Saltear al contenido principal

ALGÈRIA

algeria-alger-camins

Un home pot violar a una menor
sense cap càstig penal si es casa finalment amb la víctima

world-camins-1

1. HISTÒRIA I CONFLICTE

A les poblacions inicials, considerades antecessores de l’actual població amazic, i com altres països de la riba mediterrània, s’hi ha anat sumant diverses petjades i onades pobladores i colonitzadores arribades a l’actual Algèria: fenicis, romans, musulmans, otomans, europeus… Actualment, Algèria, el país més gran del Magrib, té una població majoritàriament àrab i una petita minoria nacional bereber-amazic que, en general, ha patit invisibilització i discriminació.

L’any 1830 França ocupa Algèria. Això comportarà l’inici d’un trànsit constant de ciutadans francesos, italians, catalans, entre d’altres, que marxen a aquest país buscant millors condicions. I el govern colonial tendirà a afavorir la població nouvinguda en detriment de l’autòctona.

Durant la primera meitat del segle XX, un moviment nacionalista reclamarà més drets per a la població autòctona i acabarà derivant en plantejaments polítics de fons. De fet, tot i que França donà un cert estatus d’igualtat a la població autòctona el 1947, ja serà tard: el moviment nacionalista, a partir de 1954 liderat pel FLN (Front d’Alliberament Nacional, en les seves sigles en francès), estava cada cop més empeltat d’exigència de canvi social, antiimperialisme i plena autonomia. La guerra civil algeriana, o la guerra d’independència, enfrontarà durant 8 anys les faccions armades nacionalistes i l’exèrcit francès amb un terrible balanç: centenars de milers de morts i la fugida, al final de la guerra, de bona part dels ciutadans d’origen europeu.

El 1962 Algèria inicia un nou període com a país independent i serà governat —amb crisis i inestabilitats— durant quasi 30 anys pel FLN—, constituït com a partit únic. L’obertura democràtica de finals dels 80 és truncada arran de la victòria a les eleccions de 1991 del FIS (Front Islàmic de Salvació), de caràcter islamista. El poder governamental i l’exèrcit no accepten els resultats, dissolen el Parlament, anul·len les eleccions i desencadenen una repressió ferotge. De nou sorgeix la violència, el terrorisme i la repressió.

A finals dels noranta, el nou president Bouteflika, sempre tutelat per l’exèrcit, acabarà aconseguint una certa normalitat institucional i una mínima reconciliació nacional. Però la crisi econòmica, la corrupció i el seu autoritarisme acaben per generar un gran descontentament social que farà emergir grans i continuades mobilitzacions pacífiques al carrer el 2019 que es va iniciar el moviment de protesta conegut com a Hirak («moviment», en àrab), amb milions d’algerians que van unir-se a les protestes pacífiques aclaparadorament a ciutats de tot el país, demanant la «retirada de tothom» qui estigués vinculat al poder governamental1. El país va experimentar aleshores les manifestacions antigovernamentals més grans i sostingudes des de l’obtenció de la independència l’any 1962. A partir del 22 de febrer, els algerians inundaren els carrers tots els divendres a la capital d’Alger i d’altres llocs. Primer ho feren per protestar per la candidatura a la reelecció per quart mandat del llavors president, Abdelaziz Bouteflika, que ha aparegut públicament només poques vegades i estava manifestament malalt i absent de les funcions de govern. El Hirak va provocar l’abandonament progressiu per part de l’Estat profund (exèrcit, els poderosíssims serveis d’inteligència o la judicatura) de Bouteflika i la caiguda d’una part de l’establishment organitzat entorn a la seva família i col·laboradors. No obstant, les manifestacions van continuar al 2020 per exigir una transició neta cap a un govern democràtic2, cosa que no ha acabat de produir-se per la resistència d’una part del règim, raó per la qual les manifestacions populars han continuat fins a la crisi del COVID-19 que les ha mantingut en sordina.

 

NOTES

1 Amnesty International. (2019). Everything you need to know about human rights in Algeria. Recuperat de https://www.amnesty.org/en/countries/middle-east-and-north-africa/algeria/report-algeria/
2 Human Rights Watch. (2020, 14 gener). World Report 2020: Rights Trends in Algeria. Recuperat de https://www.hrw.org/world-report/2020/country-chapters/algeria#1d22a9

2. MILITARITZACIÓ I ARMAMENTISME

Entre la guerra per la independència (1954-1962) i la guerra civil (1992-1999), Algèria ha patit nombrosos episodis de violència armada, terrorisme, repressió, accions de guerrilles i de grups paramilitars i greus impactes sobre la població en termes de morts i desplaçaments.

