben al país és manifesta la poca taxa de reconeixement d’aquests. En aquest sentit, els mexicans i mexicanes no han estat una nacionalitat contemplada per ser reassentada- a diferència de persones procedents de Cuba, El Salvador, Honduras i Guatemala que si han estat nacionalitats a les quals se’ls ha reconegut l’estatut.

3. BIBLIOGRAFIA D’INTERÈS

Amnistia Internacional ( 2020 )Informe 2020/21: La situación de los Derechos Humanos en el Mundo.

https://www.amnesty.org/es/wp-content/uploads/sites/4/2021/06/espan%CC%83ol.pdf

Comisión Interamericana de Derechis Humanos (2016): Situación de los Derechos Humanos en México.

http://www.oas.org/es/cidh/informes/pdfs/Mexico2016-es.pdf

Escola de Pau, Universitat Autònoma de Barcelona (2021)Alerta! Informe sobre conflictes, drets humans i construcció de pau.

https://escolapau.uab.cat/ca/inicio/alerta-informe-sobre-conflictes-drets-humans-i-construccio-de-pau/

Informe del Grupo de Trabajo de NNUU sobre la cuestión de los derechos humanos y las empresas transnacionales y otras empresas acerca de su misión a Méxic, 2017: A/HRC/35/32/Add.2 (un.org)

Centro Mexicano de Derecho Ambiental-CEMDA-: Informe situación personas defensores de Derechos Humanos en México.

http://miranoscemda.org.mx/

Secretariado Ejecutivo del Sistema Nacional de Seguridad Pública (2021)  Informe de Incidència delictiva, https://www.gob.mx/sesnsp/acciones-y-programas/incidencia-delictiva-87005

Human Rigts Watch (2021) Informe Mundial .

https://www.hrw.org/es/world-report/2021

ILGA (2020)Homofobia de estado 2020. https://ilga.org/downloads/ILGA_Mundo_Homofobia_de_Estado_Actualizacion_Panorama_global_Legislacion_diciembre_2020.pdf

Transrespect (2020) Observatorio de persones Trans asesinadas en2020: https://transrespect.org/es/trans-murder-monitoring/

Comisión Económica para América Latina y Caribe- CEPAL- ( 2020): Información sobre: Acuerdo Regional sobre el Acceso a la Información, la Participación Pública y el Acceso a la Justicia en Asuntos Ambientales en América Latina y el Caribe. https://www.cepal.org/es/acuerdodeescazu

Universitat de Barcelona: Historia recinte de los Estados Unidos Mexicanos. http://www.solidaritat.ub.edu/observatori/esp/chiapas/analisis/historia.htm

Comisión Nacional para Prevenir y Erradicar la Violencia contra las Mujeres- CONAVIM-(2020): Violencia feminicida en México.

http://cedoc.inmujeres.gob.mx/documentos_download/ViolenciaFeminicidaMX-V8.pdf

Freedomhouse  (2020) Informe Freedom in the World. https://freedomhouse.org/country/mexico/freedom-world/2021

Fundación para la libertad de premsa; Artículo 19 ( 2021): Leyes del Silencio.

https://issuu.com/flip-publicaciones/docs/informe_leyes_del_silencio_final

Programa de Nacions Unides pel Desenvolupament (2021): Informe Regional de Desarrollo Humano | Atrapados: Alta desigualdad y bajo crecimiento en América Latina y el Caribe

https://www.latinamerica.undp.org/content/rblac/es/home/library/human_development/regional-human-development-report-2021.html

Refugees and Asylees 2019: Refugees and Asylees Homeland Security

https://www.dhs.gov/immigration-statistics/refugees-asylees

4. TESTIMONIATGE

El Poble Yaqui;  la històrica defensa de l’aigua i la terra front l’espoli.

La tribu Yaqui és un poble mil·lenari i ancestral ubicat  al Nord-oest de l’Estat de Sonora, al Nord de Mèxic. La tribu està conformada per vuit pobles; els Vicam, Pótam, Tórim, Bácum, Cócorit, Huirivis, Belem i Rahum, que políticament i socialment s’organitzen a través d’una forma pròpia de govern que combina l’existència d’una autoritat civil  amb una autoritat tradicional. El territori de la tribu se situa a un espai geogràfic singular marcat per el riu Yaqui i delimitat també per la Serra Mare Occidental, la Serra de Bacatetet i per una amplia costa que bordeja l’oceà Pacífic.   Històricament els yaquis han estat vinculats a l’aigua del riu tant des d’un punt de vista cultural i econòmic com des d’una vessant mitològica i de cosmovisió ja que forma part del seu mite fundacional com a poble.

Al 1940 el president mexicà Lázaro Cárdenas els va reconèixer, mitjançant un Decret, la restitució i titularitat del territori així com els va otorgar el 50% de l’aigua del caudal del Riu Yaqui. La lluita històrica per garantir la seva integritat territorial, els seus drets com a poble així com la defensa de l’aigua, ha portat a la Tribu Yaqui a enfrontar-se a múltiples intents d’espoli des de molts segles enrere per part de diferents actors que han amenaçat la seva existència, des dels colonitzadors espanyols o el propi estat mexicà  a les empreses transnacionals i al crim organitzat que actualment operen amb connivència dels poders polítics i econòmics del país.

