Saltear al contenido principal

R. D. del CONGO

congo-kinshasa-camins

Més de 5.000.000
de morts en 20 anys

473.376
refugiats d’altres països

world-camins-1

1. HISTÒRIA I CONFLICTE

La República Democràtica del Congo és un país extremadament divers a nivell lingüístic i comunitari, amb recursos naturals importants i que viu una situació geopolítica inestable des de fa més d’un segle. Des de l’època colonial a principis del segle XX, la població civil ha estat víctima del despotisme i una repressió brutal, situació que continuarà amb la independència del país el 1960, l’arribada al poder de Mobutu Sese Seko al 1965 i l’esclat de la guerra civil.

Amb el cop d’Estat de 1996-1997, Laurent Kabila —líder d’una coalició de grups rebels en els quals participen països com Uganda, Rwanda i Burundi— es fa amb el poder. El nou règim inaugura també la segona guerra del Congo durant la qual antics països aliats d’en Kabila i diversos grups rebels intentaran enderrocar el seu règim. Aquest conflicte ha estat considerat com la primera guerra continental africana ja que ha arribat a involucrar a 11 països de la regió, com Angola i Zimbabwe d’una part i Rwanda i Uganda, de l’altra. Amb posterioritat a l’assassinat del president Laurent Kabila, el seu fill Joseph Kabila ha liderat el país fins avui. No obstant la culminació del procés de pau al 2002-2003, l’aprovació d’una nova Constitució al 2006 i les primeres eleccions democràtiques – que confirmen la presidència de Joseph Kabila – han persistit la inseguretat política i nombrosos focus de violència. En particular, cal assenyalar l’enduriment de la situació política en l’àrea del Kivu Nord i Sud, l’actual inseguretat a la capital Kinshasa, la fam i la malnutrició que afecten tot el país. La situació és molt complexa arrel de la quantitat i diversitat dels actors en conflicte, d’origen nacional, regional o internacional, i està molt vinculada al control i explotació de recursos naturals, un fet que condiciona i afecta directament les dinàmiques de poder . En conseqüència, el conflicte a la RDC segueix sent dels més greus i oblidats de l’actualitat amb més de 5 milions de morts en els últims vint anys, 3,9 milions de persones desplaçades a principis del 2016.

2. Militarització i Comerç d’Armes

Amb aquesta situació de conflicte permanent que dura des de fa més d’un segle s’ha desenvolupat una economia de guerra, fent de la perpetuació de la violència una situació rentable i lucrativa per a determinats grups.

Com a país en conflicte, les despeses militars il·lustren la situació del país a la perfecció. Des dels anys anteriors i immediatament posteriors a les principals hostilitats, el pressupost militar congolès ha estat multiplicat per 4. A més, des del 2012 aplega una mitjana del 7% del pressupost públic i aproximadament el 2% del PIB, si bé al 2016 el Banc Mundial apuntava un cert descens en la despesa militar fins el 1,3 del PIB .

Els principals exportadors d’armes europeus entre 2001 i 2012 eren Bèlgica, França i el Regne Unit. Pel que fa a la venda d’armes petites i lleugeres, entre 2004 i 2013 es poden identificar països com la Xina, Eslovàquia, República Txeca, Brasil, EUA, Sèrbia o Ucraïna, entre d’altres. A nivell europeu, s’ha identificat material de defensa de Bèlgica, França, Suïssa, Gran Bretanya i Dinamarca, però armament com a tal només de Bulgària, República TXECA I Ucraïna.