El Nord d’Àfrica representa el 57% del total de la despesa militar que es va produir el continent l’any 2019. De fet, arran del conflicte a Líbia, les tensions entre Algèria i Marroc pel Sàhara, així com l’impacte a la zona del conflicte de Mali, la despesa militar en aquesta regió va ser un 4,6 per cent més elevada que el 2018 i un 67% més alta que deu anys enrere.

En aquest context, Algèria és actualment punta de llança de la militarització i l’armamentisme al Magrib, el Nord d’Àfrica i el conjunt del continent; de fet, el 2019 el pressupost militar més elevat, després de continuades pujades i increments en la despesa militar des del 2000. En termes proporcionals —despesa militar respecte al Producte Interior Brut—, és actualment el país amb una major dedicació a la despesa militar.

Pel que fa al comerç d’armes, cal destacar que Algèria ha estat el sisè màxim importador d’armes al món en el període 2015-2019. De fet, quasi el 80% de les compres d’armes del Nord d’Àfrica van ser realitzades per Algèria.

3. DRETS HUMANS

a. Context:

Tot i tenir un Índex de Desenvolupament Humà alt1, a Algèria se segueixen notant les conseqüències de la Guerra Civil. Durant aquest període hi va haver milers de desapareguts i més de 150 mil persones van perdre-hi la vida i, tot i això, els responsables d’aquests crims han seguit gaudint de plena impunitat. El país va romandre en estat d’emergència durant 19 anys, fins el 2011.2 Per altra banda, tot i no haver-se produït cap execució des del 1993, la pena de mort segueix existint al Codi Penal.3

b. Drets civils i polítics:

Les llibertats de reunió i d’expressió, conjuntament amb la de premsa, estan altament restringides4. Tot i que la Constitució reconeix els drets de llibertat d’expressió, manifestació, i associació, la ciutadania pateix greus restriccions, especialment els defensors dels drets i les llibertats fonamentals, que s’enfronten a persecucions, tortures, amenaces i detencions. En moltes ocasions, les autoritats han fet ús excessiu de la força per aturar manifestacions pacífiques. La llibertat de consciència i religió també està garantida per la Constitució, però a la pràctica, minories ètniques —com l’Ahmadi— segueixen patint greus discriminacions.5 A més, existeix una llei que prohibeix qualsevol crítica a l’Islam o en contra del President.

Les autoritats han utilitzat aquest article per sentenciar membres de la petita comunitat ahmadia, que practica una versió de l’Islam diferent del dogma oficialment reconegut.

L’Església protestant d’Algèria va afirmar que l’octubre del 2019 les autoritats havien tancat nou de les seves esglésies perquè mancaven de permís o no eren adequades per rebre el públic.6

Encara que la Constitució preveu el dret de reunió pacífica, el Govern ha continuat restringint aquest dret i ha mantingut la prohibició de manifestacions a Alger, la capital. L’any 2018 les autoritats van prohibir organitzar reunions o manifestacions públiques dins dels límits de la ciutat, tot i que ja a nivell nacional, es requereix que els ciutadans i les organitzacions obtinguin autorització prèvia del governador local, designat per l’executiu nacional, abans de celebrar reunions o manifestacions públiques. A més, el Govern va restringir les llicències a partits polítics, ONG i altres grups per celebrar mítings o n’ha retardat la concessió dels permisos fins a la vigília de l’esdeveniment, cosa que impedia així la publicitat i els esforços de divulgació dels organitzadors.7

c. Drets LGBTIQ+:

Les relacions sexuals entre persones del mateix sexe estan castigades amb una pena de fins a 2 anys de presó. A més, el col·lectiu s’ha d’enfrontar a alts nivells de discriminació, violència, prejudicis, detencions… A més, el matrimoni entre persones del mateix sexe no està reconegut.8

Un dels casos més recents, que es conegué gràcies a les organitzacions socials, va ser el d’un estudiant de Medicina que el 10 de febrer del 2019 havia compartit el seu estat LGBTI a Facebook. Just després va ser assassinat a la seva residència universitària. Alouen, un grup activista LGBTI, va titllar l’atac com a «delicte d’odi homòfob», perquè els dos assaltants, segons afirmen presumptes companys de la víctima, van escriure «és gai» al mur del lloc del crim amb la sang de les víctimes. L’incident va provocar una protesta de diversos centenars d’estudiants, així com crítiques dels mitjans de comunicació i grups de la societat civil respecte de l’homofòbia i la seguretat als campus universitaris.9

d. Gènere:

