COLÒMBIA
1. HISTÒRIA I CONFLICTE
Colòmbia ha viscut durant més de seixanta anys un conflicte armat intern a causa de les extremes desigualtats socials, la no equitat en el repartiment de la terra i la falta d’espais per a la participació política. Si bé el principals actors del conflicte han estat grups guerrillers – com les Forces Revolucionaries Armades de Colòmbia, Exercit del Poble (FARC-EP) i l’Exercit d’Alliberament Nacional (ELN) – i grups governamentals (exèrcit i policia), al llarg del conflicte s’han creat nous actors, com són grups paramilitars d’extrema dreta i algunes dissidències de guerrilles que han sorgit de processos fallits de desmobilització. Tenint en compte les disputes pel control territorial de les zones de cultius d’us il·lícit i les rutes de narcotràfic, existeixen altres tipus de grups armats, com són els càrtels del narcotràfic.
El conflicte ha tingut major impacte en el món rural, que ha estat històricament abandonat per l’Estat. Les principals violacions de drets humans han afectat a les comunitats camperoles, indígenes i afrodescendents, les quals han estat desplaçades dels seus territoris, com a estratègia d’espoli, control i apropiació de la terra per a la implementació de macroprojectes extractius i cultius d’ús il·lícit.
Al llarg del conflicte s’han produït diversos processos de diàleg i negociació entre el Govern i els actors armats. Els grups paramilitars (denominats Autodefenses Unides de Colòmbia -AUC-) es van desmobilitzar parcialment entre 2003 i 2006, en el marc de la llei de Justícia i Pau, però molts continuen operant amb estructures armades vinculades al narcotràfic.
L’any 2016, després de 4 anys de negociació, es signa l’Acord Final per la Finalització del Conflicte i la Construcció d’una Pau Estable i Duradora” entre les FARC-EP i el govern nacional, amb la finalitat de solucionar les causes històriques del conflicte i canviar les condicions que han facilitat la persistència de la violència als territoris. Els punts de l’acord són 6: la reforma rural integral; la participació política; la finalització del conflicte; la solució al problema de les drogues il·lícites; la reparació de les víctimes del conflicte a través de la creació del Sistema Integral de Veritat, Justícia i Reparació i no repetició; i la implementació i verificació de l’acord. A inicis del 2017, l’ELN i el govern van iniciar diàlegs de pau a Quito (Equador), però el govern nacional a mitjans del 2018 va trencar la negociació arran de diversos atemptats i segrestos per part de la guerrilla.
Actualment, hi ha diversos grups armats actius —ELN, dissidències de les FARC, grups paramilitars i la creixent influència dels càrtels mexicans— que es disputen el control dels territoris abandonats per les FARC i també el de les economies il·legals —narcotràfic, contraban, explotació de minerals, prostitució forçada, entre altres—. Durant els darrers anys han augmentat les agressions, amenaces i homicidis de líders socials, persones defensores de drets humans i excombatents, especialment a les zones rurals.
Malgrat tot, a Colòmbia existeixen nombroses iniciatives de construcció de pau, que han sorgit enmig del conflicte i que ara reforcen el treball en el marc de la implantació dels Acords.
2. DRETS HUMANS
Context
Segons OACNUDH al 2020 a Colòmbia encara persisteixen alts nivell de violència política, social i armada que generen greus vulneracions dels drets humans. En particular, és necessari atendre les causes estructurals que generen violència, en particular a les zones rurals. Són especialment preocupants, les agressions a persones defensores dels drets humans, als pobles indígenes i l’increment de casos de presumptes privacions arbitràries de vida, així com greus vulneracions de drets humans comeses contra nens i nenes en context de la violència i el conflicte armat.
La firma de l’Acord de Pau al 2016, entre les FARC-EP i el Govern Nacional, obre una finestra d’oportunitats per implementar mesures per el gaudir integral dels drets humans. Mesures relacionades amb la justícia transicional, les garanties de seguretat, la reforma rural integral i els drets de les víctimes, tot i que aquest s’estan veient molt truncades per falta de voluntat política del govern actual.
