1. HISTÒRIA I CONFLICTE

La història de Cuba ha estat caracteritzada per diverses etapes de colonització, lluites per la independència i conflictes polítics, portant a l’actual situació del país.

Abans de l’arribada dels europeus, Cuba estava habitada per diferents pobles indígenes, que vivien de l’agricultura, la pesca i la caça. Arran de la colonització espanyola, entre el 1492 i el 1898, es va explotar els recursos naturals de l’illa i es va introduir esclaus africans per treballar a les plantacions de sucre i tabac. A partir del segle XIX, van començar les revoltes contra el domini espanyol amb la Guerra dels Deu Anys (1868-1878) i la Guerra de la Independència Cubana (1895-1898). Amb la intervenció dels Estats Units, durant la guerra per la independència, van derrotar els espanyols, cedint l’illa als EUA. Encara que, oficialment, la independència de Cuba es va concedir el 1902, els nord-americans van continuar exercint un gran control sobre els assumptes de la nació. Van dur a terme intervencions militars i econòmiques, que, com a conseqüència, van dur a una gran inestabilitat política, amb cops d’estat i dictadures, com la de Gerardo Machado i la de Fulgencio Batista.

Durant aquests periodes autocràtics, va tenir lloc la Revolució Cubana (1953-1959), liderada per Fidel Castro per acabar amb el règim de Fulgencio Batista. Castro va establir un govern socialista, aliant-se amb la Unió Soviètica, fet que va tenir un gran impacte en les relacions internacionals del país, amb tensions significatives amb els Estats Units durant la Guerra Freda. Aquest fet va estar a punt de portar a un conflicte nuclear sobre la presència de míssils soviètics a Cuba (1962).

A causa de les tensions entre Cuba i els EUA, aquest darrer va imposar un embargament econòmic que ha perdurat durant molts anys i que ha afectat significativament a l’economia de Cuba. Aquest embargament, també anomenat bloqueig, va començar el 1960, després de la nacionalització de propietats estatounidenques a la illa per part del govern cubà. El 1962, la situació va empitjorar, sota l’adminiatració de J.F. Kennedy. Des de llavors, el bloqueig s’ha mantingut, i moltes vegades endurit, i s’egueix en vigor fins la actualitat.

Amb la caiguda de la Unió Soviètica (1991), el país va patir una gran crisi econòmica, coneguda com el “Període Especial”, encara que es va poder recuperar gràcies a l’ajuda internacional i la implantació de reformes econòmiques.

Després de 49 anys al poder, Fidel Castro va cedir la presidència al seu germà Raúl, l’any 2008. Aquest va implementar algunes reformes econòmiques, les quals van portar a la normalització de les relacions amb els EUA durant la presidència d’Obama. El 2018, es va nomenar al primer líder cubà que no pertanyia a la generació revolucionària original de 1959, Miguel Díaz-Canel, encara que fins el 2021, es seguia veient la influència de Raúl Castro, ja que va ser el Primer Secretari del Partit Comunista de Cuba fins l’abril de 2021. Aquesta posició era molt important, ja que aquest partit és la única força política permesa al país. A més, promovia la continuïtat del model polític i econòmic que ell mateix havia desenvolupat durant el seu lideratge.

En la actualitat, encara existeixen tensions amb la comunitat internacional per la manca de llibertats polítiques, representació i llibertat d’expressió. Organitzacions internacionals que advoquen pels drets humans com Amnsitia Internacional han denunciat reiterades vegades la manca de llibertats en el país. També, governs com els EUA i organitzacions com les Nacions Unides i la Unió Europea, han expressat al seva preocupació.

A més, des de la COVID-19, Cuba s’enfronta a una greu crisi econòmica, que s’ha vist accentuada per la caiguda del turisme i per les sancions dels EUA. Encara que s’han intentat implementar diverses reformes econòmiques, el país continua sense poder obtenir productes bàsics com aliments, medicaments o combustible. L’economia també s’ha vist afectada amb una inflació a causa de l’eliminació de la doble moneda, que tenia l’objectiu de simplificar l’economia. Cuba utilitzava el pes cubà (CUP), principalment per transaccions locals, i el pes convertible (CUC), que estava vinculat al dòlar estatunidenc i que s’utilitzava pel comerç internacional. Això causava desigualtat entre els sectors i problemes per planificar l’economia, així que al gener de 2021, el govern va implementar la “Tarea Ordenamiento”, que va eliminar el CUC i va unificar el sistema monetari amb el CUP. Com a conseqüència, els preus dels productes bàsics i serveis van pujar, fent que la inflació augmentés.