El Codi de Família d’Algèria discrimina greument a les dones pel que fa al matrimoni, divorci, custòdia dels fills, herència i violència sexual. Un exemple clar és el fet que l’home pot divorciar-se de la dona sense cap mena de justificació i, en canvi, la dona ha de complir unes condicions específiques per a fer-ho. A més, un home pot violar a una menor sense cap càstig penal si es casa finalment amb la víctima.10 L’avortament és il·legal, i en el cas de dur-lo a terme, els seus responsables s’enfronten a una pena de presó de fins a 20 anys.11

Per altra banda, les dones algerianes pateixen una de les discriminacions laborals més greus d’arreu del món.12

e. Refugiats o migrants:

Des de fa més de 40 anys, milers de refugiats sahrauís, que van haver de fugir de l’ocupació del seu país, viuen en campaments al desert algerià en condicions extremadament difícils. Viuen gairebé sense aigua ni menjar, amb maltractaments i segrestos constants, i tampoc saben quan arribarà la solució d’aquest llarg conflicte.13 A més, l’any 2018, les autoritats del país van començar a deportar en condicions inhumanes milers de migrants a la frontera amb Mali i Níger.14
L’any 2019 el govern a l’exili del Front Polisario, que administra els camps al desert del sud d’Algèria per a refugiats del Sàhara Occidental, va detenir tres crítics per sospita de traïció, actes d’agressió contra l’Estat sahrauí i incitació a la desobediència i la calúmnia. Això sembla a través de publicacions de Facebook que van publicar i els missatges privats que s’intercanviaren en aplicacions de xarxes socials. Els activistes Moulay Abba Bouzid i Fadel Mohamed Breica, així com el periodista Mahmoud Zeidan, van ser arrestats entre el 17 i el 19 de juny. Van passar cinc mesos a la presó preventiva, durant els quals van al·legar dures condicions d’interrogatori, incloses amenaces de tortura i coaccions, per confessar. Finalment, van ser absolts de tots els càrrecs i van ser alliberats l’11 de novembre.15

NOTES

3 United Nations Development Programme. (2018). Table 1. Human Development Index and its components. Human Development Report. Recuperat de http://hdr.undp.org/en/composite/HDI
4 Frost, M. (2018, desembre). World Report on the Situation of Human Rights Defenders. Recuperat de https://www.protecting-defenders.org/sites/protecting-defenders.org/files/UNSR%20HRDs-%20World%20report%202018.pdf
5 Hands off Cain. (2019). Algeria. NTC – Bancadati. Recuperat de http://www.handsoffcain.info/bancadati/africa/algeria-50000352
6 Roser, M. (2016, 12 juny). Human Rights. Our World in Data. Recuperat de https://ourworldindata.org/human-rights
7 World Report 2019: Rights Trends in Algeria. (2019, 17 enero). Human Rights Watch. Recuperat de https://www.hrw.org/world-report/2019/country-chapters/algeria
8 Human Rights Watch. (2020, 14 gener). World Report 2020: Rights Trends in Algeria. Recuperat de https://www.hrw.org/world-report/2020/country-chapters/algeria
9 US Department of State. (2018). Country Report on Human Rights Practices 2018 – Algeria. Recuperat de https://www.ecoi.net/en/document/2004261.html
10 Equaldex. (s. d.). LGBT Rights in Algeria. Recuperat de https://www.equaldex.com/region/algeria
11 Knipp, K. (2019, 14 febrer). North Africa seen as unsafe for LGBT people. Deutsche Welle. Recuperat de https://www.dw.com/en/north-africa-seen-as-unsafe-for-lgbt-people-rights-groups/a-47526232
12 Amnesty International. (2018). Algeria. Submission to the United Nations Human Rights Committee 123rd session, 2-27 July 2018 . Recuperat de https://tbinternet.ohchr.org/Treaties/CCPR/Shared%20Documents/DZA/INT_CCPR_CSS_DZA_31310_E.pdf
13 Worrell, M. (s. d.). Algeria: Abortion Law. Women on Waves. Recuperat de https://www.womenonwaves.org/en/page/4751/algeria–abortion-law
14 Lamia Benhabib, Philippe Adair. Hiring Discrimination on the Algerian Labour Market: an Assessment with Testing. Africa Meeting of the Econometric Society, Jun 2017, Alger, Algeria. Recuperat de https://hal-upec-upem.archives-ouvertes.fr/hal-01683421
15 Flotat-Talon, H. (2019, 24 març). Los refugiados olvidados del Sahara Occidental. Deutsche Welle. Recuperat de https://www.dw.com/es/los-refugiados-olvidados-del-sahara-occidental/a-48044538
16 Human Rights Watch. (2018, 28 juny). Algeria: Inhumane Treatment of Migrants. Recuperat de https://www.hrw.org/news/2018/06/28/algeria-inhumane-treatment-migrants
17 Human Rights Watch. (2020, 14 gener). World Report 2020: Rights Trends in Algeria. Recuperat de https://www.hrw.org/world-report/2020/country-chapters/algeria