Drets civils i polítics
El conflicte armat ha generat o facilitat l’aparició de greus impediments al exercici del dret a la llibertat d’opinió i expressió[1]. Si bé s’han adoptat mesures y programes especialitzats en la protecció cap a periodistes, sindicalistes, líders i lideresses socials i persones defensores de drets humans, continua havent una alta impunitat i falta de garanties per denunciar, així com un retràs prolongat i injustificat en la investigació de delictes i molts casos no resolts d’assassinats[2].
L’Acord de Pau ha generat noves oportunitats per enfortir els processos socials i la participació política amb garanties, però encara persisteix una forta repressió en contra d’organitzacions, principalment aquelles reclamants de terra i ambientalistes. Segons Adriana Arboleda, directora de la Corporación Jurídica Libertad, en l’actualitat “els principals actors repressors són grups paramilitars que estan articulats amb grups del narcotràfic i fins i tot empreses”[3].
La restricció de garanties democràtiques per a la mobilització i la protesta social es manté, com s’ha evidenciat durant el Paro Nacional d’abril a juny de 2021, en el que hi ha hagut una forta repressió i criminalització de la protesta, registrant-se fins a 4.687 casos de violència policial, 44 homicidis presumptament per la força pública, 1.617 víctimes de violència física i 82 víctimes d’agressions oculars[4].
LGTBIQ+
A Colòmbia està prohibida la discriminació per orientació sexual i les persones LGBTIQ tenen reconeguts els seus drets. Entre altres, és possible el matrimoni entre persones del mateix sexe i està reconegut el dret a l’adopció, així com tots els drets familiars. Malgrat tenir reconeguts aquests drets i amb la jurisprudència a favor, la discriminació i la violència són una realitat per les persones d’aquest col·lectiu.
Durant el 2020, en el marc de la pandèmia de la COVID-19 es van denunciar nombrosos actes de violència contra les persones LGBTIQ+; Colòmbia Diversa va registrar 75 homicidis, 14 amenaces i 20 casos de violència policial[5]. L’Institut Nacional de Medicina Legal i Ciències Forenses, en el seu informe de 2018 va registrar 45 homicidis de persones LGBT i 237 casos denunciats de violència sexual contra persones d’aquesta comunitat. Més del 34% de les víctimes van ser lesbianes, 33,75% van ser gais i 22,36% van ser dones bisexuals.
Les persones LGBTIQ+ en el marc del conflicte armat han patit actes de tortures, desplaçament, homicidis, reclutament, desaparicions forçades i violència sexual, en molts casos motivats per la seva orientació sexual i identitat de gènere. D’acord al Registre Únic de Víctimes, s’han registrat 1.818 víctimes LGBTIQ+ durant el conflicte.[6] L’Acord de Pau, reconeix les persones LGBTIQ+ com víctimes del conflicte i constructores de pau i s’inclouen 41 mesures concretes amb una perspectiva diferencial.
Gènere
Segons l’Observatorio de Igualdad de Génere de América Latina y el Caribe, Colòmbia va ser el cinquè país de la regió, en nombre de feminicidis (226 al 2019). Al 2020, durant l’aïllament obligatori decretat pel govern, degut a la COVID-19, van augmentar en un 154,36% les trucades realitzades a la línia d’orientació a dones víctimes de violències, sent la violència intrafamiliar el major tipus de violència reportat[7].
El context del conflicte armat ha accentuat les diferències i desigualtats de gènere en l’àmbit econòmic, polític i cultural. Les dones s’han vist sotmeses a violència, embarassos forçats, esclavitud, violència sexual i desplaçament forçat pels actors del conflicte armat, en la seva lluita per control els territoris i les comunitats (Cifuentes, Maria 2009). Segons la Comisión Interamericana de Derechos Humanos, 43 de cada 100 dones afectades pel conflicte armat han estat víctimes de diverses formes de violències basades en gènere[8]. Entre el 1958 i el 2017 un total de 15.076 persones han estat víctimes de violència sexual; el 91,6% eren dones.