 

L’any 2010,  Yaquiel govern de Sonora va anunciar la construcció de l’Aqüeducte Independència dins d’un pla denominat “Sonora Sistema Integral”. Aquest projecte pretenia desviar 75 milions de metres cúbics d’aigua anuals de la part alta del riu cap a una altra conca hidrològica que abastiria la capital de Hermosillo, sota la justificació que aquesta estava necessitada d’aigua. Aquesta obra es va començar sense que la tribu fos degudament consultada ni informada i, per tant, sense que pogués emetre el seu consentiment.

Organitzacions com el Centro Mexicano de Derecho Ambiental – CEMDA- al 2011 senyalaven que aquest projecte generaria greus alteracions als patrons hidrològics de la regió i també a les zones humides properes al riu posant en ric  posant en ric la Regió Terrestre Prioritària Bapiste – El Tigre.

 

Cap dels processos que es van dur a terme: concessió de l’aigua per part de la Comisión Nacional del Agua, la publicació de la licitació i el procediment d’avaluació d’impacte van complir amb els requisits establerts per la llei tal i com es desenvolupen al Conveni 169 de l’OIT.

Donades aquestes circumstàncies, els Yaquis van presentar diversos recursos d’empara que van guanyar tot i que les autoritats federals les van recórrer. La victòria jurídica més rellevant va ser la Sentencia de 8 de maig de 2013, on la Suprema Corte de Justícia de la Nación (SJCN), màxim òrgan jurisdiccional, exhortava a paralitzar la construcció fins que el procés de consulta i informació es realitzés d’acord amb la legislació vigent. No obstant això, l’Estat de Sonora, amb la connivència del govern Federal, va fer cas omís, violant la resolució judicial, i va procedir  amb la construcció de l’aqüeducte.

Malgrat no operar al màxim de la seva capacitat, els efectes devastadors ja s’han fet palesos al territori. S’han construït més de 137 km de canonades que desvien l’aigua i que han fet que la terra cultivable s’hagi reduït de forma dràstica, passant de 45 mil a 18 mil hectàrees, de les quals 7 mil hectàrees que abans eren altament productives en l’actualitat hagin quedat impracticables.

Mario Luna,  portaveu del poble Vicam, denunciava que és fals que aquesta aigua serveixi per abastir a la població d’Hermosillo, ja que les instal·lacions no arriben a comunicar amb la xarxa d’aigua potable, sinó que abasteixen al parc industrial i només han generat benefici per les grans industries, les empreses mineres i grans empreses agroindustrials.

El descens dràstic en el volum d’aigua, tant superficial com subterrània, ha tingut uns clars impactes sobre el medi ambient, el més notable segurament sigui la pèrdua de flora i fauna essencial per la subsistència dels Yaquis, com molts espècimens de peixos, de cabirols o el “frijol carazo” que han pràcticament desaparegut. Més enllà dels d’aquests greus efectes, un altre dany especialment rellevant és l’impacte en la salut dels habitants de la regió que s’ha vist greument afectada. L’aigua subterrània extreta dels pous és l’única a la que tenen accés i diversos anàlisis han determinat que conté metalls pesats com l’arsènic i el plom en altes concentracions. També s’hi ha trobat altres contaminants químics com el glifosat i altres pesticides utilitzats per les empreses agroindustrials.

A part de l’Aqüeducte, la resistència ha continuat enfront la construcció del Gasoducte de Sonora i altres projectes com explotacions mineres i la construcció d’una carretera, els quals també es van construir violant el dret de consentiment previ, lliure i informat.

Mario Luna i altres portaveus del Poble Yaqui han denunciat la connivència i la corrupció dels poders institucionals davant de les vulneracions de drets humans i ambientals que tenen lloc per l’espoli dels recursos naturals, especialment de l’aigua. També han assenyalat com el crim organitzat entra a formar part d’aquesta triangulació, ja que a través d’ell les empreses, sobretot les mineries, han trobat la manera perfecte d’exercir terrorisme psicològic sobre els habitants i generar desplaçaments forçats de la població per actuar de manera impune.

La resposta a la forta mobilització social enfront aquests projectes extractius ha estat  la persecució judicial i criminalització dels líders comunitaris. Al 2014 tant el mateix Mario Luna com Fernando Jiménez, membre indígena de la tribu, van ser detinguts. Organitzacions internacionals, com Amnistia Internacional, van manifestar la seva preocupació, denunciant que darrera d’aquestes detencions hi podia haver motivacions politicoeconòmiques en resposta al seu activisme en defensa de l’aigua i el territori.

Les desaparicions, amenaces, els segrestos i els assassinats han estat  constants des que la tribu Yaqui es va alçar contra l’Aqüeducte Independència, però en els darrers anys s’han intensificat. Especialment durant els primers sis mesos del 2021, la violència s’ha incrementat de forma preocupant: tres líders comunitaris – Agustín Valdez, Tomas Rojo Valencia i Luis Urbano – han estat assassinats. El 14 de juliol de 2021, 10 yaquis van ser víctimes de desaparició, i es van localitzar  les restes humanes de només 5 d’ells.

