Uncategorized – CCAR Camins

DAIM FARUQ

Noi menor d’edat originari d’Algèria que arriba a l’Estació de Portbou des de França sense passaport. Explica que va estar a l’Estat espanyol amb anterioritat i te un document de sortida com a sol·licitant de Protecció Internacional a Suïssa on consta seva data de naixement, la qual indica que es menor d’edat. És identificat per la Policia Nacional (sense intèrpret) i, tot i ser menor d’edat, no se’l deté ni se li fa cap notificació.

OUSSAMA BADUL

Noi d’uns 35 anys originari d’Algèria ens explica a l’Estació de Figueres, mitjançant la traducció d’un altre noi d’uns 18 anys de l’àrab al castellà, que viu a França en situació administrativa irregular, però que necessita anar venint a l’Estat espanyol. Tot i que és coneixedor de les identificacions i detencions regulars que fa Policia Nacional i la PAF a les estacions de tren, explica que ell necessita viatjar i que cada cop que ho fa s’ha d’exposar a una ordre d’expulsió.

AHMED MOUSSA

Noi de 31 anys originari d’Algèria explica a la porta de la Comissaria de Policia Nacional de La Jonquera que va anar a França el dia anterior en tren i la Policia Francesa (PAF) el deté per perfil racial a la sortida de l’estació de Perpinyà. Un cop a comissaria li comuniquen que te una ordre de prohibició d’entrada a l’espai Schengen per França des de 2022 i fins 2029. Ens explica que l’any 2022 estava a Algèria treballant i que va venir a l’Estat espanyol amb visat de turista l’any 2023. Degut a la catàstrofe mediambiental de la Dana, com que ell es trobava a València, sol·licita tenir una regulació de la seva situació administrativa, però li és denegada.

Ens explica que és impossible que ell tingui aquesta prohibició d’accés (ja que estava a Algèria treballant) i que l’Estat francès s’ha equivocat de persona, doncs l’any de naixement que apareix en aquest document no coincideix amb la seva. Tampoc tenen cap fotografia o altra dada que certifiqui que és ell qui te aquesta prohibició d’accés. L’única dada que coincideix és el nom i el cognom.

Tot i així, la PAF el retorna en un cotxe a l’Estat espanyol deixant-lo a la Comissaria de la Policia Nacional de La Jonquera, on no saben explicar-li la seva situació. Al dia següent torna per intentar treure més informació i saber com solucionar la seva situació i és quan el coneixem.

Analitzant els documents que ens comparteix entregats per la PAF i Oficina d’Estrangeria que li entrega la seva advocada, veiem que només te 10 dies per poder justificar que ell no és la persona que li han dit ser, és a dir, te 10 dies per presentar al·legacions davant la prohibició d’entrada a l’espai Schengen que li han dit que te des de 2022, la qual podria derivar en una expulsió de territori europeu.

Indica que tornarà a València, on viu i treballa des de fa 2 anys, i intentarà aconseguir les nòmines i el contracte de treball que tenia durant 2022 a Algèria, per tal de provar que ell durant el 2022 estava a Algèria i, conseqüentment, no podia estar a l’Estat espanyol o a l’Estat Francès i haver rebut aquesta prohibició d’entrada.

MAXIM ARTEM

Noi rus d’uns 21 anys, exposa que ha viscut molts anys a França i volia venir a l’Estat espanyol, aconsegueix fer-ho en situació irregular i, tot i la seva joventut i poder accedir a la Protecció Internacional per motius d’orientació sexual i identitat de gènere, exposa que es troba en situació de carrer des de fa mesos.

HAIDAR, KAMAL I MOAD

Tres nois joves originaris de Tunísia, Marroc i Algèria s’han conegut durant el trajecte migratori i tenen el propòsit d’arribar a França. Paren a l’espai de Càrites a Portbou per demanar aigua i menjar i comenten que l’endemà intentaran creuar en tren cap a França, doncs volen anar fins a Lyon a casa del familiar d’un d’ells. Es troben en situació irregular.
L’endemà els trobem a Perpinyà, separats l’un de l’altre i intentant retrobar-se per seguir amb la ruta migratòria.

MOUSSA ABDOULAYE

Noi major d’edat originari de Mali, que compta amb permís de residencia i treball permanent i amb denúncia als mossos per pèrdua de passaport. Vol anar a França per feina però és retornat per la policia francesa per no tenir passaport en vigor, tot i tenir la denúncia de pèrdua. El deixen a l´estació del tren de Portbou i decideix anar cap a Barcelona a renovar el passaport.

NAIM SAMIR

Noi jove originari del Marroc, refereix tenir 19 anys, però no compta amb documentació. Comenta que fa anys que vivia a França i que ara vol anar cap a Barcelona. És identificat per la Policia nacional, però no és detingut. Puja al tren cap a Barcelona.

“AL SALVADOR SER JOVE ES DELICTE” JUAN, SOL·LICITANT D’ASIL DENEGAT

Eren 18 xavals amb navalles i pistoles que anaven darrere de la meva dient-me que m’havia de decidir o sinó la meva família pagaria les conseqüències”, recorda amargament Juan (nom fictici). Amb tan sols 19 anys, aquest salvadorenc va arribar a Espanya el 2012 fugint de la violència de les maras o bandes de carrer. La desgràcia va arribar al seu barri de Sant Salvador, la capital, quan “la 18” i la “Salvatrucha”, van decidir fer-se amb el territori, lliure d’extorsions i assassinats fins aquell moment. “Repartien papers i obligaven als nois a què es decidissin per una o altra colla. És el reclutament. “Si no ho feien els donaven una pallissa i si aquests nois no morien, ja mai tornaven al barri”, relata amb tristesa. Des de principis de la dècada de 2010 la intensificació de la violència de les colles ha provocat al país centreamericà una de les majors taxes d’homicidis a joves del món.

Segons l’últim informe de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (Acnur) de març de 2016, la principal causa de mort entre els nens i els adolescents salvadorencs són els homicidis. Per ser més exa Testimoniatge per cada 100.000 habitants. El segueixen Guatemala amb 22 homicidis i Veneçuela, amb 20 per cada 100.000.

Aquesta violència extrema cap als més joves a El Salvador no és d’estranyar d’acord amb la gran quantitat d’assassinats que es registren any rere any en un país de tot just set milions d’habitants. El Salvador és l’estat, no en guerra, més violent del món. “L’any passat la taxa d’assassinats va ser de 81 per cada 100.000 habitants. Això suposa uns 5.300 assassinats. Perquè ens fem una idea, a Espanya la taxa d’homicidis per al mateix període no va superar el 0,62 per cada 100.000 habitants “, apunta Sergio Maydeu, analista internacional. El 80,9% dels homicidis a El Salvador van ser per armes de foc. Segons diverses fonts d’informació, en 2016 el 65% de les morts violentes van anar a mans de les ‘maras’.