El 2021, la nació va experimentar les protestes més grans per part de la població, que exigia millores en les condicions de vida i en les llibertats polítiques i socials. Això va dur a més repressió per part del govern i molts arrestos de manifestants i de periodistes. Tot això ha portat a una gran onada migratòria, en la qual s’estima que més de 200.000 cubans van fugir de la illa per intentar arribar als EUA i a altres països.

2. MILITARITZACIÓ I COMERÇ D’ARMES

Després de la Revolució Cubana de 1959, sota el lideratge de Fidel Castro, la nació es va veure fortament militaritzada. Amb l’alineació de la Unió Soviètica durant la Guerra Freda, va haver-hi un increment en la força militar per defensar-se de possibles conflictes, especialment amb els EUA. S’estimava es va arribar entre 200mil i 300mil d’efectius.

Es va establir les FAR (Forces Armades Revolucionàries), com una força militar poderosa, per tal de defensar la nació, també en l’àmbit internacional, com es va veure amb el conflictes d’Angola i Etiòpia.

A causa d’aquests conflictes, Cuba s’ha vist implicada en el comerç d’armes, no només com a comprador, sinó també com a proveïdor. Com a comprador, durant el període de la Guerra Freda, el país va rebre una gran quantitat d’armes i equipament, entre els quals es trobaven tancs, avions de combat i armament lleuger. Encara que és difícil de calcular, s’estima que va rebre entre 1000 i 1500 tancs, 200 avions de combat, entre altres.

Per altra banda, l’illa va proporcionar armes i entrenament militar a moviments de alliberació i governs aliats a països com Àfrica i Amèrica Llatina.

Durant la Guerra Civil d’Angola, entre el 1975 i el 2002, la nació va donar recolzament militar al govern del Moviment Popular per l’Alliberació d’Angola. No només va proporcionar armament, sinó també s’estima que va enviar més de 300mil soldats durant el conflicte.

Amb la dissolució de la Unió Soviètica, la capacitat militar del país es va veure reduïda significativament. Tot i això, les forces armades continuen sent una part important de l’estat. Les FAR contaven amb uns 200-300mil efectius, que es van reduir a entre 50mil i 70mil soldats.

Tot i les tensions amb els EUA, Cuba ha ampliat les seves relacions internacionals, creant vincles amb nacions com Rússia, Xina i Veneçuela. Aquests vincles també inclouen cooperació militar, on utilitzen aquestes aliances per donar-se suport tecnològic i subministrament d’armes donant més capacitat defensiva al país. Per una banda, les relacions amb Rússia venen des de la Guerra Freda, que després de la caiguda de la URSS s’ha mantingut. La Xina ha proporcionat armament, tecnologia i entrenament i assistència militar. I finalment, Veneçuela ha mantingut una estreta relació amb Cuba, especialment, durant la presidència d’Hugo Chávez i Nicolás Maduro. No només ha subministrat armament, sinó que hi ha hagut cooperació mútua i operacions conjuntes.

Cuba no és coneguda per ser un exportador significatiu d’armament, ja que la producció se centra principalment en ús domèstic. El 2018, el 2,9% del PIB del país es va destinar a les despeses militars. Segons el OEC, el 2022, Cuba va importar 46.300 dòlars en armes i municions, convertint-se en l’importador número 184 del món. Els principals proveïdors eren Espanya, Alemanya, Canadà i la Xina.

Segons SIPRI, durant els últims anys, a causa de les restriccions econòmiques i els embargaments, les importacions d’armament a Cuba han estat limitades significativament. El nombre de tropes ha disminuït significativament, el nombre d’avions de combat ha disminuït un 80%. A finals dels anys 80, el país tenia entre 1500-2000 tancs i va dedicar un percentatge significatiu en del seu PIB en defensa, que amb els anys s’ha vist reduït vora el 3%. En l’actualitat s’ha reduït un 75% d’aquests tancs. A més, es creu que la majoria de les peces d’artilleria pesant han estat retirades o limitades perdent prop del 50%. L’embargament ha fet que Cuba no adquireixi míssils moderns, deixant-la obsoleta.

3. DRETS HUMANS

3.1. Context

La situació dels drets humans a Cuba ha estat un tema de preocupació en l’àmbit internacional durant molts anys. Organitzacions internacionals com Human Rights Watch, Amnistia Internacional i la ACNUDH, han denunciat les reiterades violacions dels drets humans a la nació, com ha estat la repressió de la residència política, restricció de la llibertat d’expressió i violència contra manifestants, entre d’altres.. Molts informes destaquen la necessitat de reformes significatives per tal de millorar la situació dels drets humans al país.