La persecució, la repressió i la violència no només van dirigides a les autoritats comunitàries i als portaveus, si no que s’estén a totes les persones de Poble Yaqui. Es calcula que entre el 2018 i 2020  un total de 1227 yaquis han estat víctimes de desaparició forçosa, tot i que la xifra no és fidedigna, ja que moltes de les agressions i violacions de drets fonamentals no es denuncien per  a patir conseqüències. La violència cap els membres de la comunitat es produeix a través d’accions de diversa naturalesa. Engloben violència física, amenaces, desaparicions, detencions , la no  adjudicació de places públiques.

MÈXIC

mexico-camins

1. HISTÒRIA I CONFLICTES: 

Des de 1940, l’estat Mexicà ha viscut un procés fortament marcat per la transició a un model econòmic neoliberal. Aquest va començar amb el desenvolupament d’activitats tals com les exportacions de petroli  i es va consolidar a través de la creació de màquiles a la regió frontissa amb Estats Units; mà d’obra barata mexicana per proveir de productes i recursos energètics al país nord-americà. Mèxic, en aquest sentit, es va convertir en un laboratori experimental on EUA aplicava la seva doctrina neoliberal i s’aprofitava de l’existència d’un model polític amb un sistema de partit únic hegemònic que si bé es podia concebre com que generava certa estabilitat política, en realitat exercia un fort control social i va suposar l’inici d’un procés de jerarquització de l’Estat.

No obstant, el tarannà conservador en matèria de política interior contrastava amb el posicionament en política internacional en qüestions com el recolzament a Cuba i la condemna a la dictadura franquista.

La doctrina neoliberal i la debilitat d’un sistema polític que distava molt de ser una democràcia real van servir per cimentar un model socioeconòmic on els interessos de les potencies estrangeres i de les elits polítiques i caciquistes nacionals prevalien sobre les millores de les condicions de vida dels i les mexicanes. Als anys 80, la desigualtat econòmica a Mèxic havia incrementat exponencialment; 27 homes controlaven el 28,5% del PIB total del país. L’extrema desigualtat a Mèxic entre pobres i rics no ha variat gens, les últimes dades ens diuen que el 1% més ric concentra el 29% de la riquesa del país.

En aquest context es va negociar el Tractat de lliure comerç d’Amèrica del Nord, conegut com a NAFTA per les sigles en anglès. Al mateix temps que entrava en vigor, el dia 1 de gener de 1994,  l’exèrcit zapatista de alliberació nacional ( EZLN)  format per indígenes, es va alçar en 11 municipis de Chiapas contra la violència institucional, el racisme que patien els i les indígenes, la falta de democràcia i enfront un model econòmic neoliberal que generava una desigualtat social extrema. Però sobretot s’alçaven contra un Estat que feia anys tractava de destruir la seva identitat i aniquilar el seu model de vida. El moviment era feminista i es va concebre en lògica internacionalista. Les dones han tingut un rol significatiu en el lideratge del moviment. Tot i que la l’alçament armat va durar un temps determinat la lluita zapatista segueix vigent actualment i les bases civils del moviment son les que han articulat les comunitats autogestionades sota el lema de “ manar obeint”.

 

Respecte el context en matèria de drets humans, aquest s’ha caracteritzat en els darrers anys  per una greu crisis d’inseguretat i violència sociopolítica vinculada a la “ guerra” contra el narcotràfic que es va iniciar durant la presidència de Felipe Calderón al 2006. Des d’aleshores les greus violacions de drets humans han resultat respondre a un patró sistèmic i generalitzat a tot el país  que no ha patit variacions amb  els canvis de govern de 2012 – Peña Nieto- ni de 2018 amb l’actual President López Obrador.

Les desaparicions forçades, les execucions extrajudicials, la tortura, les fosses clandestines, la militarització de certes regions i el desplaçament forçat intern s’han convertit en violacions sistemàtiques de drets fonamentals que han conduït a una situació de tensió social i política que ha portat a Mèxic a ser considerat com un dels països que concentra més homicidis de tot el món. En alguns regions, el crim organitzat disputa el monopoli de la violència al propi Estat mexicà. Des de l’inici de la guerra contra el narcotràfic segons dades oficials s’han registrat més de 300.000 homicidis. Al 2020 es van registrar 35.484, 133 menys que al 2019 segons el Sistema Nacional de Seguretat Pública i en els últims 5 anys els homicidis dolosos amb armes de foc s’han incrementat un 135%. En aquest sentit els principal target són opositors, defensores de drets humans, periodistes i advocats que també pateixen hostigament, extorsions i segrestos.

Davant d’aquesta situació el govern mexicà  ha dut a terme una política en matèria de seguretat ciutadana i lluita contra al narcotràfic que diverses organitzacions nacionals entre les quals la Comissió Nacional de Drets Humans han criticat fermament per suposar una militarització de les polítiques de seguretat pública.