“Cada nit escoltava tirotejos entre les maras”, recorda Juan amb amargor des de Barcelona, ciutat en la qual treballa actualment. Ell explica que la pressió de les maras als joves és insuportable. “Quan vivia allà érem 21 nois fent activitats per a la comunitat, quan jo vaig venir només quedaven cinc, dels quals quatre van acabar entrant en les maras. “El principal objectiu de la mara és augmentar el territori i per a això necessita ingressos que aconsegueix a través de l’narcomenudeo però sobretot, de l’extorsió”, reflexiona Maydeu. Extorsions a comerciants, a propietaris de petits negocis, però l’ofici més mal parat és el de conductor de taxi i autobús. Segons l’ACNUR només entre gener i octubre de 2016 es van comptabilitzar 79 empleats del servei de transport assassinats.

Les maras salvadorenques en xifres

No hi ha xifres exactes, encara que en 2015 el govern salvadorenc va xifrar entre 30.000 i 60.000 els membres actius amb què les maras compten a les seves files. Encara que a aquesta xifra se li han de sumar els afiliats a les colles com familiars i amics dels cambrers. Acnur parla d’entre 600.000 i 700.000 persones vinculades directament o indirectament a les maras. Segons fonts governamentals del país centreamericà, a prop del 9% de la població salvadorenca està relacionada amb el negoci de les maras. La mara “Salvatrucha” i “el Barri 18”, són les dues grans colles que es reparteixen gran part del país.

L’origen d’aquests grups es remunta a finals de la dècada dels 80 del segle passat. Milers de centreamericans van emigrar als Estats Units fugint de les guerres civils que dessagnaven seus paï- sos d’origen. Un cop a terreny nord-americà, una bona part dels emigrats es van unir a les bandes llatines que ja actuaven en aquell temps. Passats els anys, les administracions de Bush pare i de Bill Clinton van ordenar la deportació massiva de totes aquestes persones. Van ser centenars i centenars de bandes que van arribar als seus països en plena situació de postguerra, i van decidir replicar el model dels grups violents llatins nord-americans, adaptant-los a la seva nova realitat.

Les “cliques”, les ordres de les maras

Les maras són horitzontals, no hi ha líders de forma oficial. S’estructuren al voltant de les “cliques”, grups integrats per fins a 40 membres. El reclutament de nous cambrers és constant. Les seves víctimes més comuns són nois procedents de famílies desestructurades. Per entrar a formar part de les maras cal patir tota mena de vexacions i agressions físiques. Per entrar a la “Salvatrucha” el “aspirant” ha d’aguantar 13 segons de cops de puny en una pallissa colecitva. Per accedir a “la 18”, són 18 segons. Si un sobreviu es converteix en part de la colla, no hi ha alternativa. “Hi ha un cert punt esquizofrènic, no vull pertànyer, però pertanyo, i alhora obeeixo les seves ordres, matar, pegar, violar …”, reflexiona Maydeu.

Un asil que no arriba per a les víctmas de la violència de les maras

Un cop a casa nostra, a Joan li van denegar l’asil per que el Ministeri de l’Interior entenia que podria haver emigrat a un altre punt dins del Salvador. “A Espanya s’aplica una lectura de l’asil que és bastant restrictiva, l’amenaça que pateix una persona ha de ser molt clara”, recorda Gemma Pinyol, directora de Migracions i Diversitat Instrategies. Encara que per a molts analistes, els desplaçaments forçosos de la població dins i fora del Salvador a causa de la violència de les maras s’ha convertit en un problema internacional de primer ordre. El 2014, més d’un quart de milió de salvadorencs van emigrar dins les seves fronteres mentre que gairebé 11.000 es van exiliar, la major part en els EUA.

La pressió asfixiant que exerceixen les maras sobre la seva pròpia gent està originant tres tipus de desplaçaments. L’urbà, quan els joves perseguits o familiars de cambrers es veuen obligats a abandonar el seu barri i traslladar-se a un altre, lliure de grups juvenils violents. Existeix també el desplaçament intern dins del propi país, que normalment es realitza des dels nuclis urbans a les zones rurals. Encara que el que més preocupa a la comunitat internacional són la gran quantitat de menors no acompanyats que intenten arribar als Estats Units des de El Salvador. En els últims anys el nombre ha augmentat de forma exponencial. El 2014 l’expresident nord-americà Barack Obama va haver de declarar situació d’emergència humanitària pel gran tap d’emigrants il·legals que es va formar al pas de Riu Gran (Mèxic). Va ser la primera vegada que intentaven creuar més centreamericans que mexicans.

La mara no perdona

“Vaig marxar, i al final la meva família va acabar pagant, la colla va assassinar al meu pare. Un dia en sortir de l’església el van matar i morir al davant de casa meva “, sanglota Juan encara trencat pel dolor de la pèrdua. La seva família va haver de fugir del barri per por de les represàlies. Joan no pot tornar. Les maras són implacables amb els que retornen. Per això ha tornat a sol·licitar l’asil. “Al meu pare l’han matat, a la meva família la persegueixen internament, jo crec que val la pena que Espanya pensi que hi ha molta gent a la qual li passa això”, reclama Juan. Com ell, 59 salvadorencs van sol·licitar l’asil a casa nostra el 2014, però “només a un se li va concedir l’asil”, recorda Gemma Pinyol de Instrategies.

Espanya, país de “no acollida” d’asilats

El 2015 Espanya va rebre 14.600 sol·licituds d’asil de tots els punts del globus, però únicament es van concedir 220. Quan es presenta la sol·licitud, l’administració té un mes per admetre-la a tràmit. Transcorregut aquest temps, si hi ha silenci administratiu, cosa que succeeix molt sovint, el sol·licitant té dret a adquirir una targeta vermella, el que equival a un permís de treball, transcorreguts sis mesos. “Si se li denega l’asil, se li diu que ha de sortir del país, però no és obligatori, es pot quedar de forma irregular, però això no impedeix que en un termini de dos mesos, pugui sol·licitar altres ajudes”, apunta Anna Figueres, advocada de la Comissió Catalana d’Ajuda als Refugiats (CCAR).