L’Acord de Pau entre el Govern Nacional i les FARC-EP és pioner en tot el món en la implementació de mesures concretes per incloure la perspectiva de gènere en la construcció de pau, amb l’objectiu de trencar amb les desigualtats històriques, reconèixer els drets de les dones i promoure la seva participació i les seves aportacions en la construcció de la pau. Quatre anys després de la firma de l’acord, diverses organitzacions i col·lectius de dones denuncien que les mesures i esforços per implementar un enfocament de gènere en la construcció de la pau són insuficients i manca una clara voluntat política.
Infància
Segons UNICEF, Colòmbia té importants reptes per protegir als nens, nenes i adolescents (NNA) contra l’abús, l’explotació i la violència en tots els àmbits; a l’interior de la família, a l’escola, a les institucions i a les comunitats, així com en el marc del conflicte armat. Els nivells de violència més elevats es donen en l’àmbit familiar: segons Medicina Legal, més de 10 mil NNA van patir aquest tipus de violència al 2018[9].
En relació al conflicte armat, els NNA es veuen afectats de manera particular per les mines antipersones, el reclutament forçat, la violència sexual, el desplaçament intern i la falta d’assistència humanitària. A les regions més empobrides, on viuen la majoria de comunitats rurals, indígenes i afrodescendents, s’enfronten a major presència de grups armats, fet que fa augmentar els riscos de patir algun tipus de violència.
El desplaçament forçat impulsat per la violència i la desigualtat, genera migració infantil que facilita l’explotació laboral i/o sexual i l’abús generalitzat dels seus drets, com la salut, alimentació o educació, que poden enfrontar durant les diferents fases del procés migratori (expulsió, trànsit, assentament, retorn)[10].
Medi ambient
Colòmbia ocupa el segon lloc al món en biodiversitat i compta amb una gran diversitat en recursos naturals (principalment petroli, carbó i urani), forestals, faunístics, hídrics i minerals. Els combustibles minerals són el principal producte exportat, essent el quart major exportador de carbó a nivell mundial. Exporta principalment a Estats Units, Xina, Panamà, Equador i Brasil.
Tot i tenir aquesta abundància en recursos naturals, Colòmbia s’enfronta a varis processos de degradació ambiental com són: degradació dels boscos i terra; desforestació; pèrdua de la biodiversitat; sobreexplotació de recursos renovables; i contaminació de l’aigua i de l’aire, entre d’altres. La desforestació avança de manera accelerada, sobretot a l’Amazonia, principalment per la consolidació de finques ramaderes i grups agro-industrials. D’altra banda, també hi ha risc que es tornin a aprovar les aspersions aèries amb glifosat per la erradicació de cultius d’us il·lícit, les quals tenen afectacions sobre les comunitats rurals i al medi ambient[11].
Així mateix, és el segon país del mon amb major nombre de conflictes ambientals, amb 117 casos reportats, principalment relacionats amb les següents activitats: mineria, explotació forestal i agroindústria. Aquests conflictes tenen una estreta relació amb el conflicte armat, causat per la desigualtat en la distribució de la terra, que es concentra–en un petita part de la població: l’1% de la població concentra el 80% de la terra[12]-.
Aquesta desigualtat en el repartiment de la propietat de la terra, així com l’entrada de grans consorcis miners, forestals, petrolers i agro-industrials, impulsada a través de l’estratègia del govern denominada “Locomotora minera-energètica”, propicia l’extracció de metalls preciosos, carbó, maragda, petroli i gas i estimula models d’agro-negocis basats en monocultius, tant d’empreses nacionals com multinacionals. Tot això origina conflictes als territoris amb gran valor ambiental, que són principalment habitats per comunitats camperoles, indígenes i afrodescendents, les quals veuen afectades les pròpies cosmovisions i dinàmiques productives i territorials. Aquestes comunitats pateixen els conflictes ambientals i entren en una dinàmica de resistència de la cultura, la terra, el territori i el medi ambient. Aquesta visió hegemònica del “desenvolupament” menysprea i considera a les comunitats rurals un obstacle per la implementació de projectes a gran escala, el que ha generat i genera greus vulneracions de drets humans, com el desplaçament forçat, els assassinats, les massacres i la criminalització de tota forma de resistència.