4. BIBLIOGRAFIA

[1]Amnesty International. (2019). Everything you need to know about human rights in Algeria. Recuperat de https://www.amnesty.org/en/countries/middle-east-and-north-africa/algeria/report-algeria/

[1] Human Rights Watch. (2020, 14 gener). World Report 2020: Rights Trends in Algeria. Recuperat de https://www.hrw.org/world-report/2020/country-chapters/algeria#1d22a9

[1] United Nations Development Programme. (2018). Table 1. Human Development Index and its components. Human Development Report. Recuperat de http://hdr.undp.org/en/composite/HDI

[1]Frost, M. (2018, desembre). World Report on the Situation of Human Rights Defenders. Recuperat de https://www.protecting-defenders.org/sites/protecting-defenders.org/files/UNSR%20HRDs-%20World%20report%202018.pdf

[1] Hands off Cain. (2019). Algeria. NTC – Bancadati. Recuperat de http://www.handsoffcain.info/bancadati/africa/algeria-50000352

[1] Roser, M. (2016, 12 juny). Human Rights. Our World in Data. Recuperat de https://ourworldindata.org/human-rights

[1] World Report 2019: Rights Trends in Algeria. (2019, 17 enero). Human Rights Watch. Recuperat de https://www.hrw.org/world-report/2019/country-chapters/algeria

[1] Human Rights Watch. (2020, 14 gener). World Report 2020: Rights Trends in Algeria. Recuperat de https://www.hrw.org/world-report/2020/country-chapters/algeria

[1]US Department of State. (2018). Country Report on Human Rights Practices 2018 – Algeria. Recuperat de https://www.ecoi.net/en/document/2004261.html

[1] Equaldex. (s. d.). LGBT Rights in Algeria. Recuperat de https://www.equaldex.com/region/algeria

[1] Knipp, K. (2019, 14 febrer). North Africa seen as unsafe for LGBT people. Deutsche Welle. Recuperat de https://www.dw.com/en/north-africa-seen-as-unsafe-for-lgbt-people-rights-groups/a-47526232

[1] Amnesty International. (2018). Algeria. Submission to the United Nations Human Rights Committee 123rd session, 2-27 July 2018 . Recuperat de https://tbinternet.ohchr.org/Treaties/CCPR/Shared%20Documents/DZA/INT_CCPR_CSS_DZA_31310_E.pdf

[1] Worrell, M. (s. d.). Algeria: Abortion Law. Women on Waves. Recuperat de https://www.womenonwaves.org/en/page/4751/algeria–abortion-law

[1] Lamia Benhabib, Philippe Adair. Hiring Discrimination on the Algerian Labour Market: an Assessment with Testing. Africa Meeting of the Econometric Society, Jun 2017, Alger, Algeria. Recuperat de https://hal-upec-upem.archives-ouvertes.fr/hal-01683421

[1] Flotat-Talon, H. (2019, 24 març). Los refugiados olvidados del Sahara Occidental. Deutsche Welle. Recuperat de https://www.dw.com/es/los-refugiados-olvidados-del-sahara-occidental/a-48044538

[1] Human Rights Watch. (2018, 28 juny). Algeria: Inhumane Treatment of Migrants. Recuperat de https://www.hrw.org/news/2018/06/28/algeria-inhumane-treatment-migrants

[1] Human Rights Watch. (2020, 14 gener). World Report 2020: Rights Trends in Algeria. Recuperat de https://www.hrw.org/world-report/2020/country-chapters/algeria

5. TESTIMONIATGE

ALGÈRIA

algeria-alger-camins

Un home pot violar a una menor
sense cap càstig penal si es casa finalment amb la víctima

1. HISTÒRIA I CONFLICTE

A les poblacions inicials, considerades antecessores de l’actual població amazic, i com altres països de la riba mediterrània, s’hi ha anat sumant diverses petjades i onades pobladores i colonitzadores arribades a l’actual Algèria: fenicis, romans, musulmans, otomans, europeus… Actualment, Algèria, el país més gran del Magrib, té una població majoritàriament àrab i una petita minoria nacional bereber-amazic que, en general, ha patit invisibilització i discriminació.