Hi ha quatre grans centres d’acollida de refugiats, dos a Madrid, un a València i un altre a Andalusia. Tot i que les diferents comunitats autònomes fan el primer treball de contenció. Des de gener de 2016 fins al setembre del mateix any, la Comissió Catalana d’Ajuda als Refugiats ha acollit a 44 persones del Salvador, i totes han fugit de la violència de les maras. “Fem la part d’acollida, els oferim sostre, manutenció, recerca de feina, ensenyament de l’idioma i els tramitem la sol·licitud de l’asil, però només durant un any i mig”, explica Anna Figueras.

Ser jove és el delicte

L’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats recomana com s’hauria d’interpretar la Convenció de Ginebra -signada a 1951- per a El Salvador, i considera que pràcticament tota la població podria acollir-se a la condició d’asilat. “Perquè la majoria dels salvadorencs poden ser víctimes potencials de l’extorsió i la brutalitat de les maras”, alerta Figueres. Des comerciants, transportistes, mestres, periodistes, defensors dels drets socials, persones amb un familiar a l’estranger, col·lectius LGTB, les forces de seguretat, etc. Però per sobre de tot, la infància i l’adolescència estan en el punt de mira del “Barri 18” i la “Salvatrucha”. “A El Salvador tenim una dita, ser jove és el delicte, perquè si ets jove saps que si surts al carrer et trobaràs bandes, i si arribes a casa respires, perquè penses que vas a viure un dia més”, sentencia Joan , al qual la Cambra li va prendre al seu pare i una vida en pau.

Entrevista publicada originalment a La Vanguardia, amb text i fotografia de Diego Sánchez.

Testimoni

Tengo 26 años de edad y soy de El Salvador. Llevo viviendo en España desde 2017 y soy solicitante de protección internacional. El motivo es que tenía un problema con las mafias, más conocido como maras, en mi país: yo tenía un pequeño negocio de importación de vehículos de EEUU hacia El Salvador y ellos me cobraban una renta mensual por tener el negocio y pues al final empezaron a subir mucho las cuotas de la renta hasta que no podía alcanzar a pagar.

En este momento tuve que huir ya que me amenazaron de muerte y preferí tener una vida tranquila y salir del país. Tenía que cumplir la cuota que ellos mandaban o amenazaban con atentar contra mi vida y la de mi familia, por eso fue que yo decidí venir acá porque fue el derecho que a mí me violaron y lo cual me obligó a salir. El último atentado que sufrí que fue la gota que colmó el vaso: pasé en semáforo, en mi país y me atravesaron un coche al lado y otro adelante y pues nada se bajaron cuatro personas con fusiles y armas de fuego apuntando y me pasaron al asiento del copiloto. En un momento pensé que era un secuestro, pero no: eran las mismas personas que me estaban cobrando mensualmente. Me dijeron lo que debía y les tuve que pagar en efectivo en ese mismo momento si no me mataban. Me acompañaron a sacar dinero y les pagué.

Esa misma noche hablé con mi esposa y le expliqué lo que estaba pasando, lo que acababa de pasar. Cogimos las tarjetas de crédito y algún dinero que tenía ahorrado y compré los vuelos: fuimos a Colombia, de Colombia hicimos escala en Bogotá y de Bogotá hasta España. Lo primero que sentí en El Prat, en Barcelona, fue seguridad: la seguridad es algo que no se compra, de repente ya podía caminar tranquilo.

Actualmente soy beneficiado y tengo la tercera tarjeta roja con permiso de trabajo. Trabajo en una empresa de mensajería urgente y he logrado establecer mi vida que en España y con la ayuda de mi esposa.

La resistència del Movimiento Ríos Vivos contra la represa Hidroituango a Colòmbia

El moviment ambientalista Ríos Vivos neix al 2008, com a oposició al megaprojecte d’Hidroituango, la major represa de Colòmbia, que sota el pretext del “desenvolupament” ha portat la destrucció dels models de vida ancestrals de la població local, desplaçaments forçats i greus vulneracions dels drets humans i ambientals.

Hidroituango és un projecte hidroelèctric ubicat al riu Cauca -el segon més important de Colòmbia- entre els municipis d’Ituango i el corregiment de Puerto Valdivia, al departament d’Antioquia, afectant més de 300 mil hectàrees i 27 municipis. Amb un embassament de 79 km de llarg i una paret de 225 metres d’alt, pretén generar el 17% de l’energia elèctrica del país.

Està construït per Empreses Públiques de Medellín (EPM), principal accionista, juntament amb la Governació d’Antioquia i compta amb inversions de diverses empreses transnacionals, entre elles espanyoles -com són els bancs BBVA i Santander l’asseguradora Mapfre-, principalment a través del finançament del Banc Interamericà de Desenvolupament.

Quan van anunciar la construcció del projecte, les comunitats van començar a organitzar-se a través del Movimiento Ríos Vivos que agrupa un total de 17 organitzacions de pescadors, “barequeros” (miners artesanals i ancestrals de la ribera del riu), agricultors, camperols, dones i joves de les comunitats afectades pel conflicte armat i per la construcció de la represa. Tenen com a objectiu cuidar i protegir el territori, el medi ambient i les fonts hídriques. Busquen transformar la política minera i energètica de Colòmbia -principal causa del desplaçament forçat de les poblacions rurals- i impulsar la sobirania energètica i hídrica, basada en la descentralització del subministrament, l’eficiència energètica, el desenvolupament d’alternatives comunitàries i la reducció del consum.

La represa ha afectat greument el territori i el riu Cauca i en conseqüència ha destruït la forma de subsistència i l’autonomia dels pobles riberencs, ja que la seva economia depenia del riu. Segons l’Estudi d’Impacte Ambiental d’Hidroituango, hi han greus danys ambientals, com ara: la contaminació de l’aire; la contaminació de l’aigua superficial i subterrània; canvis en la dinàmica fluvial del riu; canvis de la cobertura vegetal; i canvis en l’abundància d’espècies de peixos, entre d’altres. També ha generat la desforestació i destrucció del bosc sec tropical que rodejava el riu Cauca, provocant esllavissades i inundacions.

