Uncategorized – Page 2

Awa, Mali

Awa, va venir a Catalunya des de Mali fugint d’un matrimoni forçat.

Quan tenia 14 anys la van obligar a casar-se amb algú a qui ella no estimava. El seu ex marit, a més, la forçava a tenir sexe quan ell volia i la maltractava.

A banda d’aquest matrimoni, també li van practicar la mutilació genital femenina, com és costum al seu lloc d’origen. Amb un ganivet i sense cap calmant, la “noumú” del seu poble li va practicar el tall als seus genitals.

“Recordo que quatre persones ajudaven a la noumú, cada una m’aguantava d’una extremitat mentre la dona ens tallava amb el ganivet.”

Ara té una nena i sota cap circumstància vol tornar al seu país per temor a què la seva filla pugui ser víctima, com ho va ser ella, de la mutilació genital femenina.

Fodoy

El testimoniatge de Fodoy es va publicar al web del projecte “Nusos, vides refugiades”. Aquest projecte, impulsat pel fotoperiodista Albert González i que
compta amb la participació de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, mira de transmetre la història de cinc sol•licitants d’asil que estan refent la seva vida a la ciutat de Barcelona. El concepte “nusos” representa tant els entrebancs que van haver d’afrontar aquestes persones a l’hora de decidir abandonar els seus respectius països com el lligam que estan construint a la societat d’acollida.

Fodoy vol dir ‘professor’ en mandinga, la llengua d’alguns països de l’Àfrica Occidental. I Fodoy és el pseudònim que aquest jove de Gàmbia exiliat a Barcelona ha triat per cobrir la seva identitat. La seva difícil situació penal a Espanya i la constant persecució política de Gàmbia l’obliguen a amagar-se, amb l’esperança que en el futur pugui tenir una vida normal.

És d’un poble prop de Serrekunda, la ciutat més gran de Gàmbia. Era el primogènit d’una família de 10 germans i aquesta mateixa condició el va obligar a deixar els estudis quan era un nen per ajudar el seu pare en el conreu. “Jo volia estudiar, però no em van deixar perquè havia de seguir la tradició familiar”, lamenta.

De jove, a part de tasques de voluntariat social, va simpatitzar amb el United Democratic Party (UDP), el partit opositor al president Yahya Jammeh que és al poder des del cop d’estat de 1994.

Fodoy va aprendre l’ofici de sastre i va obrir un petit taller en un poble veí. Però poc després va sofrir un incident amb els militars que estaven reduint una manifestació universitària just davant del seu negoci. Després d’amagar-se tota una nit a casa d’un metge amic seu, va entregar-se a les autoritats i va passar dies tancat a la presó.

Després, va decidir anar a Serrekunda per retrobar-se amb la família, però de camí va topar-se amb un control militar que, de forma arbitrària, va tornar a detenir-lo i el va portar a una presó castrense on es va estar diverses setmanes. Allí, segons relata, “em torturaven i m’apallissaven dos cops al dia com a mínim”. Finalment, un soldat amic de la família va intercedir per alliberar-lo.

Fodoy va arribar a la conclusió que la seva vida a Gàmbia era del tot insegura. Així que el 2005 va marxar del país en direcció a M’bour, una ciutat a l’oest del Senegal. Allí, va feinejar de jardiner i hortolà durant uns mesos. Però, un cop es va trobar sense feina, va veure’s forçat a tornar a Gàmbia. De nou allí, un amic vinculat a la política local el va aconsellar que fugís. “Marxa una temporada fins que es calmin les coses”, recorda que li va dir aquest mateix amic que, mesos després, també va acabar a la presó.

De nou al Senegal, on va treballar unes setmanes com a transportista de mercaderies al port, es va enrolar en un vaixell mercant que anava a les Illes Canàries. “Vaig donar-li tots els meus estalvis al patró perquè m’hi deixés pujar”, recorda. Va salpar del Senegal el 2007 i va arribar a Tenerife on ràpidament, per manca de documentació, va ser detingut i ingressat a un Centre d’Internament per a Estrangers (CIE) a Fuerteventura, on va quedar reclòs diversos mesos. “Allò era una autèntica presó”, denuncia Fodoy. Al començament, va intentar amagar a la policia espanyola la seva autèntica nacionalitat per por de ser deportat. Finalment el van descobrir, però sortosament el van traslladar a Cullera (València), on les autoritats el van posar en contacte amb la Comisión Española de Ayuda al Refugiado (CEAR), que li va donar un primer allotjament.

Ell va demanar traslladar-se a Catalunya, perquè creia que allí tindria més oportunitats laborals. Amb una documentació provisional, esperant els resultats de la seva sol•licitud d’asil, va iniciar un periple que, segons recorda, el va portar per moments molt desagradables.

Durant els últims deu anys ha tingut greus dificultats per aconseguir un allotjament estable: ha estat a casa d’algun conegut, en habitacions barates de lloguer, acollit per l’agricultor que el contractava durant la temporada de fruita, en albergs per a transeünts, ocupant cases abandonades i, fins i tot, als carrers i places de Barcelona. Acceptava tota mena de feines, algunes molt mal pagades, sovint a través d’empreses de treball temporal, i assistint a tota mena de cursos que li oferien els serveis socials. Anys després, la seva addicció al consum de marihuana el va portar a un centre de desintoxicació, on va ser acollit una temporada fins que, un cop rehabilitat, va haver de sortir a buscar-se la vida de nou.

Segons relata, uns policies de paisà a Barcelona el van detenir injustament per vendre haixix en una plaça de Barcelona. El cas va anar a judici i ell mantenia fermament la seva innocència fins que un dia, segons assegura, la policia li va fer firmar un document que, sense ell saber-ho, confessava el delicte. Amb aquest paper, el jutge el va condemnar i va quedar automàticament bloquejada la seva petició d’asil fins, com a mínim, el 2017.