Encara que en els últims anys hi han hagut intents de reforma dins del país, han estat molt limitats i no han abordat plenament les preocupacions sobre els drets humans. La situació segueix sent de molta rellevància, ja que es poden veure violacions sistemàtiques i moltes restriccions cap a la llibertat d’expressió i de participació política.

3.2. Drets civils i polítics

Organitzacions internacionals de drets humans, com Amnistia Internacional, han denunciat les reiterades violacions dels drets civils i polítics.

Per una banda, drets civils com la llibertat d’expressió es veuen altament afectats. Els mitjans de comunicació estan gairebé tots controlats pel govern, per tant, tots aquells periodistes que critiquen al règim es veuen perseguits, arrestats i detinguts. Segons la Freedom House, a Cuba no hi ha llibertat de premsa, ja que els mitjans independents són il·legals, i moltes planes web de notícies estan bloquejades.

Les Organitzacions no governamentals també es veuen restringides, per tant, totes les que no estan autoritzades pel govern són denegades.

A més, els drets polítics també es troben molt restringits. L’únic partit polític és el Partit Comunista. Es considera que no hi ha eleccions lliures i que el procés electoral està controlat pel govern, que també té el poder absolut sobre el sistema judicial del país. No només durant períodes de crisi política podem trobar detencions arbitràries cap a manifestants i periodistes, sinó que també ho són comunes durant el dia a dia de la població.

L’economia del país també està controlada pel govern, i tot i que hi ha hagut reformes per tal d’implementar millores en el país, encara s’hi troben moltes restriccions, entre d’altres l’accés a viatjar a l’estranger. L’estat gestiona i controla la majoria dels sectors econòmics, incloent la producció, distribució, i els preus dels béns i serveis. També controla les exportacions i importacions i la moneda del país. Això fa que els ciutadans tinguin una dependència de l’estat, ja que hi ha escassetat del productes bàsics i desigualtats socioeconòmiques, manca de llibertat laboral i discriminació econòmica.

Per tal d’acabar amb aquesta repressió, el 2021 es van fer unes protestes en contra de les condicions econòmiques i la manca de llibertats. Com a resposta, el govern va reprimir encara més la població.

3.3. Gènere

L’evolució de la protecció de les dones contra la violència de gènere al país ha passat per diverses etapes, que s’han vist condicionades pel context històric de la nació.

Durant el període revolucionari i dècades posteriors (1959-1980s), a partir de la revolució Cubana (1959), el govern va promoure la igualtat de gènere i es van implementar polítiques que millorarien l’educació i l’ocupació de les dones. Durant aquest període, es va crear la Federació de les Dones Cubanes (FMC), fundada per Vilma Espín, que es va convertir en la principal organització dedicada a la defensa dels drets de les dones. Anys més tard, van crear estudis i campanyes per tal de proporcionar dades importants sobre la violència de gènere i promoure relacions igualitàries en la nació. Entre el 2020 i el 2022, van denunciar al voltant de 30 a 36 feminicidis anuals. També hi ha informes que parlen de que un 26% de les dones afirmen haver patit algun tipus de violència de gènere. A més, totes aquestes xifres no estan reconegudes per l’estat.

Als anys 90, fins als 2000, es creen diverses conferències i programes per tal de defensar el dret de les dones. El 1995 es va signar la Declaració i Plataforma d’Acció de Beijing, per tal de promoure la igualtat de gènere i l’erradicació de la violència contra les dones.

També es van dur a terme programes educatius a nivell nacional per conscienciar la població i es van implementar programes a les escoles i als mitjans de comunicació.

A partir del 2019, es van dur a terme reformes i canvis per promoure la igualtat de gènere a Cuba. Amb la nova constitució (2019), es va incloure específicament qüestions sobre la igualtat de gènere i no discriminació. Encara que no hi ha una llei específica contra la violència domèstica, la FMC, juntament amb altres grups, advoquen per la necessitat d’una legislació que protegeixi a les dones. Organismes com les Nacions Unides han treballat amb Cuba per implementar programes que donin suport a les víctimes.

3.4. Refugiats, desplaçats i emigrants

La història de Cuba ha estat marcada per onades migratòries a causa de la inestabilitat del país, que no només ha afectat l’economia del país sinó també a la política i a la vida social.