Al 2016 es suspenien les obres d’Hidroituango per greus afectacions al riu Cauca i per l’incompliment de les obligacions contingudes a la llicència ambiental, gràcies a les múltiples mobilitzacions, manifestacions i denuncies del Movimiento Ríos Vivos. No obstant , les obres es van reprendre i al 2018 es produeix la major tragèdia fins aleshores: un moviment de terra va obstruir els túnels de desviament del riu i va haver importants torrents d’aigua que es van endur centenars de cases, ponts i construccions, arrasant Puerto Valdivia. Aquest desastre va suposar el desplaçament de més de 13.000 persones i moltes d’elles encara no han pogut tornar al territori. Va causar una gran emergència ambiental i humanitària, visibilitzant les greus deficiències del projecte i la vulnerabilitat geològica de la zona. Malgrat s’han imposat diverses sancions i la resolució del Tribunal Llatinoamericà de l’Aigua que responsabilitza a l’Estat colombià, a la Governació d’Antioquia i a l’EPM dels danys ocasionats i recomana el desmantellament de l’obra per considerar que la població estava exposada a risc permanent, les obres segueixen i actualment s’ha executat un 84,23% del projecte[1]. El projecte també ha tingut un greu impacte social.

La població no ha tingut accés a la informació ni ha un procés de participació adequat i s’han produït múltiples desallotjaments i desplaçaments forçats, generant la pèrdua dels mitjans de vida i subsistència de centenars de comunitats. Rudy Estella Posada, de l’organització de Dones Defensores de l’Aigua i de la Vida -AMARU-, en una entrevista de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat -CCAR- explica com va començar tot: “Des dels 12 anys escolto que faran una represa, en tinc 52. Nosaltres no ens ho creiem, que inundarien el riu Cauca, creiem que era impossible, mai havíem tingut una experiència de cap represa, vivíem en el territori i teníem els rius lliures. Al 2008 comencen les vies, el primer desallotjament va ser el 2010, des d’aquell moment si que vam creure que ens traurien el riu i aleshores ja ens vam començar a organitzar. Del 2010 al 2018 van haver 6 o 7 desallotjaments, ens treien d’un lloc, després anàvem a un altre més amunt… Al 2018 s’inunda el riu i ja ens rescaten d’on estàvem i des d’aleshores anem vagant d’un lloc a l’altre sense horitzó, l’únic és que estem organitzats en un moviment i reclamem els nostres drets, però ha estat molt dur”. L’oposició al megaprojecte ha suposat molta repressió per al moviment. L’any2018 va ser l’any en el que es van registrar els atacs més greus contra els seus integrants – un total de 108 –.

Han estat víctimes d’amenaces, assatjaments, fustigacions, senyalaments, atemptats, assassinats als seus líders i a les seves famílies i desallotjaments. Aquell mateix any van participar a les audiències públiques de la Comissió Interamericana de Drets Humans per exigir a l’Estat colombià que protegís les proves de les desaparicions forçades que es troben en la zona de construcció del megaprojecte. El projecte es construeix en una de les zones més afectades pel conflicte armat a Colòmbia, on hi ha hagut massacres, desaparicions forçades, persecucions i violència armada. El Movimiento Nacional de Víctimas de Crímenes de Estado comptabilitza que encara hi han 600 persones desaparegudes, que es troben en la zona d’influència de la hidroelèctrica i, conjuntament amb Ríos Vivos, denuncien que la seva construcció també obstrueix la recerca d’aquestes persones i en conseqüència la recerca de la veritat, justícia i reparació. A més, la disputa del control territorial per part de grups armats a la zona continua.

El 21 de juliol de 2021, més de 3.000 persones de comunitats camperoles es van veure obligades a deixar les seves cases per les amenaces dels grups armats. Segons Isabella, membre de Ríos Vivos, en una entrevista de la CCAR comenta que “Les víctimes d’Hidroituango, a més són víctimes del conflicte armat i també ha anat molt interconnectat amb els interessos econòmics de la regió. Quina millor manera hi ha d’apropiar-se d’un territori que empobrint-lo i fer que la gent se’n vagi d’allà? En el territori també hi ha megamineria, just al costat del projecte. El riu Cauca és una zona de molta riquesa. Com més rica la terra més se la volen apropiar”.

Enginyer busca feina… del que sigui

Oleksí Xostak, enginyer de telecomunicacions d’Ucraïna, és una de les 1.300 persones que l’any passat van demanar asil a Catalunya, un 66% més que el 2014.

Vaig veure morir algunes persones, i jo encara tinc restes de metralla al braç”, explica aquest enginyer. L’atac es va produir el 10 de febrer, i el 24 la família ja pujava a un avió amb rumb cap a Barcelona. “ Vam pensar que el millor per al futur de les nostres filles, que aleshores tenien 3 mesos i 5 anys, era marxar. I vam decidir anar a Girona, ja que hi viu una germana de la Natalia amb l’home i les dues nenes petites”, continua explicant. La família es va acollir al programa estatal d’acollida al refugiat, que els va enviar a un centre de Sevilla, on van passar nou mesos.

Estel•la Pareja precisa que l’any passat només hi havia 28 places d’acollida a Catalunya, de manera que es van haver de derivar moltes persones a altres comunitats. Actualment la xifra s’eleva a 250. Ara, a través de la CCAR, un orde religiós els ha cedit un habitatge a Mataró, al costat del convent. Però l’obsessió de Xostak és trobar feina com més aviat millor per poder ser independent i llogar un pis pel seu compte. “Busco el que sigui –assegura–, necessito trobar alguna cosa per poder quedar-nos aquí. La Natalia és informàtica, però de moment s’estima més quedar-se amb les nenes; a Ucraïna treballava des de casa. I jo vaig repartint currículums pel carrer…”.

L’Oleksi troba feina de… programador

Amb motiu de la celebració del dia mundial del Refugiat el 20 de juny passat, Oleksi Xostak oferia el testimoni d’una jove parella amb dues filles, de 6 anys i 18 mesos, que va haver de deixar Ucraï- na per la guerra, i de les dificultats que ara tenien a Catalunya per trobar una feina que els permetés ser independents. Xostak, de 32 anys, explicava que s’havia llicenciat a la Universitat de Khàrkiv, a Ucraïna, en Enginyeria, però que estava disposat a treballar de “paleta, cambrer, venedor, mecànic… Del que sigui”. Al cap de pocs dies d’ explicar la seva història a La Vanguardia, cinc empreses van posar-s’hi en contacte i dilluns passat va firmar un contracte amb la tecnològica alemanya GFT, a la seva seu de Sant Cugat.

“De les cinc empreses que em van trucar, GFT és la primera que em va oferir una feina. Vaig passar l’entrevista i aquest dilluns vaig començar un curs de formació de programador de quatre setmanes. Tot i que la meva experiència laboral a Ucraïna estava enfocada a les vendes i a la gestió, m’agrada aquesta ocupació, és molt interessant”, comentava ahir després de les classes. La consultora GFT està especialitzada en la transformació digital del sector financer, i al quarter general de Sant Cugat hi treballen prop de 900 persones de 30 nacionalitats, explica la cap de selecció de personal, Marta Miravent.

