Saltear al contenido principal

NIGER

niger-camins
world-camins-1

La recepta d’una nova vida

testimoni-niger-camins

Fotografia Ricard Fabrique © El Periódico

L’Omar va fugir del Níger per la seva orientació sexual, va saltar la tanca de Melilla i ara busca el seu camí a Barcelona.

No es gratuït que l’Omar no parli de la seva homosexualitat durant l’entrevista, perquè va ser precisa- ment la seva orientació sexual el que el va obligar a abandonar el seu país, el Níger, fa uns quatre anys. I, encara que ho tingui ben assumit i que aquí tot sigui molt diferent, cadascú és amo de la seva privaci- tat, i, sobretot, del pòsit que deixen els mals moments passats. El seu desig era arribar a França, però no ho va aconseguir. Es va haver de quedar a Barcelona, on ara diu que és feliç. Té feina en un restaurant xinés de l’Eixample, i viu a Santa Coloma. Vol ser cuiner.

Ho resumeix amb un silenciós “problemes de la vida”. La resta se li ha d’anar preguntant amb cura, perquè és evident que s’estima més parlar del futur que del present. Però no queda cap altre remei si del que es tracta és de radiografiar la vida d’un refugiat, des que decideix abandonar la seva llar fins que aconsegueix establir un nou niu. Va deixar el Níger enrere i se’n va anar a Algèria, però la cosa no va anar millor, així que va decidir saltar a Europa a través del Marroc. Com a molts d’altres, li va tocar jugar-se el tipus a la tanca de Melilla. La va creuar. “Vaig entrar a Espanya amb les mans i les cames plenes de sang.” Entre una cosa i l’altra, va acabar en un autocar amb destinació a París. Va triar França per l’idioma. Però a la frontera el van detenir i va acabar al Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca de Barcelona. D’aquell “mes i quatre dies” recorda “les dutxes amb aigua freda i no veure el sol”.

Itinerari d’èxit

El cas de l’Omar, segons Tòfol Marquès, tècnic de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR), és el que es coneix com un “itinerari d’èxit”, que és al que aspiren totes les entitats que ajuden les persones sol•licitants de pro- tecció internacional. Va superar bé les dues primeres fases, la d’acollida, que inclou un cert coneixe- ment de l’idioma, i la de la normalització de la situació. La seva experiència li diu que la gent no busca “viure d’ajudes”. El que volen, confirma, és llibertat i autonomia. I això s’aconsegueix, entre altres coses, per la via laboral que l’Omar ja ha aconseguit.

El Govern està estudiant el cas de l’Omar. De moment, disposa de la targeta vermella que l’autoritza a quedar-se al país mentre duri la deliberació. Si se l’accepta, benvingut a una nova vida. Si no, es convertirà en un immigrant irregular. I tant és que ja s’hagi arrelat. Li quedaria la via de l’arrelament social: demostrar tres anys de residència a Espanya i disposar d’un contracte de treball.

El refugiat passa del calvari del seu país d’origen a l’absurditat administrativa de la terra d’acollida.

Entrevista realitzada per Carlos Márquez Daniel. Foto principal de Ricard Fadrique. Publicada originalment a El Periódico.

NIGER

niger-camins

La recepta d’una nova vida

testimoni-niger-camins

Fotografia Ricard Fabrique © El Periódico

L’Omar va fugir del Níger per la seva orientació sexual, va saltar la tanca de Melilla i ara busca el seu camí a Barcelona.

No es gratuït que l’Omar no parli de la seva homosexualitat durant l’entrevista, perquè va ser precisa- ment la seva orientació sexual el que el va obligar a abandonar el seu país, el Níger, fa uns quatre anys. I, encara que ho tingui ben assumit i que aquí tot sigui molt diferent, cadascú és amo de la seva privaci- tat, i, sobretot, del pòsit que deixen els mals moments passats. El seu desig era arribar a França, però no ho va aconseguir. Es va haver de quedar a Barcelona, on ara diu que és feliç. Té feina en un restaurant xinés de l’Eixample, i viu a Santa Coloma. Vol ser cuiner.

Ho resumeix amb un silenciós “problemes de la vida”. La resta se li ha d’anar preguntant amb cura, perquè és evident que s’estima més parlar del futur que del present. Però no queda cap altre remei si del que es tracta és de radiografiar la vida d’un refugiat, des que decideix abandonar la seva llar fins que aconsegueix establir un nou niu. Va deixar el Níger enrere i se’n va anar a Algèria, però la cosa no va anar millor, així que va decidir saltar a Europa a través del Marroc. Com a molts d’altres, li va tocar jugar-se el tipus a la tanca de Melilla. La va creuar. “Vaig entrar a Espanya amb les mans i les cames plenes de sang.” Entre una cosa i l’altra, va acabar en un autocar amb destinació a París. Va triar França per l’idioma. Però a la frontera el van detenir i va acabar al Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca de Barcelona. D’aquell “mes i quatre dies” recorda “les dutxes amb aigua freda i no veure el sol”.

Itinerari d’èxit

El cas de l’Omar, segons Tòfol Marquès, tècnic de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR), és el que es coneix com un “itinerari d’èxit”, que és al que aspiren totes les entitats que ajuden les persones sol•licitants de pro- tecció internacional. Va superar bé les dues primeres fases, la d’acollida, que inclou un cert coneixe- ment de l’idioma, i la de la normalització de la situació. La seva experiència li diu que la gent no busca “viure d’ajudes”. El que volen, confirma, és llibertat i autonomia. I això s’aconsegueix, entre altres coses, per la via laboral que l’Omar ja ha aconseguit.

El Govern està estudiant el cas de l’Omar. De moment, disposa de la targeta vermella que l’autoritza a quedar-se al país mentre duri la deliberació. Si se l’accepta, benvingut a una nova vida. Si no, es convertirà en un immigrant irregular. I tant és que ja s’hagi arrelat. Li quedaria la via de l’arrelament social: demostrar tres anys de residència a Espanya i disposar d’un contracte de treball.

El refugiat passa del calvari del seu país d’origen a l’absurditat administrativa de la terra d’acollida.

Entrevista realitzada per Carlos Márquez Daniel. Foto principal de Ricard Fadrique. Publicada originalment a El Periódico.

Volver arriba