Després de la Revolució Cubana, molts dels civils que no seguien al nou govern de Fidel Castro, es van veure obligades a marxar del país i es van exiliar als EUA. Com a conseqüència, es va crear la Llei d’Ajust Cubà, que permet que els cubans que arriben al país, poden obtenir l’estatus de resident permanent un any i un dia després d’haver arribat.

Anys més tard, el 1980, va haver una crisi migratòria, anomenada Èxode de Mariel, quan Fidel Castro va anunciar que tots els cubans que volguessin emigrar, ho podien fer des del port de Mariel. Això va fer que més de 125.000 cubans marxessin als Estats Units en un període de 5 mesos.

Una dècada més tard, el 1994, va haver-hi la Crisi dels Balseros, durant la qual, es calcula que aproximadament 35.000 cubans van intentar arribar als EUA a causa de la situació econòmica del país, després de la caiguda de l’URSS i el seu recolzament econòmic.

El 2017, es va derogar la llei «Pies Secos, Pies Mojados», que permetia l’entrada d’emigrants cubans, només si havien arribat a la costa estatunidenca. Després de la seva derogació, el número de cubans que intentaven arribar al país per vies il·legals va disminuir en un principi, però podem observar que, recentment, ha augmentat novament a causa de la situació econòmica i política de Cuba.

Segons l’Organització Internacional per la Migració, «Cuba és el principal país emissor en termes absoluts al Carib, amb més d’un milió d’emigrants, la qual cosa representa entre el 10% i el 15% de la població del país». Els EUA, Mèxic i Canadà són els principals països de destí de la migració cubana.

4. MEDI AMBIENT

Al març de 2024 va entrar en vigor la llei 150 “Del Sistema dels Recursos Naturals i el Medi Ambient”, Aquesta llei té la finalitat de proveir elements substantius per a la protecció i l’ús sostenible dels recursos naturals i el medi ambient, el Patrimoni Natural, i incorporar la dimensió ambiental en els plans de desenvolupament econòmic i social en els terminis establerts, així com propiciar una major participació multidisciplinària, intersectorial i ciutadana en la implementació d’altres polítiques vinculades als recursos naturals o que es relacionen amb la gestió i la qualitat ambiental.

5. BIBLIOGRAFIA

Amnistía Internacional. (2024, 8 julio). Cuba: A tres años de las manifestaciones del 11 y 12 de julio de 2021 las autoridades deben liberar a las personas injustamente encarceladas y eliminar leyes represivas – Amnistía Internacional. https://www.amnesty.org/es/documents/amr25/8266/2024/es/

Armas, municiones, y suas partes y accesorios en Cuba | Observatorio de Complejidad Económica. (s. f.). Observatorio de Complejidad Económica. https://oec.world/es/profile/bilateral-product/weapons/reporter/cub

Barbero, L., Barbero, L., & Barbero, L. (2015, 13 septiembre). 35 años del gran éxodo del Mariel. El País. https://elpais.com/internacional/2015/09/13/actualidad/1442113548_063090.html#

BBC News. (2023, 29 agosto). Cuba country profile. https://www.bbc.com/news/world-latin-america-19583447

Conferencias mundiales sobre la mujer. (s. f.). ONU Mujeres. https://www.unwomen.org/es/how-we-work/intergovernmental-support/world-conferences-on-women

Cuba. (2017, 17 noviembre). International Organization For Migration. https://www.iom.int/countries/cuba

Cuba: Represión a las protestas genera crisis de derechos humanos. (2022, 11 julio). Human Rights Watch. https://www.hrw.org/es/news/2022/07/11/cuba-represion-las-protestas-genera-crisis-de-derechos-humanos

Freedom House. (s. f.). Cuba. En Freedom House. https://freedomhouse.org/country/cuba/freedom-world/2024

Freeman, W. (2023, 25 abril). Why the Situation in Cuba Is Deteriorating. Council On Foreign Relations. https://www.cfr.org/in-brief/why-situation-cuba-deteriorating

Observatorio de Cuba sobre Igualdad de Género. (s. f.). UNDP. https://www.undp.org/es/cuba/noticias/observatorio-de-cuba-sobre-igualdad-de-genero

Onion, A. (2023, 20 abril). Cuban Missile crisis – Causes, timeline & Significance, History. History. https://www.history.com/topics/cold-war/cuban-missile-crisis

País. (s. f.). https://www.es.amnesty.org/en-que-estamos/paises/pais/show/cuba/

World Bank Open Data. (s. f.). World Bank Open Data. https://datos.bancomundial.org/indicator/MS.MIL.XPND.GD.ZS?locations=CU

6. TESTIMONIATGE