L’any 1830 França ocupa Algèria. Això comportarà l’inici d’un trànsit constant de ciutadans francesos, italians, catalans, entre d’altres, que marxen a aquest país buscant millors condicions. I el govern colonial tendirà a afavorir la població nouvinguda en detriment de l’autòctona.

Durant la primera meitat del segle XX, un moviment nacionalista reclamarà més drets per a la població autòctona i acabarà derivant en plantejaments polítics de fons. De fet, tot i que França donà un cert estatus d’igualtat a la població autòctona el 1947, ja serà tard: el moviment nacionalista, a partir de 1954 liderat pel FLN (Front d’Alliberament Nacional, en les seves sigles en francès), estava cada cop més empeltat d’exigència de canvi social, antiimperialisme i plena autonomia. La guerra civil algeriana, o la guerra d’independència, enfrontarà durant 8 anys les faccions armades nacionalistes i l’exèrcit francès amb un terrible balanç: centenars de milers de morts i la fugida, al final de la guerra, de bona part dels ciutadans d’origen europeu.

El 1962 Algèria inicia un nou període com a país independent i serà governat —amb crisis i inestabilitats— durant quasi 30 anys pel FLN—, constituït com a partit únic. L’obertura democràtica de finals dels 80 és truncada arran de la victòria a les eleccions de 1991 del FIS (Front Islàmic de Salvació), de caràcter islamista. El poder governamental i l’exèrcit no accepten els resultats, dissolen el Parlament, anul·len les eleccions i desencadenen una repressió ferotge. De nou sorgeix la violència, el terrorisme i la repressió.

A finals dels noranta, el nou president Bouteflika, sempre tutelat per l’exèrcit, acabarà aconseguint una certa normalitat institucional i una mínima reconciliació nacional. Però la crisi econòmica, la corrupció i el seu autoritarisme acaben per generar un gran descontentament social que farà emergir grans i continuades mobilitzacions pacífiques al carrer el 2019 que es va iniciar el moviment de protesta conegut com a Hirak («moviment», en àrab), amb milions d’algerians que van unir-se a les protestes pacífiques aclaparadorament a ciutats de tot el país, demanant la «retirada de tothom» qui estigués vinculat al poder governamental1. El país va experimentar aleshores les manifestacions antigovernamentals més grans i sostingudes des de l’obtenció de la independència l’any 1962. A partir del 22 de febrer, els algerians inundaren els carrers tots els divendres a la capital d’Alger i d’altres llocs. Primer ho feren per protestar per la candidatura a la reelecció per quart mandat del llavors president, Abdelaziz Bouteflika, que ha aparegut públicament només poques vegades i estava manifestament malalt i absent de les funcions de govern. El Hirak va provocar l’abandonament progressiu per part de l’Estat profund (exèrcit, els poderosíssims serveis d’inteligència o la judicatura) de Bouteflika i la caiguda d’una part de l’establishment organitzat entorn a la seva família i col·laboradors. No obstant, les manifestacions van continuar al 2020 per exigir una transició neta cap a un govern democràtic2, cosa que no ha acabat de produir-se per la resistència d’una part del règim, raó per la qual les manifestacions populars han continuat fins a la crisi del COVID-19 que les ha mantingut en sordina.

 

NOTES

1 Amnesty International. (2019). Everything you need to know about human rights in Algeria. Recuperat de https://www.amnesty.org/en/countries/middle-east-and-north-africa/algeria/report-algeria/
2 Human Rights Watch. (2020, 14 gener). World Report 2020: Rights Trends in Algeria. Recuperat de https://www.hrw.org/world-report/2020/country-chapters/algeria#1d22a9

2. MILITARITZACIÓ I ARMAMENTISME

Entre la guerra per la independència (1954-1962) i la guerra civil (1992-1999), Algèria ha patit nombrosos episodis de violència armada, terrorisme, repressió, accions de guerrilles i de grups paramilitars i greus impactes sobre la població en termes de morts i desplaçaments.