“Busquem programadors i desenvolupadors d’aplicacions. Poden ser informàtics, enginyers, matemàtics… Aquest any en contractarem 500 a tot Espanya. Però falten informàtics! Anem cobrint les places amb molt d’esforç! Per això, després de llegir la història de l’ Oleksi vam decidir entrevistar-lo”, afegeix Miravent, que ha establert una relació amb la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat ( CCAR) perquè els facin arribar els refugiats que busquin feina i que tinguin aquest perfil.

De Xostak han valorat sobretot la seva actitud, i també han volgut donar una oportunitat a una persona que ha hagut de fugir de casa seva, a la ciutat de Txúguiv, per la inseguretat. “Els meus pares i els de la meva dona, la Natalia, encara són a Ucraïna, però jo he vist caure bombes, he estat tres vegades a la zona de guerra, no podíem continuar vivint allà, volíem un futur per a les nostres filles”, explica Xostak, que està pendent que el Govern espanyol resolgui la seva petició d’asil.

Els seus plans són acabar el procés de formació, començar els primers projectes i trobar un habitatge a prop de Sant Cugat. Ara viuen en un pis que els ha cedit temporalment una comunitat de monges de Mataró. “Cada tarda, quan torno a casa, continuo estudiant amb l’ajuda de la Natalia. Ella en sap molt d’informàtica perquè Ucraïna treballava d’analista de sistemes”, afegeix.

Gairebé el 30% dels ciutadans ucraïnesos que van demanar asil a Barcelona l’any passat tenen estudis universitaris, com aquesta jove parella.

Article publicat a la Vanguardia per Rosa Maria Bosch: http://www.lavanguardia.com/encatala/20160722/403386538943/loleksi-troba-feina-de-programador.html

Alep-Esmirna-Lesbos-Sabadell Una família que comença de zero a Catalunya, entre els 11 milions de sirios forçats a l’èxode.

Sevan, Ismail i els seus fills formen part del contingent de refugiats que han creuat la Mediterrània fugint dels bombardejos. Les ruïnes en què va quedar el seu pis del barri d’Al-Ashrafia d’Alep simbolitzen la destrucció de Síria, un país que ha vist com 11,5 milions dels seus habitants es veien abocats a l’èxode, 6,3 milions dins de les seves pròpies fronteres i els restants 5,2 a l’estranger, com a refugiats, segons dades de l’Agència de l’ONU per als refugiats (Acnur). Des de fa 15 mesos, aquesta família resideix a Sabadell dins el programa de reubicació de refugiats, procedents dels campaments de Grècia i Itàlia, impulsat per la Unió Europea (UE) amb escàs èxit.

La majoria de governs europeus no ha complert amb els seus compromisos. Europa només ha acollit 28.579 dels 98.272 refugiats que havia pactat rebre en un període de dos anys que conclou avui. I Espanya és un dels principals incomplidors. Les 1.279 persones que han arribat fins al moment només representen el 13,7% de la xifra promesa. Sevan i Ismail integren aquest grup de 1.279 refugiats. La seva història és calcada a la de tantes altres víctimes dels combats a Síria, Iraq, Afganistan, Somàlia, Eritrea … “Al meu germà -relata Sevan- el va matar una bomba i nosaltres vam decidir marxar d’Alep i instal·lar-nos en Afrin, on viuen els meus sogres, kurds com el meu marit, que va haver de deixar la seva feina de torner».

La majoria de governs europeus no ha complert amb els seus compromisos

En Afrin, la vida tampoc era fàcil. Sense aigua corrent, ni electricitat, ni escola per als seus fills, Ahmed i Àsia, que ara tenen sis i cinc anys. Hassan, el petit, de quatre mesos, va néixer a Sabadell. El pla inicial era anar a Alemanya, on fa temps que resideixen tres germans d’Ismail. Així que el gener del 2016 van emprendre a peu una marxa de 60 km fins a arribar a Turquia. “A la frontera vam agafar un autobús fins a Esmirna. Hi havia molta gent esperant poder embarcar rumb a Grècia. Negociem preus i paguem 1.500 euros a un noi que ens va estafar. Va marxar amb els nostres diners i no ho vam tornar a veure. Vam haver de demanar ajuda als meus germans d’Alemanya, que ens van enviar 3.000 euros “, detalla la parella. Aquest va ser el preu del passatge per als quatre en una precària embarcació amb 55 persones a bord. “Si pagues poc et fiquen en un vaixell amb molta gent. La nena va passar molta por, Ahmed no», explica el pare mostrant el vídeo que va gravar amb el seu mòbil al salpar d’Esmirna.

Els desplaçaments forçosos al món ja afecten 65,6 milions de persones

Després de diverses hores de travessia van arribar a l’illa de Lesbos, la seva casa durant els següents tres mesos i mig. “Primer vam estar en un camp de refugiats, però Ahmed va patir una atac d’asma, va estar hospitalitzat cinc dies i després ens van enviar a un hotel”, explica Sevan que té més facilitat amb els idiomes que el seu marit. La següent parada va ser Atenes, on els van proposar viatjar a Espanya dins el programa de reubicació de refugiats. Van acceptar aquesta destinació i el 23 de juny de l’2016 van prendre un vol a Madrid. La Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR) els va proporcionar allotjament a Sabadell, primer en un pis compartit amb un asilat d’Ucraïna, i ara sols. “Els nens parlen molt bé el català. Ahmed ha començat primer de primària i Àsia P5. Jo buscaré treball de torneig quan aprengui castellà. Cada dia vaig a classe, dues hores i mitja al matí i dues a la tarda “, diu Ismail. Sevan, que va donar a llum fa només quatre mesos, passa més temps a casa amb el nadó. Sabadell no era el destí buscat, però s’han anat acomodant a aquest ciutat i descarten anar a Alemanya. “Ens quedarem aquí fins que hi hagi pau a Síria. Hem fet una amiga, Assumpció, la professora de castellà. És com la nostra mare. Ella es va quedar amb mi tota la nit a l’hospital quan va néixer Hassan», relata agraïda Sevan.

El drama dels desplaçaments forçosos al món per guerres i desastres naturals ja afecta 65,6 milions de persones. D’aquestes, 22,5 milions són refugiats, com Sevan, Ismail i els seus fills. Síria ocupa el primer lloc d’aquest dramàtic podi, seguit de Colòmbia, Afganistan, i l’Iraq.