L’Alt Comissionat de Nacions Unides va fer una crida a l’estat mexicà a rebutjar el projecte de llei de seguretat interior ja que el rol atorgat a les forces militars suposaria un retrocés a la protecció dels drets humans degut a la inexistència de mecanismes de control i rendició de comptes. L’exèrcit- a part d’altres grups del crom organitzat- s’han convertit en un actor estatal que perpetra violacions de drets humans.

Altres aspectes a tenir en consideració i que permeten dimensionar on es situa el país és que Mèxic ,segons les últimes dades, es situa en la posició 74 de 189 pel que fa al Índex de Desenvolupament Humà- IDH- presentat per Nacions Unides al 2019.

Pel que fa al l’Index de Percepció de Corrupció que publica anualmentl’organisme Transparència Internacional, al 2020, Mèxic es situava en la posició 124 d’un total de 180.

2. CONTEXT DRETS HUMANS

Tal i com s’ha mencionat anteriorment, el context en matèria de drets humans s’ha caracteritzat en els darrers anys  per una greu crisis d’inseguretat i violència sociopolítica vinculada a la “ guerra” contra el narcotràfic. Des d’aleshores les greus violacions de drets humans han resultat respondre a un patró sistèmic i generalitzat a tot el país  en el qual les desaparicions forçades, les execucions extrajudicials, la tortura, les fosses clandestines, la militarització de certes regions i el desplaçament forçat intern s’han convertit en una constant.

Les execucions extrajudicials per part de militars i policies han despertat la preocupació del Comitè de Drets Humans de Nacions Unides. Aquest assenyala que el Govern mexicà va deixar de registrar el nombre de morts civils a mans dels cossos de seguretat al 2014, demostrant la poca transparència i la poca voluntat de rendició de comptes per part de l’executiu.

El nombre de desaparicions forçades és absolutament ingent, s’han reportat més de 75.000 persones desaparegudes fins novembre de 2020.  Human Rights Watch i altres organitzacions del país com la Comisión Mexicana de Defensa y Promoción de los Derechos Humanos– CMDPDH- i el Centro de Derechos Humanos Fray Bartalomé de las Casas- Frayba- assenyalen com el Ministeri Públic i els cossos de seguretat no investiguen qui té la responsabilitat d’aquests assassinats i emplacen a organitzacions o familiars a que facin aquesta tasca. En aquest sentit, tot i que a Mèxic s’ha establert un Mecanisme Extraordinari d’Identificació Forense que pretén abordar els obstacles en la identificació, a data de 2021, al voltant de 26.000 cossos segueixen sense ser identificats.

Segons la CMDPDH la tortura és una pràctica habitual quan es deté a una persona per obtenir informació tot i que des de 2017 és considerada una pràctica il·legal usar aquestes confessions. Al 2019 es van identificar 7.000 casos d’aquesta pràctica.

 

DRETS CIVILS I POLITICS

La llibertat d’expressió i de reunió ha Mèxic ha patit un retrocés en els darrers anys. Les amenaces, l’assetjament, la vigilància i els atacs – fins hi tot els assassinats- contra periodistes s’han incrementat exponencialment. HRW i Reporters Sense Fronteres-RSF- han denunciat que Mèxic és un dels països més perillosos del món per ser periodista. Apunten que des de l’any 2000 han estat assassinats 159 periodistes, una situació que és equiparable a zones bèl·liques com Afganistan o Síria. L’assetjament judicial també és una constant; ja siguin demandes civils, acusacions criminals o processos administratius a fi d’intimidar als i les periodistes amb sentències contra aquests que són completament oposades als estàndards internacionals de llibertat d’expressió com s’explica en l’informe: Leyes del Silencio de la Fundación para la Libertad de Premsa  – FLIP- i Artículo 19.  Segons Articulo 19 més de 600 periodistes han estat víctimes d’alguna d’aquestes formes de persecució només al 2020. A més, s’ha de tenir en compte que les autoritats moltes vegades descarten que els delictes comesos contra els i les periodistes estiguin relacionats amb la seva professió cosa que comporta que no s’incloguin en les xifres oficials recollides.

Per altre banda, l’any 2020 va ser un any especialment dur per la llibertat de reunió i manifestació, en diverses marxes convocades per col·lectius de dones o d’indígenes la policia ha respòs amb una violència brutal, detencions arbitràries i atacs físics, psicològics i sexuals.

 

LGTBI  

La lluita pel reconeixement dels drets de la comunitat LGTBIQ+ a Mèxic ha estat una contant durant les últimes dècades ja que és un dels col·lectius que s’enfronta a més desigualtat, discriminació i violència. La diversitat de legislacions relatives als drets del col·lectiu dels estats mexicans fan que els seus drets es vegin diferentment reconeguts a tot el país. No obstant, per molt que certs Estats com CDM o Oaxaca siguin més garantistes, la realitat social fa que el col·lectiu pateixi greus vulneracions als seus drets com és l’accés a la salut, a l’educació, al treball a la participació política entre d’altres. Per això diverses organitzacions, demanen que les institucions públiques actuïn de manera proactiva per a garantir els seus drets. Les teràpies de conversió. En només 14 dels 32 estat permeten el matrimoni entre persones del mateix sexe tot i que des de 2015  la Comissió Nacional de Drets Humans -CNDH-

Els delictes d’odi i els homicidis a persones del col·lectiu LGTBI no han parat d’incrementar. Segons Transintitute, Mèxic – per darrera de Brasil- és el país del món on hi ha més transfeminicidis. La seva esperança de vida és de 35 anys. Al 2020 van haver 79 assassinats de persones del col·lectiu, una xifra inferior a la de 2019 on n’hi van haver 119.