Fins aleshores, ha hagut de fer el que ha pogut per sobreviure sense permís de treball i sota l’amenaça de ser deportat. “No sé com ho faré”, reconeix amb pessimisme, “fins i tot he pensat de suïcidar-me”.

Tornar a Gàmbia no era una opció per a ell. Allí seguia imperant el mateix règim polític i la majoria dels seus companys estaven a la presó.

Amb l’ajuda d’organitzacions socials, va esquivant els obstacles de la vida. Ha assistit a cursos de formació de cambrer i té una petita feina en pràctiques per
a una empresa de costura a Barcelona, des d’on fa alguns treballs per als seus pocs clients. Durant el seu temps lliure, es troba amb els amics al parc de la Ciutadella i practica tant esport com pot. “No tinc gaire cosa més a fer”, reconeix.

El que més l’amoïna de la seva vida a Barcelona és el persistent “assetjament arbitrari” a què el sotmet la policia. “Des que sóc aquí m’han demanat la documentació un centenar de vegades”, assegura. Però ell ho porta amb resignació. “Els africans som gent molt soferta”, explica amb orgull.

Testimoni 2

Soy una persona de Camerún y hace 4 años que llegué a España. Tengo más de 40 años.

En Camerún tenemos muchos problemas sociales pero en mi región además vivimos una situación de inestabilidad política i social a causa del terrorismo de Boko Haram.

El terrorismo me causó diversos problemas a mi y a mis familiares. Estábamos aterrorizados y sufríamos su chantaje constantemente, tenia miedo por mis hijas. El Gobienro de Camerún no hacia nada y los ataques me llevaron a tenir que irme del país. Yo primero para después poder ayudar a toda mi família.

Entonces fui engañado por las mafias y llegué a Libia. Allí me encarcelaron y esposaron. Éramos muchas persones y aunque queríamos escapar estabamos vigilados todo el día por hombres con metralleta. Nos torturaban y me pedían dinero pero no lo podia pagar. Entonces me vendieron a una família Toubou ( que vivien en el desierto) estuve trabajando como un esclavó 3 años hasta que un día pude escapar. Me paralicé de miedo però despues pensé que solo podia córrer si no moriria.

Me embarqué en una barca inchable con mucha gente y fue el momento en el que he sentido más miedo. Yo no sabia nadar y pensava que esa barca con el peso de nosotros y las condiciones se iba a hundir. Estuvimos más de 7 horas, yo sin quererlo sentía que debia dar trabquilidad a toda la gente però nos mirabamos y pensabamos que ibamos a morir. Hasta que vimos un barco acercarse, primero pensé que era un barco de Libia y antes de volver allí prefería morir en el mar. Despues ya vimos que era otra cosa. Nos había rescatado Open arms.

*Por motivos de confidencialidad y protección se ha preservado la identidad del testimonio.

a. Context:

Tot i tenir un Índex de Desenvolupament Humà alt1, a Algèria se segueixen notant les conseqüències de la Guerra Civil. Durant aquest període hi va haver milers de desapareguts i més de 150 mil persones van perdre-hi la vida i, tot i això, els responsables d’aquests crims han seguit gaudint de plena impunitat. El país va romandre en estat d’emergència durant 19 anys, fins el 2011.2 Per altra banda, tot i no haver-se produït cap execució des del 1993, la pena de mort segueix existint al Codi Penal.3

b. Drets civils i polítics:

Les llibertats de reunió i d’expressió, conjuntament amb la de premsa, estan altament restringides4. Tot i que la Constitució reconeix els drets de llibertat d’expressió, manifestació, i associació, la ciutadania pateix greus restriccions, especialment els defensors dels drets i les llibertats fonamentals, que s’enfronten a persecucions, tortures, amenaces i detencions. En moltes ocasions, les autoritats han fet ús excessiu de la força per aturar manifestacions pacífiques. La llibertat de consciència i religió també està garantida per la Constitució, però a la pràctica, minories ètniques —com l’Ahmadi— segueixen patint greus discriminacions.5 A més, existeix una llei que prohibeix qualsevol crítica a l’Islam o en contra del President.

Les autoritats han utilitzat aquest article per sentenciar membres de la petita comunitat ahmadia, que practica una versió de l’Islam diferent del dogma oficialment reconegut.

L’Església protestant d’Algèria va afirmar que l’octubre del 2019 les autoritats havien tancat nou de les seves esglésies perquè mancaven de permís o no eren adequades per rebre el públic.6

Encara que la Constitució preveu el dret de reunió pacífica, el Govern ha continuat restringint aquest dret i ha mantingut la prohibició de manifestacions a Alger, la capital. L’any 2018 les autoritats van prohibir organitzar reunions o manifestacions públiques dins dels límits de la ciutat, tot i que ja a nivell nacional, es requereix que els ciutadans i les organitzacions obtinguin autorització prèvia del governador local, designat per l’executiu nacional, abans de celebrar reunions o manifestacions públiques. A més, el Govern va restringir les llicències a partits polítics, ONG i altres grups per celebrar mítings o n’ha retardat la concessió dels permisos fins a la vigília de l’esdeveniment, cosa que impedia així la publicitat i els esforços de divulgació dels organitzadors.7

c. Drets LGBTIQ+:

Les relacions sexuals entre persones del mateix sexe estan castigades amb una pena de fins a 2 anys de presó. A més, el col·lectiu s’ha d’enfrontar a alts nivells de discriminació, violència, prejudicis, detencions… A més, el matrimoni entre persones del mateix sexe no està reconegut.8