Entrevista publicada originalment a La Vanguardia, amb text de Rosa M. Bosch i fotografia de Llibert Teixidó.

Enhamed Ahmed, refugiat

Fa només dos mesos que viu a Sabadell, però ha estat en altres parts d’Espanya. Va amb una samarreta amb la inscripció Sàhara lliure i porta una polsera amb la bandera sahrauí. Enhamed Ahmed Mohamed té 23 anys, i en fa dos que va marxar del seu país, on vivia en un camp de refugiats.

Fins que un dia se li va presentar l’oportunitat de marxar i no la va deixar escapar. Ho va fer en una embarcació “com una pastera però que s’assembla
més a un vaixell”, segons explica, i després va passar sota el seient d’un cotxe, quan ja havia entrat a Espanya. Per fer-ho va haver de pagar “una mica més de 2.000 euros”.

Els motius per abandonar el Sàhara? “Allà no hi ha futur”, diu l’Enhamed, que ho justifica ràpidament amb una lliçó de la història del seu país. “Portem més de 40 anys en campaments de refugiats. Esperem la independència perquè estem dividits en dos parts, i el problema és que Espanya no ens reconeix com a país, no vol solucionar-ho, i Marroc ens està ocupant”.

Colònia espanyola

El Sàhara Occidental, la regió on vivia l’Enhamed, és un territori del nord d’Àfrica que està en mans del Comitè Especial de Descolonització de la ONU. El procés de descolonització es va interrompre quan Espanya va abandonar el terreny i el va cedir al Marroc, però els acords entre els dos països no són vàlids i, per tant, els organismes internacionals no reconeixen la sobirania de Marroc. Amb aquesta lògica, l’administradora legal del Sàhara, a falta de descolonització, continua sent Espanya.

És per aquest motiu que molts sahrauís marxen del seu país per buscar-se la vida a Espanya. “El criteri que seguim és el que ens facilita més els papers”, explica l’Enhamed, i com que el Sàhara és colònia espanyola, els immigrants que arriben tenen una mica de “facilitats” per aconseguir els papers gràcies a
que “alguns dels nostres pares han estat a l’exèrcit espanyol i tenen carnet d’espanyol antic”, tot i que l’Enhamed no estava en aquesta situació.

Llibertat sahrauí

La vida quotidiana en els dos països és molt diferent. Al Sàhara, l’Enhamed vivia en un camp amb la seva família, estudiava cinema i treballava en el que podia. Està molt implicat en la causa del seu país, si va estudiar cinema va ser per “explicar qui som els sahrauís, per què seguim lluitant per la nostra
independència”.

En canvi, el dia a dia aquí “és molt actiu, has de seguir unes normes, hi ha unes rutines”, explica. L’Enhamed segueix formant-se i intenta trobar feina, cosa que és “difícil perquè no coneixes a ningú i la gent s’allunya una mica per ser estranger”. Ara que ha aconseguit els papers la situació és una mica diferent, “quan no els tens és com estar en una presó, et sents un menys a la societat”,
ho defineix.

Refugiats a Sabadell

Però l’Enhamed no és l’únic refugiat que viu a Sabadell. Actualment hi ha 15 persones refugiades que viuen en pisos propietat de la CCAR a la ciutat. L’Ajuntament hi té un conveni i els refugiats viuen en pisos de propietat municipal gestionats a través de l’entitat en la primera fase de l’acollida, que dura sis mesos.

“La gent de la CCAR són com la meva família d’aquí”, afirma l’Enhamed, que esbossa un somriure quan parla dels voluntaris de l’entitat que li ha facilitat els
papers i l’ha introduït en la vida social del país. Des de la CCAR defensen el dret d’asil i els drets de les persones immigrants o, tal i com ho defineix l’Enhamed, “és gent que posa del seu temps per ajudar-te i per obrir-te portes”.

Tot i que en un parell d’ocasions es va plantejar tornar al seu país, ara té clar que només hi aniria a veure la família i els amics. “Vull tenir una vida i una família aquí i seguir estudiant en el món de l’audiovisual”, sentencia il•lusionat.

Entrevista realitzada per Lídia Arderiu. Fotos de David B. Publicada inicialment a iSabadell

Sol·licitant d’asil trans de Veneçuela

La Vicenta va néixer a Colòmbia, tot i que va créixer a Veneçuela. Va néixer a una família molt pobre, i amb el sexe equivocat: havia nascut noi, però era una noia.

Des de petita va sentir atracció pels nois. Amb alguns amics amb els que jugava, els jocs van començar a ser d’un altre tipus. Sempre amagats. Exploraven els seus cossos i es feien tocaments.

Un dia va tenir un somni que li va agradar molt i que sempre recorda. Al somni es casava amb un vestit llarg blanc, molt maco. Aquesta imatge la feia sentir-se la més feliç del món. I encara es dibuixa un somriure a la seva cara quan ho recorda.

Amb aquesta doble vida i secrets vivia fins que un dels nois va parlar de com jugaven. Els pares de Vicenta es van assabentar i la van marginar. Tenia 13 anys. Va haver de deixar la escola i va començar a patir assetjament i amenaces per part de la seva pròpia família. Als 14 anys, va haver de deixar casa seva.

Vicenta va començar a viure al carrer. Amb molt de compte per no acabar com conegudes seves, que queien en les drogues, va sobreviure. Va acabar marxant cap a San Andrés, una petita illa de Colòmbia.

A la illa va viure de la venda ambulant. Encara havia d’amagar la seva sexualitat i la seva identitat de gènere. Volia ser una dona, però era un pas que no volia fer en les condicions en que veia a les seves companyes trans, que patien una forta repressió i discriminació.

Un dia li van proposar una feina en la que hauria de viatjar molt. A Europa, a Espanya. La idea li va agradar molt i va dir que si. La feina, però, va resultar molt estranya, i la major premissa era no fer preguntes. Havia de portar una maleta que algú recollia al lloc de destí per donar-li una altra.

Va viatjar a alguns països d’Amèrica Llatina i més endavant, al 2007, a Espanya. Va passar primer per Madrid i més tard per Barcelona. Al arribar a l’aeroport del Prat, la Guardia Civil la va parar i va registrar la seva maleta. Va trobar drogues a dins la carcassa de la maleta.

La van arrestar i va ser condemnada a 9 anys de presó per tràfic de drogues. Allà va sentir al cent per cent que volia ser dona i va començar la transició.

Amb l’assessorament dels funcionaris i metges, va començar el tractament i també va demanar asil per la seva identitat de gènere. En general, no guarda un mal record de la presó.