 

 

GÈNERE   

A Mèxic la persistència de patrons de violència generalitzada contra les dones i nenes- inclús de violència sexual- ha estat assenyalat per organismes com el Comitè de Nacions Unides per l’Eliminació de la Discriminació contra la Dona. El marc legislatiu mexicà dista molt de garantir els drets de les dones i protegir-les contra la violència de gènere. Actualment segueixen vigents disposicions en les quals es relaciona el tipus de pena- més o menys greu- per delictes sexuals en funció de la puresa- o castedat- de la dona o nena.

Segons Amnistia internacional només al 2020 es van denunciar 3.752 assassinats contra dones dels quals només 969 van ser investigats com a feminicidis. Aquesta dinàmica ha portat a que moltes famílies i col·lectius – com Las Brujas- durant anys lluitin perquè es tipifiquin com a feminicidi els assassinats de les seves mares, filles i amigues. Segons un estudi de la Associació Mexicanos contra la Corrupció, la impunitat en els feminicidis és del 97% durant el sexeni de 2012 a 2018.

Les trucades al telèfon d’atenció van augmentar fins arribar a la xifra de 260.067 a desembre de 2020, un increment de més de 60.000 trucades respecte 2019. Aquesta xacra que fa anys va creixent exponencialment; al 2015 es calcula que hi havia 5,9 víctimes de violència – de gènere i homicidis dolosos- diàries mentre que al 2020 eren 10,17 cada dia segons l’informe: Violència contra les dones realitzat pel Centre d’Estudis per la Igualtat de Gènere de Mèxic. L’impacte de la Covid-19 sens dubte va tenir una especial incidència en les violències patides per les dones.

Durant el 2020 López Obrador va adoptar un discurs on qüestionava la validesa de les trucades per denunciar la violència de gènere en l’àmbit familiar i va criticar fortament les protestes contra els feminicidis de col·lectius feministes arreu del país. Més enllà de la retòrica va rebaixar un 75% el pressupost destinat a l’ Institut Nacional de la Dona i va intentar sense sort retallar els pressupostos de les  “ Cases de dones indígenes i afromexicanes” com de la Comissió Nacional per prevenir i erradicar la violència de gènere.

Sol en dos Estats mexicans dels 32 l’avortament està permès; Ciutat de Mèxic i Oaxaca. En Estats com Veracruz o Guanajuato les iniciatives per despenalitzar l’avortament han estat desestimades. Fins 2019 les víctimes de violacions sexuals havien de presentar una denuncia penal per tal d’accedir a poder realitzar-se un avortament i que els hospitals i les clíniques no tinguessin la necessitat de verificar aquesta informació.

La violència i la tortura sexual són un arma utilitzada freqüentment cap a dones defensores de drets humans o aquelles que migren. La Cort Inte- Americana de Drets Humans en una sentència de 28 de Novembre de 2018, va declarar responsable intencionadament al l’estat Mexicà de tortura sexual a 11 dones a Atenco.

 

MEDI AMBIENTALS  

Mèxic es caracteritza per ser un país amb una gran diversitat d’ecosistemes, de flora i de fauna que el fan un dels països més biodiversos del planeta. No obstant,  s’enfronta a diversos desafiaments en matèria mediambiental com apunten el Centre Mexicà de Dret Ambiental- -CEMDA- o també la Secretaria Mexicana de Medi Ambient i Recursos Naturals -SEMERNAT- organisme governamental. Els reptes per el país són:  la pèrdua i degradació dels ecosistemes terrestres i aquàtics, la conservació de la biodiversitat, la capacitat d’assegurar la disponibilitat i qualitat dels recursos hídrics, la contaminació de l’aire, la sobreexplotació de recursos i el canvi climàtic. Tot i que Mèxic compta amb un marc legal que protegeix el medi ambient- fins hi tot el dret al medi ambient sa està recollit en la seva Constitució-, la realitat és que en la pràctica dista molt de ser així ja que no ha resultat en l’aplicació de mesures de protecció efectiva.

L’aplicació de la legislació i normativa a través de regulacions que imposin límits i responsabilitats a les grans corporacions per prevenir vulneracions mediambientals han estat un fracàs ja que s’ha operat amb una lògica neoliberal que entén que tota regulació limita competitivitat i creixement. No tenint en compte els efectes sobre la població. Any rere any, el pressupost en matèria de protecció medi ambiental ha patit un decreixement; al 2016 s’hi destinaven 55000 milions de pesos mentre que al 2020 només 29.000 milions. Segons CEMDA això implica que es perdi capacitat d’operació, inspecció, vigilància i sanció.