Un dels casos més recents, que es conegué gràcies a les organitzacions socials, va ser el d’un estudiant de Medicina que el 10 de febrer del 2019 havia compartit el seu estat LGBTI a Facebook. Just després va ser assassinat a la seva residència universitària. Alouen, un grup activista LGBTI, va titllar l’atac com a «delicte d’odi homòfob», perquè els dos assaltants, segons afirmen presumptes companys de la víctima, van escriure «és gai» al mur del lloc del crim amb la sang de les víctimes. L’incident va provocar una protesta de diversos centenars d’estudiants, així com crítiques dels mitjans de comunicació i grups de la societat civil respecte de l’homofòbia i la seguretat als campus universitaris.9

d. Gènere:

El Codi de Família d’Algèria discrimina greument a les dones pel que fa al matrimoni, divorci, custòdia dels fills, herència i violència sexual. Un exemple clar és el fet que l’home pot divorciar-se de la dona sense cap mena de justificació i, en canvi, la dona ha de complir unes condicions específiques per a fer-ho. A més, un home pot violar a una menor sense cap càstig penal si es casa finalment amb la víctima.10 L’avortament és il·legal, i en el cas de dur-lo a terme, els seus responsables s’enfronten a una pena de presó de fins a 20 anys.11

Per altra banda, les dones algerianes pateixen una de les discriminacions laborals més greus d’arreu del món.12

e. Refugiats o migrants:

Des de fa més de 40 anys, milers de refugiats sahrauís, que van haver de fugir de l’ocupació del seu país, viuen en campaments al desert algerià en condicions extremadament difícils. Viuen gairebé sense aigua ni menjar, amb maltractaments i segrestos constants, i tampoc saben quan arribarà la solució d’aquest llarg conflicte.13 A més, l’any 2018, les autoritats del país van començar a deportar en condicions inhumanes milers de migrants a la frontera amb Mali i Níger.14
L’any 2019 el govern a l’exili del Front Polisario, que administra els camps al desert del sud d’Algèria per a refugiats del Sàhara Occidental, va detenir tres crítics per sospita de traïció, actes d’agressió contra l’Estat sahrauí i incitació a la desobediència i la calúmnia. Això sembla a través de publicacions de Facebook que van publicar i els missatges privats que s’intercanviaren en aplicacions de xarxes socials. Els activistes Moulay Abba Bouzid i Fadel Mohamed Breica, així com el periodista Mahmoud Zeidan, van ser arrestats entre el 17 i el 19 de juny. Van passar cinc mesos a la presó preventiva, durant els quals van al·legar dures condicions d’interrogatori, incloses amenaces de tortura i coaccions, per confessar. Finalment, van ser absolts de tots els càrrecs i van ser alliberats l’11 de novembre.15

NOTES

3 United Nations Development Programme. (2018). Table 1. Human Development Index and its components. Human Development Report. Recuperat de http://hdr.undp.org/en/composite/HDI
4 Frost, M. (2018, desembre). World Report on the Situation of Human Rights Defenders. Recuperat de https://www.protecting-defenders.org/sites/protecting-defenders.org/files/UNSR%20HRDs-%20World%20report%202018.pdf
5 Hands off Cain. (2019). Algeria. NTC – Bancadati. Recuperat de http://www.handsoffcain.info/bancadati/africa/algeria-50000352
6 Roser, M. (2016, 12 juny). Human Rights. Our World in Data. Recuperat de https://ourworldindata.org/human-rights
7 World Report 2019: Rights Trends in Algeria. (2019, 17 enero). Human Rights Watch. Recuperat de https://www.hrw.org/world-report/2019/country-chapters/algeria
8 Human Rights Watch. (2020, 14 gener). World Report 2020: Rights Trends in Algeria. Recuperat de https://www.hrw.org/world-report/2020/country-chapters/algeria
9 US Department of State. (2018). Country Report on Human Rights Practices 2018 – Algeria. Recuperat de https://www.ecoi.net/en/document/2004261.html
10 Equaldex. (s. d.). LGBT Rights in Algeria. Recuperat de https://www.equaldex.com/region/algeria
11 Knipp, K. (2019, 14 febrer). North Africa seen as unsafe for LGBT people. Deutsche Welle. Recuperat de https://www.dw.com/en/north-africa-seen-as-unsafe-for-lgbt-people-rights-groups/a-47526232
12 Amnesty International. (2018). Algeria. Submission to the United Nations Human Rights Committee 123rd session, 2-27 July 2018 . Recuperat de https://tbinternet.ohchr.org/Treaties/CCPR/Shared%20Documents/DZA/INT_CCPR_CSS_DZA_31310_E.pdf
13 Worrell, M. (s. d.). Algeria: Abortion Law. Women on Waves. Recuperat de https://www.womenonwaves.org/en/page/4751/algeria–abortion-law
14 Lamia Benhabib, Philippe Adair. Hiring Discrimination on the Algerian Labour Market: an Assessment with Testing. Africa Meeting of the Econometric Society, Jun 2017, Alger, Algeria. Recuperat de https://hal-upec-upem.archives-ouvertes.fr/hal-01683421
15 Flotat-Talon, H. (2019, 24 març). Los refugiados olvidados del Sahara Occidental. Deutsche Welle. Recuperat de https://www.dw.com/es/los-refugiados-olvidados-del-sahara-occidental/a-48044538
16 Human Rights Watch. (2018, 28 juny). Algeria: Inhumane Treatment of Migrants. Recuperat de https://www.hrw.org/news/2018/06/28/algeria-inhumane-treatment-migrants
17 Human Rights Watch. (2020, 14 gener). World Report 2020: Rights Trends in Algeria. Recuperat de https://www.hrw.org/world-report/2020/country-chapters/algeria

Entrevista a Marion Bouchetel – Legal Centre Lesvos

¿Podrías presentarte y presentarnos tu entidad?