Però no tot va ser bo, i de fet la va estafar una companya que sortia abans que ella. Va perdre diners i el seu passaport. Tot i així, no es va rendir.

Al 2013 va començar a sortir amb permisos d’una setmana. Sense feina ni família que li donés suport, va començar a exercir com a treballadora sexual als carrers de Barcelona. La seva sol·licitud d’asil va quedar estancada, ja que necessitava un informe psiquiàtric per poder continuar els tràmits i a la presó no se’l volien donar.

Poc després coneix al David, que li va donar a conèixer l’associació Catalana d’Ajuda a Inmigrants LGBTI (ACATHI), on des d’aquell moment l’han assessorat i informat. Va començar a tenir contacte amb els serveis socials de Barcelona, i va aconseguir ajuda per a poder realitzar els passos necessaris per a la seva sol·licitud i per a la seva integració.

Amb l’acompanyament del Servei d’Atenció Socioeducativa de Barcelona va iniciar els tràmits per a recuperar el seu passaport al Consolat de Veneçuela. I al 2016 ha començat a rebre assessorament de CCAR per a aconseguir l’estatut de refugiada.

Estatut que li permetrà el que ara desitja més: poder integrar-se a la societat catalana i treballar per a ser independent dels serveis socials. En els últims mesos ha fet diversos cursos: de cuina, de societat catalana i jurídica, etc.

L’últim d’aquests cursos és el que més l’emociona. Li agrada molt cuinar i espera poder dedicar-se a aquesta feina. Ara espera que li donin un lloc de pràctiques on poder començar a demostrar el que sap.

Però a més a més dedica el seu temps lliure a donar visibilitat al seu col·lectiu. Ha donat entrevistes a alguns mitjans com BTV amb l’objectiu que es conegui el que ha viscut a la seva vida per a que altres persones no hagin de patir el mateix que ella.

Però, tot i que la seva historia sigui fosca, sempre parla amb il·lusió i optimisme. Sap que ara ho té difícil i que aconseguir una feina no serà gens fàcil. Però això no és raó per a que Vicenta perdi la positivitat.

El Poble Yaqui; la històrica defensa de l’aigua i la terra front l’espoli.

La tribu Yaqui és un poble mil·lenari i ancestral ubicat al Nord-oest de l’Estat de Sonora, al Nord de Mèxic. La tribu està conformada per vuit pobles; els Vicam, Pótam, Tórim, Bácum, Cócorit, Huirivis, Belem i Rahum, que políticament i socialment s’organitzen a través d’una forma pròpia de govern que combina l’existència d’una autoritat civil amb una autoritat tradicional. El territori de la tribu se situa a un espai geogràfic singular marcat per el riu Yaqui i delimitat també per la Serra Mare Occidental, la Serra de Bacatetet i per una amplia costa que bordeja l’oceà Pacífic. Històricament els yaquis han estat vinculats a l’aigua del riu tant des d’un punt de vista cultural i econòmic com des d’una vessant mitològica i de cosmovisió ja que forma part del seu mite fundacional com a poble.

Al 1940 el president mexicà Lázaro Cárdenas els va reconèixer, mitjançant un Decret, la restitució i titularitat del territori així com els va otorgar el 50% de l’aigua del caudal del Riu Yaqui. La lluita històrica per garantir la seva integritat territorial, els seus drets com a poble així com la defensa de l’aigua, ha portat a la Tribu Yaqui a enfrontar-se a múltiples intents d’espoli des de molts segles enrere per part de diferents actors que han amenaçat la seva existència, des dels colonitzadors espanyols o el propi estat mexicà a les empreses transnacionals i al crim organitzat que actualment operen amb connivència dels poders polítics i econòmics del país.

L’any 2010, Yaquiel govern de Sonora va anunciar la construcció de l’Aqüeducte Independència dins d’un pla denominat “Sonora Sistema Integral”. Aquest projecte pretenia desviar 75 milions de metres cúbics d’aigua anuals de la part alta del riu cap a una altra conca hidrològica que abastiria la capital de Hermosillo, sota la justificació que aquesta estava necessitada d’aigua. Aquesta obra es va començar sense que la tribu fos degudament consultada ni informada i, per tant, sense que pogués emetre el seu consentiment.

Organitzacions com el Centro Mexicano de Derecho Ambiental – CEMDA- al 2011 senyalaven que aquest projecte generaria greus alteracions als patrons hidrològics de la regió i també a les zones humides properes al riu posant en ric posant en ric la Regió Terrestre Prioritària Bapiste – El Tigre.

Cap dels processos que es van dur a terme: concessió de l’aigua per part de la Comisión Nacional del Agua, la publicació de la licitació i el procediment d’avaluació d’impacte van complir amb els requisits establerts per la llei tal i com es desenvolupen al Conveni 169 de l’OIT.

Donades aquestes circumstàncies, els Yaquis van presentar diversos recursos d’empara que van guanyar tot i que les autoritats federals les van recórrer. La victòria jurídica més rellevant va ser la Sentencia de 8 de maig de 2013, on la Suprema Corte de Justícia de la Nación (SJCN), màxim òrgan jurisdiccional, exhortava a paralitzar la construcció fins que el procés de consulta i informació es realitzés d’acord amb la legislació vigent. No obstant això, l’Estat de Sonora, amb la connivència del govern Federal, va fer cas omís, violant la resolució judicial, i va procedir amb la construcció de l’aqüeducte.

Malgrat no operar al màxim de la seva capacitat, els efectes devastadors ja s’han fet palesos al territori. S’han construït més de 137 km de canonades que desvien l’aigua i que han fet que la terra cultivable s’hagi reduït de forma dràstica, passant de 45 mil a 18 mil hectàrees, de les quals 7 mil hectàrees que abans eren altament productives en l’actualitat hagin quedat impracticables.

Mario Luna, portaveu del poble Vicam, denunciava que és fals que aquesta aigua serveixi per abastir a la població d’Hermosillo, ja que les instal·lacions no arriben a comunicar amb la xarxa d’aigua potable, sinó que abasteixen al parc industrial i només han generat benefici per les grans industries, les empreses mineres i grans empreses agroindustrials.