Per altre banda, cal destacar que Mèxic constitucionalment és un país pluricultural això suposa que existeixen multiplicitat de pobles i comunitats amb una cosmovisió que s’ha de tenir en compte i que conforme el patrimoni biocultural del país. Això té un impacte absolut en la necessitat moral però també legal de preservar la interrelació que els pobles originaris tenen amb el medi ambient ja que es relacionen amb tota la vida d’una manera holística sense fer distincions.

En aquest sentit,  gran part de conflictes mediambientals que han suposat violacions de drets humans contra les comunitats i pobles indígenes estan relacionats amb l’execució de megaprojectes. Aquests s’han multiplicat en la última dècada i estan principalment relacionats amb les activitats mineres, la contaminació industrial, la desforestació el canvi d’usos de la terra.

 

SITUACIÓ DEFENSORS I DEFENSORES DELS DRETS HUMANS

Mèxic és un dels països més perillosos pels defensors i defensores de drets humans. Entre els anys 2015 i 2019  ha estat el tercer país del món amb més assassinats de persones defensores segons l’Alt Comissionat de Nacions Unides.

Als reptes que han enfrontat històricament les persones defensores de drets humans s’hi ha sumat el de l’impacte d’una pandèmia  que ha aguditzat els problemes de violència i pobresa existents i ha complicat la tasca de defensa de la vida, el medi ambient la terra i el territori degut a les mesures de confinament i la paralització de les activitats judicials i els tràmits d’accés a la informació tal i com senyala CEMDA. Al 2020, dels 65 atacs documentats que han patit les persones defensores un total de 18 han estat assassinats. És a dir, el 20 % dels delictes comesos contra els i les defensores.

Tot i que des de 2012 el Govern Federal establis el Mecanisme de Protecció a Persones Defensores de Drets Humans, l’Alt Comissionat  de Nacions Unides pels Drets Humans ha documentat els problemes d’aquest instrument per coordinar les mesures de protecció, proveir recursos i procediments clars alhora de protegir als i les defensores.

Durant el 2020, 6 relators de la ONU -tal i com apunta Amnistia Internacional-, van enviar cartes de preocupació sobre l’impacte de megaprojectes com el Tren Maya. En el mateix sentit, organitzacions i defensors dels drets ambientalistes també es van manifestar contraris a aquest projecte i el president Lopez Obrador els va acusar públicament  de tenir interessos ocults i ser falsos ambientalistes.

Tot i la adopció de l’Acord Escazú aquest mateix 2020 on es fan explícits els estàndards mínims pel compliments de les obligacions estatals de protecció pels defensors i defensores mediambientals, la situació pandèmica ha comportat  que l’Estat mexicà incomplís greument aquestes.

 

DESPLAÇAMENT FORÇAT INTERN I EXTERN

En els darrers 50 anys diverses causes han provocat que es produeixi un fort desplaçament forçat intern -DFI- en el país. Les violacions als drets humans, la violència dels grups paramilitars, els desastres naturals, el crim organitzat, els megaprojectes, els xocs per temes religiosos són algunes de les variables que expliquen aquest fenomen tal i com apunta la Comissió Nacional de Drets Humans de Mèxic. Es calcula que històricament hi ha hagut al voltant de 346,945 persones desplaçades internament segons la Comissió Mexicana de Defensa i Promoció dels Drets Humans- CMDHPDH-. En aquest sentit, un dels fets més preocupants és la històrica invisibilització de la problemàtica cosa que ha suposat que no es registri ni es reconegui a les víctimes i,  per tant, les xifres disten molt de ser les reals.  En l’informe: “ Episodis de Desplaçament forçat Massiu a Mèxic 2019- es documenta que només l’any 2019 hi va haver 8664 persones que van patir DFI.

Pel que fa al desplaçament forçat extern, es fa molt difícil tenir dades exactes sobre quants sol·licitants d’asil i persones refugiades mexicanes hi ha arreu del món ja que la migració dels nacionals mexicans no es concep com a forçada si no com a voluntària.

Els principals països de destí de les persones procedents de Mèxic són Estats Units amb 11.489.684 persones xifra que significa un 97,4% del total, Canadà amb 85.825 – 0,73%- i Espanya  amb 53.158 xifra que representa un 0,45% del total de persones mexicanes emigrants al món.

De 20210 a 2019 segons el Departament d’Estat d’EUA es va atorgar l’estatut de refugiat a 4.346 mexicans i mexicanes. Donada l’envergadura del flux de persones procedents de Mèxic que arriben al país és manifesta la poca taxa de reconeixement d’aquests. En aquest sentit, els mexicans i mexicanes no han estat una nacionalitat contemplada per ser reassentada- a diferència de persones procedents de Cuba, El Salvador, Honduras i Guatemala que si han estat nacionalitats a les quals se’ls ha reconegut l’estatut.