3. Drets Humans

a. Context

Continua la inestabilitat i la inseguretat al país, sobretot a la regió del Kassai. El president Kabila continua ostentant el poder, tot i que el segon mandat constitucional havia acabar el desembre de 2016. Les manifestacions han continuat estant reprimides amb ús violent de la força per parts dels cossos de seguretat de l’Estat. A més, el conflicte armat a l’est del país segueix avançant i els grups armats continuen violant els drets humans amb execucions sumàries, homicidis, segrestos, actes de violència sexual i saquejos de béns. De la mateixa manera, els militars afins a l’Estat també han comès execucions sumàries, homicidis, segrestos, actes de violència sexual, saquejos de béns, execucions extrajudicials i violacions de drets humans, evidenciant la incapacitat de les forces de manteniment de la pau de l’ONU per a protegir la població civil. Alhora, el país afronta amb una epidèmia de còlera que ha provocat aproximadament 1.990 víctimes i 55 mil afectades i un brot d’Ebola que ha desencadenat fins els 283 morts a finals del 2018.

b. Drets civils i polítics :

Les forces i cossos de seguretat de l’Estat han prohibit les reunions pacífiques de l’oposició, fent servir gasos lacrimògens i disparat contra manifestants pacífics. N’és un exemple l’execució gravada de civils desarmats al Kassai denunciada per organismes internacionals. Pel que fa a la llibertat d’expressió, s’han tancat mitjans, s’ha evitat que líders de l’oposició es moguessin lliurement pel territori o s’han denegat visats a periodistes de l’estranger. La tortura segueix sent una pràctica habitual, essent l’Agència Nacional d’Intel·ligència responsable de segrestos i detencions perllongades d’opositors, així com de la pràctica de tortures i tractes degradants. Les condicions de reclusió en general són terribles -amb desenes de morts per fam o malaltia- i la vulneració de drets està reforçada per un clima d’impunitat. Per últim, s’han produït centenars de fuges a diverses presons del país.

c. Drets LGBTIQ+ :

Les relacions entre les persones del mateix sexe mai han estat criminalitzades i l’edat de consentiment sexual és igual per tothom. No obstant això, no existeix un tractament d’igualtat legal i el col·lectiu LGBTIQ+ s’enfronta a reptes addicionals a la resta per tal d’exercir els seus drets humans més bàsics.

d. Gènere :

Les dones i les nenes pateixen en les èpoques de conflicte índexs de violència i pobresa extrema, més alts que els homes. Encara que la pau s’ha establert en la major part del territori, les dones i nenes segueixen sent víctimes de violacions de drets humans, en concret, de violacions i agressions sexuals en els territoris orientals del país. La cultura de la impunitat i la violència contra les dones està estesa i arriba a tots els estrats de la societat, més enllà dels grups armats.

e. Nens i nenes soldats:

El reclutament de nens i nenes pels grups armats és habitual entre els grups armats, sobretot a Kivu del Nord. Se’ls obligant-los a combatre, cuinar, netejar, recaptar impostos i a transportar mercaderies. Recordem que el reclutament forçat de nens com a soldats pot constituir una forma d’explotació i tràfic d’éssers humans conforme a la normativa internacional.

f. Persones refugiades

La situació dels desplaçats interns i dels refugiats congolesos i de la resta de països continua essent crítica i el que és pitjor, continua degradant-se d’acord amb les dades facilitades per ACNUR. D’una banda, els conflictes al Kivu del Nord i Sud i a la província de Tanganyika segueixen produint un desplaçament massiu en àrees i internes o a pisos veïns com Uganda, Rwanda o Burundi. D’altra banda, cal assenyalar la presencia d’un creixent nombre de migrants i de persones refugiades d’altres països cap a la RDC -destacadament de Burundi, República Centreafricana i Sudan del Sud-.

En xifres, segons l’ACNUR, al 2017 s’havien registrat més de 620 mil persones refugiades arreu del món nascudes a RDC. La gran majoria d’elles es trobaven en països pròxims com Uganda amb aproximadament 226 mil registrades, seguides de Rwanda (83 mil), Burundi (62 mil), Tanzània (57 mil), Angola (39 mil) o Zàmbia (35 mil). Alhora, es altament preocupant el nombre de persones en situació de desplaçament intern, que supera els 4.3 milions a tot el país.