Me llamo Marion Bouchetel, trabajo para el Legal Centre Lesvos. Yo me encargo en particular de la incidencia política y también del litigio estratégico frente a las Cortes Europeas y otros foros internacionales.
En el Legal Centre Lesvos somos un colectivo, más que una organización, que empezó en 2016, al mismo tiempo que el acuerdo entre la EU y Turquía. Somos un equipo de abogados griegos e internacionales, de otros lugares de Europa y Estados Unidos. Tenemos también voluntarios que vienen para tener una formación sobre el proceso aquí y la situación, para ver lo que está pasando y ayudan con el trabajo sobre los casos individuales. Vienen para un mínimo de tres meses para ayudarnos y para que tengamos tiempo de formarlos e informarlos sobre cómo funciona todo aquí. Poco a poco el LCL se ha desarrollado como organización griega; estamos registrados en Grecia como ONG. Tenemos una política de puertas abiertas, es la base de todo el trabajo que hacemos.
En primer lugar, proporcionamos asistencia legal para personas en movimiento que entran en Europa por la ruta del Este mediterráneo. Las preparamos para las entrevistas de asilo y durante todo el proceso de asilo. Entonces ayudamos con los papeles, básicamente.
En el día a día, además de ayuda legal, la gente viene para preguntar ayuda psicosocial, medical, alojamiento, y trabajamos de manera regular con otras organizaciones en la isla que tienen pericio en estos ámbitos. Después de esto, que es la base de todo el trabajo, hacemos incidencia política sobre las condiciones en los campos. Nuestra posición pública es que nadie debería estar forzado a vivir en campos ni en tiendas de campaña, aunque sea de forma temporal.
Aunque no trabajamos dentro del campo de Lesvos, para mantener nuestra independencia y no tener que comprometer nuestro trabajo de incidencia política, la personas en movimiento vienen a nuestra oficina y así tenemos acceso a información de primera mano sobre la situación en el campo.
Elaboramos informes sobre la situación en Lesvos y Grecia de manera regular en nuestra página web y en redes sociales con otras organizaciones también, así como quejas en las cortes griegas, el Tribunal Europeo de los Derechos Humanos y frente al defensor del pueblo.
También hacemos incidencia política sobre la situación de las devoluciones en caliente y sobre las violaciones de derechos en la frontera greco-turca. Devoluciones en caliente existen desde muchos años, pero empezó a desarrollarse muchísimo y a aumentar desde el año 2020, desde el COVID básicamente, en un periodo en el cual las autoridades griegas, los guardacostas y la policía empezaron a rechazar de manera ilegal a casi todas las personas migrantes que ya han llegado a Grecia.
A partir del 2020, hemos recibido muchos testimonios de víctimas, hicimos informes, y quejas, y al mismo tiempo otras organizaciones también estaban denunciando estas prácticas violentas e ilegales. Hemos participado en varias acciones legales y también campañas para crear atención pública y compartir información sobre este tema.
Recién hubo dos decisiones del tribunal europeo de los derechos humanos reconociendo la práctica de las devoluciones en caliente desde Grecia. El LCL ha llevado varios casos de víctimas de devoluciones en caliente frente al mismo tribunal que están ya en proceso y esperamos que sean decididos pronto.
También el LCL es miembro del “Recording Mechanism”, un sistema de registro de las devoluciones en caliente establecido por la Comisión de los Derechos Humanos de Grecia.
A pesar de las quejas y los informes, todavía no hemos visto ningún cambio en las prácticas sistemáticas ilegales en las fronteras.
La otra cuestión que tratamos es la criminalización de la migración. En Grecia hay unas dos mil personas que están en la cárcel acusadas de ser traficantes de migrantes, es decir de haber facilitado la entrada ilegal de personas en el territorio europeo. La mayoría de estas personas son migrantes que fueron acusados porque estaban supuestamente conduciendo el bote cuando cruzaron, basándose principalmente en evidencia dudosa, ya sea el testimonio de un guardacostas o ninguna evidencia en absoluto. Los abogados del LCL están representando a estas personas que están en la cárcel o que están a punto de ir a la
cárcel por estas acusaciones.
Intentamos también hacer incidencia política sobre los problemas del proceso de asilo.
Como no podemos hacer “nada” solos, después de todos estos años, hemos construido una red importante de personas haciendo el mismo trabajo en otros lugares. Tenemos muchas redes también en España, en Cataluña y en el País vasco. El colectivo está muy conectado con grupos de otras fronteras en Europa. Somos parte de otras redes de abogados también, como el Migreurop, como Border Violence Monitoring Network, como ELDH, European Lawyers Association for Democracy and Human Rights.

¿Cuál es actualmente la situación en la isla?

Como dije antes, el año pasado no hubo tantas llegadas a Lesvos, pero desde la Navidad esto ha cambiado de nuevo. Y ahora nos encontramos en una situación donde hay unas 3.500 personas en el campo de Lesvos. Entonces, nuestro trabajo de ayuda legal del día a día ha empezado de nuevo a ser mucho más intenso.
Actualmente, el proceso de asilo es mucho más rápido que antes, y también hay veces que no tenemos tiempo para ver a las personas antes de su entrevista de asilo, lo cual es el momento más importante para tener información y consejos sobre sus derechos en la entrevista.
Así mismo, las condiciones en el campo no son buenas. Hay todavía gente que está viviendo en tiendas de campaña, igual durante el invierno, hay personas con movilidad reducida que tienen que compartir una tienda de campaña con otras personas, hay niños no acompañados que no tienen un referente legal y están detenidos en el campo sin acceso a la educación o otros servicios esenciales.
Hay muchos menores de edad que llegan a las islas griegas y muchos no están acompañados como deberían bajo la ley griega, tampoco tienen suficientes lugares especializados para alojarlos. Los menores de edad que no tienen plazo en los alojamientos especializados, se quedan en la “zona segura” del campo, pero no es una zona segura, es el lugar que fue utilizado antes para la cuarentena del campo durante el COVID, pero no tiene nada, básicamente. Los encierran allí, y no tienen acceso a los servicios ni a todas las organizaciones.