3. BIBLIOGRAFIA D’INTERÈS

Amnistia Internacional ( 2020 )Informe 2020/21: La situación de los Derechos Humanos en el Mundo.

https://www.amnesty.org/es/wp-content/uploads/sites/4/2021/06/espan%CC%83ol.pdf

Comisión Interamericana de Derechis Humanos (2016): Situación de los Derechos Humanos en México.

http://www.oas.org/es/cidh/informes/pdfs/Mexico2016-es.pdf

Escola de Pau, Universitat Autònoma de Barcelona (2021)Alerta! Informe sobre conflictes, drets humans i construcció de pau.

https://escolapau.uab.cat/ca/inicio/alerta-informe-sobre-conflictes-drets-humans-i-construccio-de-pau/

Informe del Grupo de Trabajo de NNUU sobre la cuestión de los derechos humanos y las empresas transnacionales y otras empresas acerca de su misión a Méxic, 2017: A/HRC/35/32/Add.2 (un.org)

Centro Mexicano de Derecho Ambiental-CEMDA-: Informe situación personas defensores de Derechos Humanos en México.

http://miranoscemda.org.mx/

Secretariado Ejecutivo del Sistema Nacional de Seguridad Pública (2021)  Informe de Incidència delictiva, https://www.gob.mx/sesnsp/acciones-y-programas/incidencia-delictiva-87005

Human Rigts Watch (2021) Informe Mundial .

https://www.hrw.org/es/world-report/2021

ILGA (2020)Homofobia de estado 2020. https://ilga.org/downloads/ILGA_Mundo_Homofobia_de_Estado_Actualizacion_Panorama_global_Legislacion_diciembre_2020.pdf

Transrespect (2020) Observatorio de persones Trans asesinadas en2020: https://transrespect.org/es/trans-murder-monitoring/

Comisión Económica para América Latina y Caribe- CEPAL- ( 2020): Información sobre: Acuerdo Regional sobre el Acceso a la Información, la Participación Pública y el Acceso a la Justicia en Asuntos Ambientales en América Latina y el Caribe. https://www.cepal.org/es/acuerdodeescazu

Universitat de Barcelona: Historia recinte de los Estados Unidos Mexicanos. http://www.solidaritat.ub.edu/observatori/esp/chiapas/analisis/historia.htm

Comisión Nacional para Prevenir y Erradicar la Violencia contra las Mujeres- CONAVIM-(2020): Violencia feminicida en México.

http://cedoc.inmujeres.gob.mx/documentos_download/ViolenciaFeminicidaMX-V8.pdf

Freedomhouse  (2020) Informe Freedom in the World. https://freedomhouse.org/country/mexico/freedom-world/2021

Fundación para la libertad de premsa; Artículo 19 ( 2021): Leyes del Silencio.

https://issuu.com/flip-publicaciones/docs/informe_leyes_del_silencio_final

Programa de Nacions Unides pel Desenvolupament (2021): Informe Regional de Desarrollo Humano | Atrapados: Alta desigualdad y bajo crecimiento en América Latina y el Caribe

https://www.latinamerica.undp.org/content/rblac/es/home/library/human_development/regional-human-development-report-2021.html

Refugees and Asylees 2019: Refugees and Asylees Homeland Security

https://www.dhs.gov/immigration-statistics/refugees-asylees

4. TESTIMONIATGE

El Poble Yaqui;  la històrica defensa de l’aigua i la terra front l’espoli.

La tribu Yaqui és un poble mil·lenari i ancestral ubicat  al Nord-oest de l’Estat de Sonora, al Nord de Mèxic. La tribu està conformada per vuit pobles; els Vicam, Pótam, Tórim, Bácum, Cócorit, Huirivis, Belem i Rahum, que políticament i socialment s’organitzen a través d’una forma pròpia de govern que combina l’existència d’una autoritat civil  amb una autoritat tradicional. El territori de la tribu se situa a un espai geogràfic singular marcat per el riu Yaqui i delimitat també per la Serra Mare Occidental, la Serra de Bacatetet i per una amplia costa que bordeja l’oceà Pacífic.   Històricament els yaquis han estat vinculats a l’aigua del riu tant des d’un punt de vista cultural i econòmic com des d’una vessant mitològica i de cosmovisió ja que forma part del seu mite fundacional com a poble.

Al 1940 el president mexicà Lázaro Cárdenas els va reconèixer, mitjançant un Decret, la restitució i titularitat del territori així com els va otorgar el 50% de l’aigua del caudal del Riu Yaqui. La lluita històrica per garantir la seva integritat territorial, els seus drets com a poble així com la defensa de l’aigua, ha portat a la Tribu Yaqui a enfrontar-se a múltiples intents d’espoli des de molts segles enrere per part de diferents actors que han amenaçat la seva existència, des dels colonitzadors espanyols o el propi estat mexicà  a les empreses transnacionals i al crim organitzat que actualment operen amb connivència dels poders polítics i econòmics del país.

 

L’any 2010,  Yaquiel govern de Sonora va anunciar la construcció de l’Aqüeducte Independència dins d’un pla denominat “Sonora Sistema Integral”. Aquest projecte pretenia desviar 75 milions de metres cúbics d’aigua anuals de la part alta del riu cap a una altra conca hidrològica que abastiria la capital de Hermosillo, sota la justificació que aquesta estava necessitada d’aigua. Aquesta obra es va començar sense que la tribu fos degudament consultada ni informada i, per tant, sense que pogués emetre el seu consentiment.