El descens dràstic en el volum d’aigua, tant superficial com subterrània, ha tingut uns clars impactes sobre el medi ambient, el més notable segurament sigui la pèrdua de flora i fauna essencial per la subsistència dels Yaquis, com molts espècimens de peixos, de cabirols o el “frijol carazo” que han pràcticament desaparegut. Més enllà dels d’aquests greus efectes, un altre dany especialment rellevant és l’impacte en la salut dels habitants de la regió que s’ha vist greument afectada. L’aigua subterrània extreta dels pous és l’única a la que tenen accés i diversos anàlisis han determinat que conté metalls pesats com l’arsènic i el plom en altes concentracions. També s’hi ha trobat altres contaminants químics com el glifosat i altres pesticides utilitzats per les empreses agroindustrials.

A part de l’Aqüeducte, la resistència ha continuat enfront la construcció del Gasoducte de Sonora i altres projectes com explotacions mineres i la construcció d’una carretera, els quals també es van construir violant el dret de consentiment previ, lliure i informat.

Mario Luna i altres portaveus del Poble Yaqui han denunciat la connivència i la corrupció dels poders institucionals davant de les vulneracions de drets humans i ambientals que tenen lloc per l’espoli dels recursos naturals, especialment de l’aigua. També han assenyalat com el crim organitzat entra a formar part d’aquesta triangulació, ja que a través d’ell les empreses, sobretot les mineries, han trobat la manera perfecte d’exercir terrorisme psicològic sobre els habitants i generar desplaçaments forçats de la població per actuar de manera impune.

La resposta a la forta mobilització social enfront aquests projectes extractius ha estat la persecució judicial i criminalització dels líders comunitaris. Al 2014 tant el mateix Mario Luna com Fernando Jiménez, membre indígena de la tribu, van ser detinguts. Organitzacions internacionals, com Amnistia Internacional, van manifestar la seva preocupació, denunciant que darrera d’aquestes detencions hi podia haver motivacions politicoeconòmiques en resposta al seu activisme en defensa de l’aigua i el territori.

Les desaparicions, amenaces, els segrestos i els assassinats han estat constants des que la tribu Yaqui es va alçar contra l’Aqüeducte Independència, però en els darrers anys s’han intensificat. Especialment durant els primers sis mesos del 2021, la violència s’ha incrementat de forma preocupant: tres líders comunitaris – Agustín Valdez, Tomas Rojo Valencia i Luis Urbano – han estat assassinats. El 14 de juliol de 2021, 10 yaquis van ser víctimes de desaparició, i es van localitzar les restes humanes de només 5 d’ells.

La persecució, la repressió i la violència no només van dirigides a les autoritats comunitàries i als portaveus, si no que s’estén a totes les persones de Poble Yaqui. Es calcula que entre el 2018 i 2020 un total de 1227 yaquis han estat víctimes de desaparició forçosa, tot i que la xifra no és fidedigna, ja que moltes de les agressions i violacions de drets fonamentals no es denuncien per a patir conseqüències. La violència cap els membres de la comunitat es produeix a través d’accions de diversa naturalesa. Engloben violència física, amenaces, desaparicions, detencions , la no adjudicació de places públiques.

Patience, Nigèria

Patience, nigeriana, tenia 16 anys quan una amiga de la seva mare li va prometre una feina a una llar a Europa, en concret, a Espanya.

Un home la va acompanyar fins a Madrid. Un cop allà, algú la va recollir i la va portar a un pis de Barcelona. Dins d’aquest pis la van tenir tancada, sense dret a sortir, obligant-la a prostituir-se. Al mateix temps que la explotaven, li deien que tenia un deute que havia de pagar.

“Després d’un mes al pis, la madame em va fer seure per parlar i em va preguntar si sabia que li havia de pagar 63.000 euros.”

Finalment, va aconseguir fugir. Però, a la Fiscalia no es creien que tenia 17 anys.

La recepta d’una nova vida

L’Omar va fugir del Níger per la seva orientació sexual, va saltar la tanca de Melilla i ara busca el seu camí a Barcelona.

No es gratuït que l’Omar no parli de la seva homosexualitat durant l’entrevista, perquè va ser precisa- ment la seva orientació sexual el que el va obligar a abandonar el seu país, el Níger, fa uns quatre anys. I, encara que ho tingui ben assumit i que aquí tot sigui molt diferent, cadascú és amo de la seva privaci- tat, i, sobretot, del pòsit que deixen els mals moments passats. El seu desig era arribar a França, però no ho va aconseguir. Es va haver de quedar a Barcelona, on ara diu que és feliç. Té feina en un restaurant xinés de l’Eixample, i viu a Santa Coloma. Vol ser cuiner.

Ho resumeix amb un silenciós “problemes de la vida”. La resta se li ha d’anar preguntant amb cura, perquè és evident que s’estima més parlar del futur que del present. Però no queda cap altre remei si del que es tracta és de radiografiar la vida d’un refugiat, des que decideix abandonar la seva llar fins que aconsegueix establir un nou niu. Va deixar el Níger enrere i se’n va anar a Algèria, però la cosa no va anar millor, així que va decidir saltar a Europa a través del Marroc. Com a molts d’altres, li va tocar jugar-se el tipus a la tanca de Melilla. La va creuar. “Vaig entrar a Espanya amb les mans i les cames plenes de sang.” Entre una cosa i l’altra, va acabar en un autocar amb destinació a París. Va triar França per l’idioma. Però a la frontera el van detenir i va acabar al Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca de Barcelona. D’aquell “mes i quatre dies” recorda “les dutxes amb aigua freda i no veure el sol”.

Itinerari d’èxit

El cas de l’Omar, segons Tòfol Marquès, tècnic de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR), és el que es coneix com un “itinerari d’èxit”, que és al que aspiren totes les entitats que ajuden les persones sol•licitants de pro- tecció internacional. Va superar bé les dues primeres fases, la d’acollida, que inclou un cert coneixe- ment de l’idioma, i la de la normalització de la situació. La seva experiència li diu que la gent no busca “viure d’ajudes”. El que volen, confirma, és llibertat i autonomia. I això s’aconsegueix, entre altres coses, per la via laboral que l’Omar ja ha aconseguit.

El Govern està estudiant el cas de l’Omar. De moment, disposa de la targeta vermella que l’autoritza a quedar-se al país mentre duri la deliberació. Si se l’accepta, benvingut a una nova vida. Si no, es convertirà en un immigrant irregular. I tant és que ja s’hagi arrelat. Li quedaria la via de l’arrelament social: demostrar tres anys de residència a Espanya i disposar d’un contracte de treball.

El refugiat passa del calvari del seu país d’origen a l’absurditat administrativa de la terra d’acollida.

Entrevista realitzada per Carlos Márquez Daniel. Foto principal de Ricard Fadrique. Publicada originalment a El Periódico.