¿Qué vulneraciones de derechos concretas hay en la isla?

Como dije antes, en la isla hay este problema de vulneración de los derechos de los niños detenidos en el campo o en otros lugares. Las condiciones de vida o supervivencia para todas y todos en el campo de Kara Tepe siguen siendo problemáticas, con malas condiciones, como dormir en tiendas de campaña expuestas a los elementos climáticos durante el invierno, grave falta de seguridad y violencia, acceso limitado a la atención sanitaria, actores médicos y psico-sociales para apoyar a la gente. Aunque no se habla más de los campos de refugiados en Grecia, las vulneraciones graves de los derechos de las personas forzadas a vivir en el campo de Lesvos como en otros lugares en Grecia (los “Closed Controlled Access Centers”) siguen.
También hay problemas de acceso a los procesos de asilo. Las devoluciones en caliente en el mar de personas que ya han llegado a las islas griegas són sistemáticas desde el 2020 y constituyen una vulneración fundamental del derecho griego, europeo e internacional. Esto se suma a la criminalización de los “conductores” de botes persecución y condenas arbitrarias de los migrantes que intentan llegar a lugares más seguros.
Desde 2016, el gobierno griego, empezó a tener medidas con las cuales ciertas nacionalidades están tratadas de manera diferente en el proceso de asilo, en particular los sirios, las personas de Somalia, los afganos, los pakistanís, los bangladesí; aunque ahora ha cambiado para los afganos, que logran tener el estatus de refugiado rápidamente. Pero para las otras nacionalidades, las autoridades griegas consideran que están seguros en Turquía.
Durante estos años muchos fueron rechazados utilizando este pretexto.
Esto sigue siendo un problema para algunas nacionalidades en particular.
Otra cosa que hemos visto y que todavía sigue siendo un grave problema es el acceso al agua y a la comida en el campo para algunas personas en particular. En la ley griega se considera que, si no estás en el proceso de asilo, no puedes tener apoyo del Estado. Y entonces, no dan comida ni agua a las personas que fueron rechazadas más de dos veces en su caso de asilo. Pasa lo mismo para la gente que tiene ya el estatuto de refugiado concedido, los consideran fuera del proceso, y entonces no les dan más acceso a agua y comida, tienen que irse.
Otro problema es que tardan mucho en pagar la ayuda económica asistencial que la gente tiene derecho a tener cada mes. Ahora es el gobierno griego quien ha tomado responsabilidad por este servicio. Antes estaba el ACNUR y desde que el gobierno griego ha empezado a encargarse de esta parte, es un desastre. Antes también había muchos problemas, pero ahora tardan meses y meses en pagar a la gente.
Otro problema es cuando la gente tiene finalmente sus papeles de refugiado, el proceso para poder renovar los papeles es muy largo, toma muchísimo tiempo, sin razones. Tienen que esperar hasta un año entero sin papeles solamente para tener una nueva tarjeta de identidad, un nuevo papel para poder viajar, y durante este tiempo donde la gente está esperando, no tienen todos los derechos que tenían antes, y a veces se arriesgan a ser deportados, es muy problemático.

¿Y cuánto tardan normalmente el proceso de asilo en resolverse?

Normalmente tardan entre un mes y un año. Depende de la situación en la isla, y en particular del número de personas que llegan de sus nacionalidades realmente. Para los afganos, ahora es bastante rápido, igual una o dos semanas para tener una entrevista y el mismo para obtener una decisión. Para los sirios, ahora el servicio de asilo, como en muchos lugares de Europa, ha dejado todos los procedimientos de asilo. Sus casos están simplemente atascados sin decisiones y la gente se queda en el limbo.
Grecia tiene todavía un porcentaje de reconocimiento del estatuto de refugiado y de la protección subsidiaria bastante alto comparado con otros países de la Unión Europea que rechazan a la mayoría de la gente. Pero igualmente hay muchos problemas en el proceso de asilo griego. Durante el año pasado, vimos como de repente el servicio de asilo en Lesvos empezó a considerar que todas las personas de Eritrea, son de Etiopía, y empezaron a cambiar su nacionalidad de manera arbitraria.
Las prácticas y políticas están cambiando continuamente, y regularmente cambia la ley sobre la migración y el asilo también, cada vez es más estricta.

¿Ha cambiado mucho la situación desde la formación del último gobierno?

En 2019 fue el momento en que SYRIZA salió del gobierno y entró Nueva Democracia, un partido de derecha. Y claro, hubo muchísimos cambios, cambios de leyes especialmente.
Desde este momento, las personas que piden asilo son llamadas “migrantes irregulares” en todo el espacio público y todas las leyes se han vuelto más estrictas. Desde este cambio, los derechos de los solicitantes de asilo y los refugiados en Grecia se han visto drásticamente atacados.

¿Cuál es el perfil, entendiendo que hay muchas personas que llegan a la isla, más común?

Es difícil dar un perfil en particular porque cambia todo el tiempo, pero en los últimos años, la mayoría de la gente viene de Afganistán, o son afganos de Irán. Hay muchos somalíes, personas de Sudán, de Yemen, de Palestina y de Siria. Hay muchas personas también de África Subsahariana.
Y luego muchas familias en general, es la impresión que tengo. Hay también muchos niños no acompañados, muchos jóvenes.
Muchas personas que han salido de situaciones políticas complicadas en sus países, que tenían que irse para poder sobrevivir. Hay muchos casos también de mujeres que han sufrido MGF.

¿Cómo está actualmente la situación de criminalización en las organizaciones que estáis en Lesvos?