R. D. del CONGO

congo-kinshasa-camins

Més de 5.000.000
de morts en 20 anys

473.376
refugiats d’altres països

1. HISTÒRIA I CONFLICTE

La República Democràtica del Congo és un país extremadament divers a nivell lingüístic i comunitari, amb recursos naturals importants i que viu una situació geopolítica inestable des de fa més d’un segle. Des de l’època colonial a principis del segle XX, la població civil ha estat víctima del despotisme i una repressió brutal, situació que continuarà amb la independència del país el 1960, l’arribada al poder de Mobutu Sese Seko al 1965 i l’esclat de la guerra civil.

Amb el cop d’Estat de 1996-1997, Laurent Kabila —líder d’una coalició de grups rebels en els quals participen països com Uganda, Rwanda i Burundi— es fa amb el poder. El nou règim inaugura també la segona guerra del Congo durant la qual antics països aliats d’en Kabila i diversos grups rebels intentaran enderrocar el seu règim. Aquest conflicte ha estat considerat com la primera guerra continental africana ja que ha arribat a involucrar a 11 països de la regió, com Angola i Zimbabwe d’una part i Rwanda i Uganda, de l’altra. Amb posterioritat a l’assassinat del president Laurent Kabila, el seu fill Joseph Kabila ha liderat el país fins avui. No obstant la culminació del procés de pau al 2002-2003, l’aprovació d’una nova Constitució al 2006 i les primeres eleccions democràtiques – que confirmen la presidència de Joseph Kabila – han persistit la inseguretat política i nombrosos focus de violència. En particular, cal assenyalar l’enduriment de la situació política en l’àrea del Kivu Nord i Sud, l’actual inseguretat a la capital Kinshasa, la fam i la malnutrició que afecten tot el país. La situació és molt complexa arrel de la quantitat i diversitat dels actors en conflicte, d’origen nacional, regional o internacional, i està molt vinculada al control i explotació de recursos naturals, un fet que condiciona i afecta directament les dinàmiques de poder . En conseqüència, el conflicte a la RDC segueix sent dels més greus i oblidats de l’actualitat amb més de 5 milions de morts en els últims vint anys, 3,9 milions de persones desplaçades a principis del 2016.

2. Militarització i Comerç d’Armes

Amb aquesta situació de conflicte permanent que dura des de fa més d’un segle s’ha desenvolupat una economia de guerra, fent de la perpetuació de la violència una situació rentable i lucrativa per a determinats grups.

Com a país en conflicte, les despeses militars il·lustren la situació del país a la perfecció. Des dels anys anteriors i immediatament posteriors a les principals hostilitats, el pressupost militar congolès ha estat multiplicat per 4. A més, des del 2012 aplega una mitjana del 7% del pressupost públic i aproximadament el 2% del PIB, si bé al 2016 el Banc Mundial apuntava un cert descens en la despesa militar fins el 1,3 del PIB .

Els principals exportadors d’armes europeus entre 2001 i 2012 eren Bèlgica, França i el Regne Unit. Pel que fa a la venda d’armes petites i lleugeres, entre 2004 i 2013 es poden identificar països com la Xina, Eslovàquia, República Txeca, Brasil, EUA, Sèrbia o Ucraïna, entre d’altres. A nivell europeu, s’ha identificat material de defensa de Bèlgica, França, Suïssa, Gran Bretanya i Dinamarca, però armament com a tal només de Bulgària, República TXECA I Ucraïna.

