Saltear al contenido principal

VENEÇUELA

venezuela-camins
world-camins-1

Vicenta

testimoni-venesuela-camins

Sol·licitant d’asil trans de Veneçuela

Vicenta va néixer a Colòmbia, tot i que va créixer a Veneçuela. Va néixer a una família molt pobre, i amb el sexe equivocat: havia nascut noi, però era una noia.

Des de petita va sentir atracció pels nois. Amb alguns amics amb els que jugava, els jocs van començar a ser d’un altre tipus. Sempre amagats. Exploraven els seus cossos i es feien tocaments.

Un dia va tenir un somni que li va agradar molt i que sempre recorda. Al somni es casava amb un vestit llarg blanc, molt maco. Aquesta imatge la feia sentir-se la més feliç del món. I encara es dibuixa un somriure a la seva cara quan ho recorda.

Amb aquesta doble vida i secrets vivia fins que un dels nois va parlar de com jugaven. Els pares de Vicenta es van assabentar i la van marginar. Tenia 13 anys. Va haver de deixar la escola i va començar a patir assetjament i amenaces per part de la seva pròpia família. Als 14 anys, va haver de deixar casa seva.

Vicenta va començar a viure al carrer. Amb molt de compte per no acabar com conegudes seves, que queien en les drogues, va sobreviure. Va acabar marxant cap a San Andrés, una petita illa de Colòmbia.

A la illa va viure de la venda ambulant. Encara havia d’amagar la seva sexualitat i la seva identitat de gènere. Volia ser una dona, però era un pas que no volia fer en les condicions en que veia a les seves companyes trans, que patien una forta repressió i discriminació.

Un dia li van proposar una feina en la que hauria de viatjar molt. A Europa, a Espanya. La idea li va agradar molt i va dir que si. La feina, però, va resultar molt estranya, i la major premissa era no fer preguntes. Havia de portar una maleta que algú recollia al lloc de destí per donar-li una altra.

Va viatjar a alguns països d’Amèrica Llatina i més endavant, al 2007, a Espanya. Va passar primer per Madrid i més tard per Barcelona. Al arribar a l’aeroport del Prat, la Guardia Civil la va parar i va registrar la seva maleta. Va trobar droTestimoniatge Vicenta Sol·licitant d’asil trans de Veneçuela Butlletí Àrquies www.ccar.cat 16 Testimoniatge gues a dins la carcassa de la maleta.

La van arrestar i va ser condemnada a 9 anys de presó per tràfic de drogues. Allà va sentir al cent per cent que volia ser dona i va començar la transició.

Amb l’assessorament dels funcionaris i metges, va començar el tractament i també va demanar asil per la seva identitat de gènere. En general, no guarda un mal record de la presó.

Però no tot va ser bo, i de fet la va estafar una companya que sortia abans que ella. Va perdre diners i el seu passaport. Tot i així, no es va rendir.

Al 2013 va començar a sortir amb permisos d’una setmana. Sense feina ni família que li donés suport, va començar a exercir com a treballadora sexual als carrers de Barcelona. La seva sol·licitud d’asil va quedar estancada, ja que necessitava un informe psiquiàtric per poder continuar els tràmits i a la presó no se’l volien donar.

Poc després coneix al David, que li va donar a conèixer l’associació Catalana d’Ajuda a Inmigrants LGBTI (ACATHI), on des d’aquell moment l’han assessorat i informat. Va començar a tenir contacte amb els serveis socials de Barcelona, i va aconseguir ajuda per a poder realitzar els passos necessaris per a la seva sol·licitud i per a la seva integració.

Amb l’acompanyament del Servei d’Atenció Socioeducativa de Barcelona va iniciar els tràmits per a recuperar el seu passaport al Consolat de Veneçuela. I al 2016 ha començat a rebre assessorament de CCAR per a aconseguir l’estatut de refugiada.

Estatut que li permetrà el que ara desitja més: poder integrar-se a la societat catalana i treballar per a ser independent dels serveis socials. En els últims mesos ha fet diversos cursos: de cuina, de societat catalana i jurídica, etc.

L’últim d’aquests cursos és el que més l’emociona. Li agrada molt cuinar i espera poder dedicar-se a aquesta feina. Ara espera que li donin un lloc de pràctiques on poder començar a demostrar el que sap.

Però a més a més dedica el seu temps lliure a donar visibilitat al seu col·lectiu. Ha donat entrevistes a alguns mitjans com BTV amb l’objectiu que es conegui el que ha viscut a la seva vida per a que altres persones no hagin de patir el mateix que ella.

Però, tot i que la seva historia sigui fosca, sempre parla amb il·lusió i optimisme. Sap que ara ho té difícil i que aconseguir una feina no serà gens fàcil. Però això no és raó per a que Vicenta perdi la positivitat.