Situació de les persones defensores dels drets humans
Segons Human Right Watch -HRW- des del 2016, any en que es firma l’Acord de Pau, més de 400 defensors i defensores de drets humans han estat assassinats, el nombre més elevat registrat a Amèrica Llatina. Tot i que l’’Acord de Pau va incloure diverses iniciatives per a prevenir els assassinats de defensors i defensores, aquests no han deixat d’augmentar. Des de la desmobilització de les FARC-EP, diferents grups armats es disputen el control del territori , generant una escalada de violència i violacions dels drets humans. A més, la insuficient resposta estatal per prevenir els assassinats i l’alt nivell d’impunitat, tant dels autors materials com intel·lectuals, dificulten la prevenció i protecció a defensors i defensores dels drets humans.
Al 2020, en plena pandèmia de la COVID-19, va ser l’any més violent per qui defensa els drets humans en els últims 11 anys a Colòmbia; 199 persones que treballen per la vida, el territori i la pau, van ser assassinades, augmentant un 60,4%, respecte el 2019. El programa Somos Defensores, va registrar un total de 969 agressions individuals contra 942 persones, que exerceixen diversos lideratges; indígenes, comunitaris, camperols, comunals, de víctimes, ambientals, LGBTIQ+, juvenils, de dones o del sector acadèmic. Els lideratges més afectats van ser els indígenes i la majoria de les agressions van tenir lloc al Cauca, principalment contra lideratges del poble Nasa i Coconuco.
Segons Global Witness, al 2020 Colòmbia és el país del món on hi ha més assassinats de persones defensores ambientals. Aquestes persones, que lideren processos que beneficien a les comunitats, cuiden del medi ambient, els recursos naturals i les economies tradicionals pròpies, són les principals víctimes d’agressions per una combinació d’interessos legals i il·legals, com són; l’acaparament de terres, l’entrada d’empreses extractives, el control de rutes per al narcotràfic i els cultius d’us il·lícit.
Les vulneracions dels drets de les lideresses i defensores de drets humans tenen un impacte clarament diferencial i s’associen tant a la seva feina de lideratge com al fet de ser dones, limitant les seves possibilitats de ser actores de canvi i constructores de pau als seus territoris. Segons dades de la Oficina en Colombia de la Alta Comisionada de las Naciones Unidas para las Derechos Humanos, durant el 2019 van incrementar els assassinats a defensores de drets humans en un 44,45 %[13].
Desplaçament forçat de la població
Colòmbia ha ocupat des dels últims 20 anys, les primeres posicions per desplaçament forçat de població a nivell mundial, com a conseqüència del conflicte social, polític i armat. Segons dades del Registre Únic de Víctimes (RUV) té un acumulat històric de casi 8 milions de persones desplaçades, des de 1985 fins a 31 de desembre de 2019. Un poc més del 50% són dones i el 87% és població expulsada del camp, de les zones amb grans interessos miners i energètics, on s’evidencia una forta inversió en terres, acaparament i presència de grans inversionistes.
Durant 2020 hi ha un increment dels desplaçaments derivats de les confrontacions entre els diferents grups armats presents en el territori com l’ELN, les dissidències de les FARC-EP i paramilitars. Només en el primer semestre de 2021 s’han registrat 27.000 persones desplaçades a causa de la violència, principalment a la regió del Pacífic, on operen grups il·legals que lluiten pel control territorial i el narcotràfic.
Colòmbia té 4,7 milions habitants a l’exterior, 400.000 tenen estatut de refugiat o l’han sol·licitat. Els principals factors que han induït a la població a abandonar el seu territori són el conflicte armat, el narcotràfic, l’apropiació de terres i els desastres naturals. Segons la Defensoria del Pueblo, la majoria s’ha refugiat als països fronterers d’Equador, Veneçuela i Panamà, seguit de Costa Rica, Espanya i els Estats Units.