Ahora mismo no estamos tan preocupados como en otros tiempos. La presión sobre organizaciones o colectivos como nosotros que están en la frontera, que ahora estamos en primera línea, sigue, pero no es tan alta como la que había en los últimos años.
Pero el rescate marítimo ha desaparecido, o sea, ha sido criminalizado desde el 2020. No hay más operaciones de rescate de la sociedad civil en el mar, no hay sociedad civil haciendo una primera ayuda cuando llega la gente a la playa o a la montaña. Ahora la gente que llega a la isla llama organizaciones como el LCL, porque tienen miedo de estar rechazados, de ser víctimas de devoluciones en caliente.
Hubo tiempos en los cuales la presión en declaraciones públicas del gobierno, de oficiales del gobierno, se dirigía activamente contra a organizaciones como la LCL. En los últimos años hemos desarrollado protocolos detallados para asegurar que podemos dar ayuda legal a gente que haya llegado a Grecia pero que todavía no está registrada, de manera segura para ellos y para nosotros también. Ahora las cosas están un poco más tranquilas, si puedo decir, en el sentido que también este trabajo de ayuda legal lo hemos normalizado para la gente que llega y que no están registradas.
Para apoyar a los solicitantes de asilo recién llegados, que todavía no fueron registrados, trabajamos en colaboración con otras organizaciones, como MSF, para prevenir las devoluciones en caliente. Con esto logramos hacer nuestro trabajo en seguridad por ahora, porque quién sabe si cambiará de nuevo.
Nosotros vemos nuestro trabajo y los riesgos que tenemos como riesgos secundarios, es decir, la única razón por la que estamos potencialmente criminalizados es porque las personas que apoyamos, los migrantes mismos, tienen el riesgo mayor y principal de estar criminalizados. Igual hay un riesgo para nosotras, pero somos abogados, tenemos redes, tenemos soporte. Por esto queremos enfocarnos en combatir la
criminalización de la migración, que es el principal problema.
Formamos parte de una red que se llama “Captain Support Network”, que está intentando asegurarse de que todos los migrantes que están criminalizados en diferentes países bajo la ley de tráfico ilícito de migrantes, tengan ayuda legal. También hacen campañas e intentan recaudar fondos para pagar a las organizaciones y abogados que ayudan.

¿Por último, cómo crees que puede evolucionar la situación? ¿Cómo querrías que evolucionase?

Bueno, nosotros esperamos que, en primer lugar, las autoridades griegas dejen las devoluciones en caliente.
Con muchas otras organizaciones hemos intentado denunciar estas prácticas ilegales, para que enfrenten sus responsabilidades y que dejen estos crímenes. Al mismo tiempo, lo que vemos es que igual que a nivel nacional, en Europa todo se mueve progresivamente a la derecha.
Parece que todo va a ser más estricto y restringido. En Lesvos, las autoridades han construido un nuevo centro de detención masivo gracias a millones de euros de la Unión Europea en el medio del bosque y de la isla. Todavía esta cárcel llamada “Vastria” no está abierta, pero sabemos que, si abre, va a ser utilizada como unos de los centros de deportaciones más grande de la EU. Para nosotros es muy preocupante, aun no tenemos muchas novedades sobre cuándo se abrirá y cómo será, pero ese es el riesgo más grande en la isla para el futuro.
También hay perspectivas positivas para el futuro, y más que nunca es importante quedarse en resistencia con estos planes y políticas anti-migración. Quedamos esperanzadas de que la migración deje de ser el tema más instrumentalizado en Europa y que la gente sea tratada de manera correcta.
Políticamente luchamos para la libertad de movimiento, y como abogados, creemos que todavía es importante luchar por los derechos que quedan. Por ejemplo, para que las personas refugiadas accedan a su derecho a la reunificación familiar.

Entrevista a Francesca Saccomandi – Mediterranean Hope”

Quina és la situació actual a l’illa pel que fa als drets de les persones migrades i refugiades?

Lorem ipsum dolor sit amet consectetur. Euismod imperdiet posuere fames ultrices laoreet enim tortor sed. Ultrices luctus turpis sed nibh sodales. Fringilla etiam nunc ullamcorper ut massa enim phasellus rutrum mauris. Dapibus bibendum est id suspendisse arcu. Ipsum nisl lorem nulla pulvinar elit quis urna. Dignissim non semper ligula vel a. Egestas volutpat pellentesque elit in fringilla quis urna quis quis.

Non ullamcorper consequat lorem molestie commodo molestie donec fringilla. Morbi non eu tortor senectus potenti aliquam proin amet sed.

Quina és la situació actual a l’illa pel que fa als drets de les persones migrades i refugiades?

Non ullamcorper consequat lorem molestie commodo molestie donec fringilla. Morbi non eu tortor senectus potenti aliquam proin amet sed.

Lorem ipsum dolor sit amet consectetur. Euismod imperdiet posuere fames ultrices laoreet enim tortor sed.

“Lorem ipsum dolor sit amet consectetur. Arcu elementum nec aliquam et amet pulvinar posuere ipsum…”

Ryma Sheermohammadi

Iran

Quina és la situació actual a l’illa pel que fa als drets de les persones migrades i refugiades?

Non ullamcorper consequat lorem molestie commodo molestie donec fringilla. Morbi non eu tortor senectus potenti aliquam proin amet sed.

Vídeos testimonials

Entrevista a Francesca Saccomandi – Pacific Hope”

Quina és la situació actual a l’illa pel que fa als drets de les persones migrades i refugiades?

Non ullamcorper consequat lorem molestie commodo molestie donec fringilla. Morbi non eu tortor senectus potenti aliquam proin amet sed.

Quina és la situació actual a l’illa pel que fa als drets de les persones migrades i refugiades?

Non ullamcorper consequat lorem molestie commodo molestie donec fringilla. Morbi non eu tortor senectus potenti aliquam proin amet sed.

Vídeos testimonials

Entrevista a Francesca Saccomandi – Pacific Hope”

Quina és la situació actual a l’illa pel que fa als drets de les persones migrades i refugiades?