Organitzacions com el Centro Mexicano de Derecho Ambiental – CEMDA- al 2011 senyalaven que aquest projecte generaria greus alteracions als patrons hidrològics de la regió i també a les zones humides properes al riu posant en ric  posant en ric la Regió Terrestre Prioritària Bapiste – El Tigre.

 

Cap dels processos que es van dur a terme: concessió de l’aigua per part de la Comisión Nacional del Agua, la publicació de la licitació i el procediment d’avaluació d’impacte van complir amb els requisits establerts per la llei tal i com es desenvolupen al Conveni 169 de l’OIT.

Donades aquestes circumstàncies, els Yaquis van presentar diversos recursos d’empara que van guanyar tot i que les autoritats federals les van recórrer. La victòria jurídica més rellevant va ser la Sentencia de 8 de maig de 2013, on la Suprema Corte de Justícia de la Nación (SJCN), màxim òrgan jurisdiccional, exhortava a paralitzar la construcció fins que el procés de consulta i informació es realitzés d’acord amb la legislació vigent. No obstant això, l’Estat de Sonora, amb la connivència del govern Federal, va fer cas omís, violant la resolució judicial, i va procedir  amb la construcció de l’aqüeducte.

Malgrat no operar al màxim de la seva capacitat, els efectes devastadors ja s’han fet palesos al territori. S’han construït més de 137 km de canonades que desvien l’aigua i que han fet que la terra cultivable s’hagi reduït de forma dràstica, passant de 45 mil a 18 mil hectàrees, de les quals 7 mil hectàrees que abans eren altament productives en l’actualitat hagin quedat impracticables.

Mario Luna,  portaveu del poble Vicam, denunciava que és fals que aquesta aigua serveixi per abastir a la població d’Hermosillo, ja que les instal·lacions no arriben a comunicar amb la xarxa d’aigua potable, sinó que abasteixen al parc industrial i només han generat benefici per les grans industries, les empreses mineres i grans empreses agroindustrials.

El descens dràstic en el volum d’aigua, tant superficial com subterrània, ha tingut uns clars impactes sobre el medi ambient, el més notable segurament sigui la pèrdua de flora i fauna essencial per la subsistència dels Yaquis, com molts espècimens de peixos, de cabirols o el “frijol carazo” que han pràcticament desaparegut. Més enllà dels d’aquests greus efectes, un altre dany especialment rellevant és l’impacte en la salut dels habitants de la regió que s’ha vist greument afectada. L’aigua subterrània extreta dels pous és l’única a la que tenen accés i diversos anàlisis han determinat que conté metalls pesats com l’arsènic i el plom en altes concentracions. També s’hi ha trobat altres contaminants químics com el glifosat i altres pesticides utilitzats per les empreses agroindustrials.

A part de l’Aqüeducte, la resistència ha continuat enfront la construcció del Gasoducte de Sonora i altres projectes com explotacions mineres i la construcció d’una carretera, els quals també es van construir violant el dret de consentiment previ, lliure i informat.

Mario Luna i altres portaveus del Poble Yaqui han denunciat la connivència i la corrupció dels poders institucionals davant de les vulneracions de drets humans i ambientals que tenen lloc per l’espoli dels recursos naturals, especialment de l’aigua. També han assenyalat com el crim organitzat entra a formar part d’aquesta triangulació, ja que a través d’ell les empreses, sobretot les mineries, han trobat la manera perfecte d’exercir terrorisme psicològic sobre els habitants i generar desplaçaments forçats de la població per actuar de manera impune.

La resposta a la forta mobilització social enfront aquests projectes extractius ha estat  la persecució judicial i criminalització dels líders comunitaris. Al 2014 tant el mateix Mario Luna com Fernando Jiménez, membre indígena de la tribu, van ser detinguts. Organitzacions internacionals, com Amnistia Internacional, van manifestar la seva preocupació, denunciant que darrera d’aquestes detencions hi podia haver motivacions politicoeconòmiques en resposta al seu activisme en defensa de l’aigua i el territori.

Les desaparicions, amenaces, els segrestos i els assassinats han estat  constants des que la tribu Yaqui es va alçar contra l’Aqüeducte Independència, però en els darrers anys s’han intensificat. Especialment durant els primers sis mesos del 2021, la violència s’ha incrementat de forma preocupant: tres líders comunitaris – Agustín Valdez, Tomas Rojo Valencia i Luis Urbano – han estat assassinats. El 14 de juliol de 2021, 10 yaquis van ser víctimes de desaparició, i es van localitzar  les restes humanes de només 5 d’ells.

La persecució, la repressió i la violència no només van dirigides a les autoritats comunitàries i als portaveus, si no que s’estén a totes les persones de Poble Yaqui. Es calcula que entre el 2018 i 2020  un total de 1227 yaquis han estat víctimes de desaparició forçosa, tot i que la xifra no és fidedigna, ja que moltes de les agressions i violacions de drets fonamentals no es denuncien per  a patir conseqüències. La violència cap els membres de la comunitat es produeix a través d’accions de diversa naturalesa. Engloben violència física, amenaces, desaparicions, detencions , la no  adjudicació de places públiques.

Volver arriba