3. Drets Humans

a. Context

Continua la inestabilitat i la inseguretat al país, sobretot a la regió del Kassai. El president Kabila continua ostentant el poder, tot i que el segon mandat constitucional havia acabar el desembre de 2016. Les manifestacions han continuat estant reprimides amb ús violent de la força per parts dels cossos de seguretat de l’Estat. A més, el conflicte armat a l’est del país segueix avançant i els grups armats continuen violant els drets humans amb execucions sumàries, homicidis, segrestos, actes de violència sexual i saquejos de béns. De la mateixa manera, els militars afins a l’Estat també han comès execucions sumàries, homicidis, segrestos, actes de violència sexual, saquejos de béns, execucions extrajudicials i violacions de drets humans, evidenciant la incapacitat de les forces de manteniment de la pau de l’ONU per a protegir la població civil. Alhora, el país afronta amb una epidèmia de còlera que ha provocat aproximadament 1.990 víctimes i 55 mil afectades i un brot d’Ebola que ha desencadenat fins els 283 morts a finals del 2018.

b. Drets civils i polítics :

Les forces i cossos de seguretat de l’Estat han prohibit les reunions pacífiques de l’oposició, fent servir gasos lacrimògens i disparat contra manifestants pacífics. N’és un exemple l’execució gravada de civils desarmats al Kassai denunciada per organismes internacionals. Pel que fa a la llibertat d’expressió, s’han tancat mitjans, s’ha evitat que líders de l’oposició es moguessin lliurement pel territori o s’han denegat visats a periodistes de l’estranger. La tortura segueix sent una pràctica habitual, essent l’Agència Nacional d’Intel·ligència responsable de segrestos i detencions perllongades d’opositors, així com de la pràctica de tortures i tractes degradants. Les condicions de reclusió en general són terribles -amb desenes de morts per fam o malaltia- i la vulneració de drets està reforçada per un clima d’impunitat. Per últim, s’han produït centenars de fuges a diverses presons del país.

c. Drets LGBTIQ+ :

Les relacions entre les persones del mateix sexe mai han estat criminalitzades i l’edat de consentiment sexual és igual per tothom. No obstant això, no existeix un tractament d’igualtat legal i el col·lectiu LGBTIQ+ s’enfronta a reptes addicionals a la resta per tal d’exercir els seus drets humans més bàsics.

d. Gènere :

Les dones i les nenes pateixen en les èpoques de conflicte índexs de violència i pobresa extrema, més alts que els homes. Encara que la pau s’ha establert en la major part del territori, les dones i nenes segueixen sent víctimes de violacions de drets humans, en concret, de violacions i agressions sexuals en els territoris orientals del país. La cultura de la impunitat i la violència contra les dones està estesa i arriba a tots els estrats de la societat, més enllà dels grups armats.

e. Nens i nenes soldats:

El reclutament de nens i nenes pels grups armats és habitual entre els grups armats, sobretot a Kivu del Nord. Se’ls obligant-los a combatre, cuinar, netejar, recaptar impostos i a transportar mercaderies. Recordem que el reclutament forçat de nens com a soldats pot constituir una forma d’explotació i tràfic d’éssers humans conforme a la normativa internacional.

f. Persones refugiades

La situació dels desplaçats interns i dels refugiats congolesos i de la resta de països continua essent crítica i el que és pitjor, continua degradant-se d’acord amb les dades facilitades per ACNUR. D’una banda, els conflictes al Kivu del Nord i Sud i a la província de Tanganyika segueixen produint un desplaçament massiu en àrees i internes o a pisos veïns com Uganda, Rwanda o Burundi. D’altra banda, cal assenyalar la presencia d’un creixent nombre de migrants i de persones refugiades d’altres països cap a la RDC -destacadament de Burundi, República Centreafricana i Sudan del Sud-.

En xifres, segons l’ACNUR, al 2017 s’havien registrat més de 620 mil persones refugiades arreu del món nascudes a RDC. La gran majoria d’elles es trobaven en països pròxims com Uganda amb aproximadament 226 mil registrades, seguides de Rwanda (83 mil), Burundi (62 mil), Tanzània (57 mil), Angola (39 mil) o Zàmbia (35 mil). Alhora, es altament preocupant el nombre de persones en situació de desplaçament intern, que supera els 4.3 milions a tot el país.

Volver arriba