En primer lloc, la gent és rescatada per GDF, la Guàrdia di Finanza, que és un cos policial. I després hi ha la Guàrdia Costanera italiana. A vegades també les ONG rescaten a persones, encara que la situació actual és bastant crítica, perquè la recent legislació a Itàlia sobre les ONG les posa en perill. Just després del rescat, la gent arriba al moll de Favaloro, que és un moll separat de l’anomenat comercial, que és en el que arriba qualsevol altre vaixell.
Aquest és un espai militar, per la qual cosa no és possible entrar sense autorització.
Com a tal, el moment de l’arribada està gestionat per la policia. Hi ha dos agents de policia que tenen la responsabilitat de tota l’operació, però hi ha molts, molts, molts actors allà. Per descomptat, existeix Frontex, que està molt present allà tot i que recentment no sempre estan en tots els desembarcaments al moll.
I després hi ha totes les organitzacions humanitàries. Hi ha la Creu Roja, que és la responsable de traslladar les persones del moll al hotspot i separar-les. Els hi posen una polsera als seus canells i crec que aquesta ja és una imatge molt forta que podem donar sobre com es tracta a les persones. I fins que no aconsegueixin aquesta polsera, no es poden moure, no poden anar al lavabo, no poden tenir res.
Hi ha alguns proveïdors d’assistència sanitària i alguns metges, però hi ha molt pocs. Crec que tres és el nombre màxim que podem tenir al moll, que està dividit entre els proveïdors de salut locals que estan connectats al poliambulatori. No tenim un hospital aquí a Lampedusa, per a qualsevol emergència, les persones es traslladen directament a Sicília amb un helicòpter. També hi ha persones del
Ministeri de Sanitat que tenen un departament especial per al control de fronteres i el seu mandat és comprovar si les persones que travessen les fronteres porten amb si malalties infeccioses. Tendeixo a especificar sempre això. Fan un triatge general de les persones, però el seu mandat és tècnicament evitar que les malalties arribin més enllà de les fronteres.
Frontex també està en el moll amb un comportament molt il·legítim. Moltes vegades, hem estat testimonis del fet que canvien el seu comportament en funció de les persones que estan observant el que fan. Tenen un oficial de drets fonamentals i quan aquest oficial ve, canvien completament les seves estratègies, perquè la seva estratègia és arribar a les persones tant com puguin. Així que de vegades comencen
a entrevistar-los quan encara no han ni desembarcat del vaixell.
Els demanen molta informació diferent que clarament vol detectar i identificar el conductor de l’embarcació. I després els demanen també informació molt concreta sobre com han arribat aquí i quant han pagat. Diuen que això és per raons estadístiques, però per descomptat ho fan per detectar algunes dinàmiques abans de que entrin al hotspot, perquè no se’ls permet entrevistar persones just després
d’arribar. També molt sovint no porten una insígnia, de manera que no hi ha identificació. Frontex és una entitat que està molt present a Lampedusa.
Al moll també hi ha organitzacions humanitàries, com Save the Children o la Creu Roja. El 2023 la Creu Roja va començar a encarregar-se de la gestió del hotspot, però abans d’això les úniques persones que proveïen d’aigua, snacks, mantes tèrmiques per a les persones amb condicions hipotèrmiques, etc., érem nosaltres, com a actors de la societat civil, que ni tan sols tenim mandat per ser-hi tot el temps.
Vam ser els únics que prestem assistència bàsica als immigrants, tot i que som un equip molt petit. Ara la situació ha canviat una mica, perquè la Creu Roja porta unes mantes, aigua i snacks als migrants. Encara estem al moll portant altres tipus de béns, com roba perquè la gent es pugui canviar, xancletes per a aquells que arriben descalços o té calent durant els mesos d’hivern.
Moltes vegades no hi ha espai per escoltar realment el que la gent vol dir, o el que necessita, i ni tan sols podem explicar-los el que està passant, perquè moltes vegades ni tan sols els hi expliquen que han arribat a Lampedusa, Itàlia. Moltes vegades, som nosaltres qui proporcionem la informació. Tots els altres actors fan preguntes, perquè volen obtenir les dades, volen que s’organitzi tot el treball, i
només volen que la gent arribi al hotspot per als procediments d’identificació.
La nostra idea general és que hi ha un mandat i hi ha una voluntat de controlar a les persones que arriben, i aquesta és la intenció principal. Tota la resta és només un accessori a això. I ho veiem perquè hi ha entre 6 i 8 agents i mediadors de Frontex, entre 6 i 10 policies, i només tenim 3 operadors sanitaris. Hi ha aquesta actitud general que considera els migrants com a persones que poden comportar alguns
riscos, i això queda molt clar en l’espai del moll, que és un espai molt violent. El hotspot no és un centre de recepció, és un centre d’identificació. La gent es queda allà durant un temps molt curt, de vegades és un dia, de vegades són dos, però els trasllats són molt ràpids. Això ha canviat des de 2020 i 2021 perquè la Creu Roja va començar a gestionar el centre. Abans d’això, moltes persones es quedaven durant setmanes o mesos dins del hotspot. La capacitat màxima és de 600 places, però en un dia poden arribar a haver-hi 1.000 persones aquí, i és un lloc totalment inadequat per rebre persones. Ens preocupa també la informació que reben les persones. Fins i tot si tots els mediadors culturals dins del hotspot i l’perador legal els donen tota la informació sobre l’asil, sobre les seves possibilitats, sobre la seva vulnerabilitat, com es pot garantir que la gent realment pugui entendre el que se’ls diu després d’un viatge tan difícil?
Ens preocupa realment el fet que si que hem tingut un canvi dramàtic en termes d’eficiència, però encara es tracta a les persones com si fossin mercaderies que es transferiran d’un vaixell a un altre. La dignitat dels immigrants encara no es respecta en absolut. Durant l’any passat vam intentar moltes vegades parlar amb la gent, però mai se’ns va concedir aquesta oportunitat. A les persones dins del hotspot no se’ls permet sortir-ne en cap cas. La llei europea estableix que les persones poden ser detingudes dins del hotspot fins que es produeixin els procediments d’identificació, però sabem que la identificació és el primer pas quan arriben al punt d’accés, de manera que no hi ha base per a detenir a les persones a l’interior i no donar-los l’oportunitat de sortir.