El Nord d’Àfrica representa el 57% del total de la despesa militar que es va produir el continent l’any 2019. De fet, arran del conflicte a Líbia, les tensions entre Algèria i Marroc pel Sàhara, així com l’impacte a la zona del conflicte de Mali, la despesa militar en aquesta regió va ser un 4,6 per cent més elevada que el 2018 i un 67% més alta que deu anys enrere.

En aquest context, Algèria és actualment punta de llança de la militarització i l’armamentisme al Magrib, el Nord d’Àfrica i el conjunt del continent; de fet, el 2019 el pressupost militar més elevat, després de continuades pujades i increments en la despesa militar des del 2000. En termes proporcionals —despesa militar respecte al Producte Interior Brut—, és actualment el país amb una major dedicació a la despesa militar.

Pel que fa al comerç d’armes, cal destacar que Algèria ha estat el sisè màxim importador d’armes al món en el període 2015-2019. De fet, quasi el 80% de les compres d’armes del Nord d’Àfrica van ser realitzades per Algèria.

3. DRETS HUMANS

a. Context:

Tot i tenir un Índex de Desenvolupament Humà alt1, a Algèria se segueixen notant les conseqüències de la Guerra Civil. Durant aquest període hi va haver milers de desapareguts i més de 150 mil persones van perdre-hi la vida i, tot i això, els responsables d’aquests crims han seguit gaudint de plena impunitat. El país va romandre en estat d’emergència durant 19 anys, fins el 2011.2 Per altra banda, tot i no haver-se produït cap execució des del 1993, la pena de mort segueix existint al Codi Penal.3

b. Drets civils i polítics:

Les llibertats de reunió i d’expressió, conjuntament amb la de premsa, estan altament restringides4. Tot i que la Constitució reconeix els drets de llibertat d’expressió, manifestació, i associació, la ciutadania pateix greus restriccions, especialment els defensors dels drets i les llibertats fonamentals, que s’enfronten a persecucions, tortures, amenaces i detencions. En moltes ocasions, les autoritats han fet ús excessiu de la força per aturar manifestacions pacífiques. La llibertat de consciència i religió també està garantida per la Constitució, però a la pràctica, minories ètniques —com l’Ahmadi— segueixen patint greus discriminacions.5 A més, existeix una llei que prohibeix qualsevol crítica a l’Islam o en contra del President.

Les autoritats han utilitzat aquest article per sentenciar membres de la petita comunitat ahmadia, que practica una versió de l’Islam diferent del dogma oficialment reconegut.

L’Església protestant d’Algèria va afirmar que l’octubre del 2019 les autoritats havien tancat nou de les seves esglésies perquè mancaven de permís o no eren adequades per rebre el públic.6

Encara que la Constitució preveu el dret de reunió pacífica, el Govern ha continuat restringint aquest dret i ha mantingut la prohibició de manifestacions a Alger, la capital. L’any 2018 les autoritats van prohibir organitzar reunions o manifestacions públiques dins dels límits de la ciutat, tot i que ja a nivell nacional, es requereix que els ciutadans i les organitzacions obtinguin autorització prèvia del governador local, designat per l’executiu nacional, abans de celebrar reunions o manifestacions públiques. A més, el Govern va restringir les llicències a partits polítics, ONG i altres grups per celebrar mítings o n’ha retardat la concessió dels permisos fins a la vigília de l’esdeveniment, cosa que impedia així la publicitat i els esforços de divulgació dels organitzadors.7

c. Drets LGBTIQ+:

Les relacions sexuals entre persones del mateix sexe estan castigades amb una pena de fins a 2 anys de presó. A més, el col·lectiu s’ha d’enfrontar a alts nivells de discriminació, violència, prejudicis, detencions… A més, el matrimoni entre persones del mateix sexe no està reconegut.8

Un dels casos més recents, que es conegué gràcies a les organitzacions socials, va ser el d’un estudiant de Medicina que el 10 de febrer del 2019 havia compartit el seu estat LGBTI a Facebook. Just després va ser assassinat a la seva residència universitària. Alouen, un grup activista LGBTI, va titllar l’atac com a «delicte d’odi homòfob», perquè els dos assaltants, segons afirmen presumptes companys de la víctima, van escriure «és gai» al mur del lloc del crim amb la sang de les víctimes. L’incident va provocar una protesta de diversos centenars d’estudiants, així com crítiques dels mitjans de comunicació i grups de la societat civil respecte de l’homofòbia i la seguretat als campus universitaris.9

d. Gènere:

El Codi de Família d’Algèria discrimina greument a les dones pel que fa al matrimoni, divorci, custòdia dels fills, herència i violència sexual. Un exemple clar és el fet que l’home pot divorciar-se de la dona sense cap mena de justificació i, en canvi, la dona ha de complir unes condicions específiques per a fer-ho. A més, un home pot violar a una menor sense cap càstig penal si es casa finalment amb la víctima.10 L’avortament és il·legal, i en el cas de dur-lo a terme, els seus responsables s’enfronten a una pena de presó de fins a 20 anys.11

Per altra banda, les dones algerianes pateixen una de les discriminacions laborals més greus d’arreu del món.12

e. Refugiats o migrants:

Des de fa més de 40 anys, milers de refugiats sahrauís, que van haver de fugir de l’ocupació del seu país, viuen en campaments al desert algerià en condicions extremadament difícils. Viuen gairebé sense aigua ni menjar, amb maltractaments i segrestos constants, i tampoc saben quan arribarà la solució d’aquest llarg conflicte.13 A més, l’any 2018, les autoritats del país van començar a deportar en condicions inhumanes milers de migrants a la frontera amb Mali i Níger.14
L’any 2019 el govern a l’exili del Front Polisario, que administra els camps al desert del sud d’Algèria per a refugiats del Sàhara Occidental, va detenir tres crítics per sospita de traïció, actes d’agressió contra l’Estat sahrauí i incitació a la desobediència i la calúmnia. Això sembla a través de publicacions de Facebook que van publicar i els missatges privats que s’intercanviaren en aplicacions de xarxes socials. Els activistes Moulay Abba Bouzid i Fadel Mohamed Breica, així com el periodista Mahmoud Zeidan, van ser arrestats entre el 17 i el 19 de juny. Van passar cinc mesos a la presó preventiva, durant els quals van al·legar dures condicions d’interrogatori, incloses amenaces de tortura i coaccions, per confessar. Finalment, van ser absolts de tots els càrrecs i van ser alliberats l’11 de novembre.15

NOTES

3 United Nations Development Programme. (2018). Table 1. Human Development Index and its components. Human Development Report. Recuperat de http://hdr.undp.org/en/composite/HDI
4 Frost, M. (2018, desembre). World Report on the Situation of Human Rights Defenders. Recuperat de https://www.protecting-defenders.org/sites/protecting-defenders.org/files/UNSR%20HRDs-%20World%20report%202018.pdf
5 Hands off Cain. (2019). Algeria. NTC – Bancadati. Recuperat de http://www.handsoffcain.info/bancadati/africa/algeria-50000352
6 Roser, M. (2016, 12 juny). Human Rights. Our World in Data. Recuperat de https://ourworldindata.org/human-rights
7 World Report 2019: Rights Trends in Algeria. (2019, 17 enero). Human Rights Watch. Recuperat de https://www.hrw.org/world-report/2019/country-chapters/algeria
8 Human Rights Watch. (2020, 14 gener). World Report 2020: Rights Trends in Algeria. Recuperat de https://www.hrw.org/world-report/2020/country-chapters/algeria
9 US Department of State. (2018). Country Report on Human Rights Practices 2018 – Algeria. Recuperat de https://www.ecoi.net/en/document/2004261.html
10 Equaldex. (s. d.). LGBT Rights in Algeria. Recuperat de https://www.equaldex.com/region/algeria
11 Knipp, K. (2019, 14 febrer). North Africa seen as unsafe for LGBT people. Deutsche Welle. Recuperat de https://www.dw.com/en/north-africa-seen-as-unsafe-for-lgbt-people-rights-groups/a-47526232
12 Amnesty International. (2018). Algeria. Submission to the United Nations Human Rights Committee 123rd session, 2-27 July 2018 . Recuperat de https://tbinternet.ohchr.org/Treaties/CCPR/Shared%20Documents/DZA/INT_CCPR_CSS_DZA_31310_E.pdf
13 Worrell, M. (s. d.). Algeria: Abortion Law. Women on Waves. Recuperat de https://www.womenonwaves.org/en/page/4751/algeria–abortion-law
14 Lamia Benhabib, Philippe Adair. Hiring Discrimination on the Algerian Labour Market: an Assessment with Testing. Africa Meeting of the Econometric Society, Jun 2017, Alger, Algeria. Recuperat de https://hal-upec-upem.archives-ouvertes.fr/hal-01683421
15 Flotat-Talon, H. (2019, 24 març). Los refugiados olvidados del Sahara Occidental. Deutsche Welle. Recuperat de https://www.dw.com/es/los-refugiados-olvidados-del-sahara-occidental/a-48044538
16 Human Rights Watch. (2018, 28 juny). Algeria: Inhumane Treatment of Migrants. Recuperat de https://www.hrw.org/news/2018/06/28/algeria-inhumane-treatment-migrants
17 Human Rights Watch. (2020, 14 gener). World Report 2020: Rights Trends in Algeria. Recuperat de https://www.hrw.org/world-report/2020/country-chapters/algeria