VENEÇUELA

venezuela-camins

Vicenta

testimoni-venesuela-camins

Sol·licitant d’asil trans de Veneçuela

Vicenta va néixer a Colòmbia, tot i que va créixer a Veneçuela. Va néixer a una família molt pobre, i amb el sexe equivocat: havia nascut noi, però era una noia.

Des de petita va sentir atracció pels nois. Amb alguns amics amb els que jugava, els jocs van començar a ser d’un altre tipus. Sempre amagats. Exploraven els seus cossos i es feien tocaments.

Un dia va tenir un somni que li va agradar molt i que sempre recorda. Al somni es casava amb un vestit llarg blanc, molt maco. Aquesta imatge la feia sentir-se la més feliç del món. I encara es dibuixa un somriure a la seva cara quan ho recorda.

Amb aquesta doble vida i secrets vivia fins que un dels nois va parlar de com jugaven. Els pares de Vicenta es van assabentar i la van marginar. Tenia 13 anys. Va haver de deixar la escola i va començar a patir assetjament i amenaces per part de la seva pròpia família. Als 14 anys, va haver de deixar casa seva.

Vicenta va començar a viure al carrer. Amb molt de compte per no acabar com conegudes seves, que queien en les drogues, va sobreviure. Va acabar marxant cap a San Andrés, una petita illa de Colòmbia.

A la illa va viure de la venda ambulant. Encara havia d’amagar la seva sexualitat i la seva identitat de gènere. Volia ser una dona, però era un pas que no volia fer en les condicions en que veia a les seves companyes trans, que patien una forta repressió i discriminació.

Un dia li van proposar una feina en la que hauria de viatjar molt. A Europa, a Espanya. La idea li va agradar molt i va dir que si. La feina, però, va resultar molt estranya, i la major premissa era no fer preguntes. Havia de portar una maleta que algú recollia al lloc de destí per donar-li una altra.

Va viatjar a alguns països d’Amèrica Llatina i més endavant, al 2007, a Espanya. Va passar primer per Madrid i més tard per Barcelona. Al arribar a l’aeroport del Prat, la Guardia Civil la va parar i va registrar la seva maleta. Va trobar droTestimoniatge Vicenta Sol·licitant d’asil trans de Veneçuela Butlletí Àrquies www.ccar.cat 16 Testimoniatge gues a dins la carcassa de la maleta.

La van arrestar i va ser condemnada a 9 anys de presó per tràfic de drogues. Allà va sentir al cent per cent que volia ser dona i va començar la transició.

Amb l’assessorament dels funcionaris i metges, va començar el tractament i també va demanar asil per la seva identitat de gènere. En general, no guarda un mal record de la presó.

Però no tot va ser bo, i de fet la va estafar una companya que sortia abans que ella. Va perdre diners i el seu passaport. Tot i així, no es va rendir.

Al 2013 va començar a sortir amb permisos d’una setmana. Sense feina ni família que li donés suport, va començar a exercir com a treballadora sexual als carrers de Barcelona. La seva sol·licitud d’asil va quedar estancada, ja que necessitava un informe psiquiàtric per poder continuar els tràmits i a la presó no se’l volien donar.

Poc després coneix al David, que li va donar a conèixer l’associació Catalana d’Ajuda a Inmigrants LGBTI (ACATHI), on des d’aquell moment l’han assessorat i informat. Va començar a tenir contacte amb els serveis socials de Barcelona, i va aconseguir ajuda per a poder realitzar els passos necessaris per a la seva sol·licitud i per a la seva integració.

Amb l’acompanyament del Servei d’Atenció Socioeducativa de Barcelona va iniciar els tràmits per a recuperar el seu passaport al Consolat de Veneçuela. I al 2016 ha començat a rebre assessorament de CCAR per a aconseguir l’estatut de refugiada.

Estatut que li permetrà el que ara desitja més: poder integrar-se a la societat catalana i treballar per a ser independent dels serveis socials. En els últims mesos ha fet diversos cursos: de cuina, de societat catalana i jurídica, etc.

L’últim d’aquests cursos és el que més l’emociona. Li agrada molt cuinar i espera poder dedicar-se a aquesta feina. Ara espera que li donin un lloc de pràctiques on poder començar a demostrar el que sap.

Però a més a més dedica el seu temps lliure a donar visibilitat al seu col·lectiu. Ha donat entrevistes a alguns mitjans com BTV amb l’objectiu que es conegui el que ha viscut a la seva vida per a que altres persones no hagin de patir el mateix que ella.

Però, tot i que la seva historia sigui fosca, sempre parla amb il·lusió i optimisme. Sap que ara ho té difícil i que aconseguir una feina no serà gens fàcil. Però això no és raó per a que Vicenta perdi la positivitat.

Volver arriba