I aquest enfocament de securitització cap als migrants que arriben ha canviat amb el nou govern?

Ara hi ha una altra amenaça per a les persones que es desplacen, que és l’acord Albània-Itàlia. El vaixell Libra és el vaixell militar que es troba al Mediterrani i supervisa la situació. El vaixell opera en col·laboració amb la Guàrdia Costanera i la Guàrdia di Finanza. Això vol dir que les úniques entitats institucionals que es dediquen a la recerca i rescat es frenen i han de seguir alguns procediments directament al mar. Quan la gent viatja mentreel vaixell Libra opera, el primer cribratge que està destinat a ser una identificació no és realment una identificació, sinò un cribratge per entendre si una persona és adequada per ser deportada a Albània. I això passa al mar.

Això no vol dir que aquest sigui un procés iniciat per aquest govern actual. Això no seria cert en absolut perquè va ser un govern d’esquerres el que va signar l’acord amb Líbia, per exemple. Però aquest enfocament ha estat cada any més fort sense cap interrupció. El nou acord amb Albània ja té conseqüències. El rescat podria ser molt més lent i podrien ocórrer més naufragis. La gent que arriba ara ens pregunta si estan a Itàlia o a Albània, així que hi ha una por general, un nou trauma que la gent ha de témer.
Quant a la presència en el moll de la policia i Frontex, etc., diria que la presència de Frontex sempre ha estat forta. Tenen molt poder per a fer el que vulguin sense tenir por de les conseqüències excepte per part del seu oficial de drets fonamentals. Però mentre ell se n’hagi anat, segueixen fent el que sempre han fet. Pel que fa a la policia, hem vist que aquest estiu s’ha produït un canvi. Abans d’agost, qualsevol desembarcament significava que 10 persones de la policia estaven presents al moll.
Ara això passa de tant en tant, no és una regla.

Quin és el perfil de les persones que arriben a Lampedusa?

Els perfils realment varien. Hi ha persones que venen de Bangladesh, Pakistan, Egipte, Tunísia, països subsaharians com Guinea, Mali, Nigèria, la banya d’Àfrica, Palestina, Líbia, Tunísia. No hi ha una tendència principal. I a més, l’edat i la condició varien molt. Tot el món passa per la Ruta Central del Mediterrani.
A Tunísia i a Líbia són molt violents amb les persones migrants, especialment amb les subsaharianes. Els tunisians també continuen sortint perquè la situació no és fàcil per a ningú.

Com és la situació amb la criminalització de les organitzacions que treballen pels drets de les persones migrants i refugiades?

Cap a Mediterranean Hope, la situació és generalment bona. A vegades, quan intentem fer una manifestació o assenyalar algunes de les coses que succeeixen aquí, les autoritats no ens miren molt bé. Tinc aquest exemple en ment d’una vegada que vam repartir uns fulletons de protesta contra com havien tractat els cossos de 15 migrants que havien mort en el viatge, i el matí desprésvam rebre una visita de la policia que volia entrevistar-nos perquè probablement algú no estava content amb el que estàvem fent.

Crec que la pitjor situació és per a ONGs com Sea-Watch, que opera aquí, i estic parlant tant d’Airborne, que és l’operació per aire, com d’Aurora, que és el vaixell petit. Els principals problemes als quals s’enfronten ara són per la recent legislació promoguda per Pianta Dozzi, que és la nostra Ministra d’Afers interiors. Fins ara, el capità deles embarcacions de rescat era qui estava sotmès a complir amb les mesures. Els vaixells podien intentar seguir operant, canviant de capitans sovint. Ara la nova legislació vol que la responsabilitat sigui del propietari del vaixell. Encara no sabem com s’aplicarà això, però per descomptat hi ha una gran por del que passarà.
Aquest decret tan recent també té algunes disposicions específiques sobre els avions. Ara hi ha sancions en cas de no coordinar-se amb les autoritats nacionals, qui fan que els rescatadors donin aquesta informació a la Guàrdia Costanera líbia o a les autoritats tunisianes. Per descomptat, mai els donaran aquesta informació quan vegin un cas en perill, tret que sigui l’últim recurs que tenen.
A Mediterranean Hope, el nostre treball es pot llegir fàcilment com a voluntariat i treball benèfic, perquè prestem la primera assistència. Quan es tracta de la primera assistència, és una mica més fàcil treballar. Moltes persones de l’illa donen roba o intenten contribuïr d’alguna manera. Quan les tasques són més polítiqueses fa més difícil, per descomptat, i moltes persones no volen participar en això.

Com creus que evolucionarà la situació?

El Govern italià va dir que no volia aturar l’acord amb Albània, encara que hi hagi una decisió del Tribunal de Justícia Europeu el 25 de febrer, així que crec que la intenció és continuaren aquesta direcció. Ens preocupa molt.
Tot es celebra com un gran èxit per part de les autoritats europees i italianes. Hi ha moltes declaracions que diuen que aquest enfocament de l’externalització té l’efecte pràctic de reduir les arribades. El que sabem és que això no és cert, les raons de la migració encara existeixen. No crec que això vagi a canviar.
La gent està segregada aquí a l’illa, però no només a l’illa, si et mous per altres ciutats d’Itàlia o d’Europa, la segregació hi és però d’una manera més invisible. La gent no té el mateix accés als mateixos espais i a les mateixes condicions, sinó que són un grup separat de persones que viuen vides separades. L’efecte d’això és que s’omple d’estereotips d’una banda o de l’altra: són persones pobres, o són criminals.