4. BIBLIOGRAFIA

[1]Amnesty International. (2019). Everything you need to know about human rights in Algeria. Recuperat de https://www.amnesty.org/en/countries/middle-east-and-north-africa/algeria/report-algeria/

[1] Human Rights Watch. (2020, 14 gener). World Report 2020: Rights Trends in Algeria. Recuperat de https://www.hrw.org/world-report/2020/country-chapters/algeria#1d22a9

[1] United Nations Development Programme. (2018). Table 1. Human Development Index and its components. Human Development Report. Recuperat de http://hdr.undp.org/en/composite/HDI

[1]Frost, M. (2018, desembre). World Report on the Situation of Human Rights Defenders. Recuperat de https://www.protecting-defenders.org/sites/protecting-defenders.org/files/UNSR%20HRDs-%20World%20report%202018.pdf

[1] Hands off Cain. (2019). Algeria. NTC – Bancadati. Recuperat de http://www.handsoffcain.info/bancadati/africa/algeria-50000352

[1] Roser, M. (2016, 12 juny). Human Rights. Our World in Data. Recuperat de https://ourworldindata.org/human-rights

[1] World Report 2019: Rights Trends in Algeria. (2019, 17 enero). Human Rights Watch. Recuperat de https://www.hrw.org/world-report/2019/country-chapters/algeria

[1] Human Rights Watch. (2020, 14 gener). World Report 2020: Rights Trends in Algeria. Recuperat de https://www.hrw.org/world-report/2020/country-chapters/algeria

[1]US Department of State. (2018). Country Report on Human Rights Practices 2018 – Algeria. Recuperat de https://www.ecoi.net/en/document/2004261.html

[1] Equaldex. (s. d.). LGBT Rights in Algeria. Recuperat de https://www.equaldex.com/region/algeria

[1] Knipp, K. (2019, 14 febrer). North Africa seen as unsafe for LGBT people. Deutsche Welle. Recuperat de https://www.dw.com/en/north-africa-seen-as-unsafe-for-lgbt-people-rights-groups/a-47526232

[1] Amnesty International. (2018). Algeria. Submission to the United Nations Human Rights Committee 123rd session, 2-27 July 2018 . Recuperat de https://tbinternet.ohchr.org/Treaties/CCPR/Shared%20Documents/DZA/INT_CCPR_CSS_DZA_31310_E.pdf

[1] Worrell, M. (s. d.). Algeria: Abortion Law. Women on Waves. Recuperat de https://www.womenonwaves.org/en/page/4751/algeria–abortion-law

[1] Lamia Benhabib, Philippe Adair. Hiring Discrimination on the Algerian Labour Market: an Assessment with Testing. Africa Meeting of the Econometric Society, Jun 2017, Alger, Algeria. Recuperat de https://hal-upec-upem.archives-ouvertes.fr/hal-01683421

[1] Flotat-Talon, H. (2019, 24 març). Los refugiados olvidados del Sahara Occidental. Deutsche Welle. Recuperat de https://www.dw.com/es/los-refugiados-olvidados-del-sahara-occidental/a-48044538

[1] Human Rights Watch. (2018, 28 juny). Algeria: Inhumane Treatment of Migrants. Recuperat de https://www.hrw.org/news/2018/06/28/algeria-inhumane-treatment-migrants

[1] Human Rights Watch. (2020, 14 gener). World Report 2020: Rights Trends in Algeria. Recuperat de https://www.hrw.org/world-report/2020/country-chapters/algeria

5. TESTIMONIATGE

Volver arriba