Al 2020, Colòmbia va continuar sent el segon país en major nombre de sol·licituds de protecció internacional presentades a les autoritats espanyoles, representant 27.576 sol·licituds del conjunt de 88.762. 624 persones van rebre l’estatut de refugiat i 152 protecció per raons humanitàries[14].
Paradoxalment, l’any 2019, Colòmbia va ser el segon país al món, després de Turquia, en acollir el major nombre de persones desplaçades internacionalment, acollint a quasi 1,8 milions de població veneçolana, segons ACNUR[15].
[1] https://reliefweb.int/report/colombia/colombia-derechos-civiles-y-pol%C3%ADticos-en-particular-las-cuestiones-relacionadas-con
[2] https://www.oas.org/es/cidh/expresion/docs/informes/cap_iii_informe_ejecutivo_esp.pdf
[3] https://ciudadesiberoamericanas.org/2018/03/09/en-colombia-las-grandes-violaciones-de-derechos-humanos-los-crimenes-de-guerra-y-de-lesa-humanidad-estan-en-total-impunidad/
[4] https://www.temblores.org/comunicados
[5] https://colombiadiversa.org/c-diversa/wp-content/uploads/2021/03/Asi-van-las-cosas.pdf
[6] https://colombiadiversa.org/colombiadiversa2016/wp-content/uploads/2017/08/Informe-conflicto-BAJA-2.pdf
[7] https://www.sismamujer.org/wp-content/uploads/2021/02/Boleti%CC%81n-No-21-2020.pdf
[8] https://www.cidh.oas.org/countryrep/ColombiaMujeres06sp/III.htm
[9] https://www.unicef.org/colombia/situacion-de-la-infancia
[10] http://migracion.iniciativa2025alc.org/download/17O3_COL-OIM_0277_N5_baja.pdf
[11] https://drive.google.com/file/d/1Ze-GofhR6k0c23oUCVN-ZlWrEMPH03JV/view
[12] https://oi-files-d8-prod.s3.eu-west-2.amazonaws.com/s3fs-public/file_attachments/radiografia_de_la_desigualdad.pdf
[13] https://reliefweb.int/sites/reliefweb.int/files/resources/A_HRC_43_3_Add.pdf
3. BIBLIOGRAFIA
ACNUR (2019). Tendencias globales: desplazamiento forzado 2019. https://www.acnur.org/5eeaf5664.pdf
Facultat Jurisprudencia (2006). Colombianos en el exterior: la cara oculta del desplazamiento
Forzado. Universidad del Rosario.
https://www.urosario.edu.co/urosario_files/c5/c5202afa-b5f1-40f2-b49b-326f9eea5c9e.pdf
Centro Nacional de Memòria Històrica (2015). Una Nación desplazada: informe nacional del desplazamiento forzado en Colombia
Cifuentes, Maria Rosario (2009). La investigación sobre género y conflicto armado. Revista Eulethera (pàgs. 127-164)https://www.redalyc.org/pdf/5859/585961832006.pdf
Colombia Diversa (2021) Así van las cosas Balance preliminar de la violencia contra personas LGBT en 2020.
https://colombiadiversa.org/c-diversa/wp-content/uploads/2021/03/Asi-van-las-cosas.pdf
Global Witness, “Defender el mañana. Crisis climática y amenazas contra las persones defensoras de la tierra y del medio ambiente”, julio 2020.
https://www.globalwitness.org/es/defending-tomorrow-es/
“Informe de Temblores ONG, Indepaz y Paiis a la CIDH sobre la violación sistemática de la Convención Americana y los alcances jurisprudenciales de la Corte IDH con respecto al uso de la fuerza pública contra la sociedad civil en Colombia, en el marco de las protestes acontecidas entre el 28 de abril y el 31 de mayo de 2021”. http://www.indepaz.org.co/wpcontent/uploads/2021/06/1-Informe-CIDH-Versio%CC%81n-Conjunta.final_.pdf.
Informe del Alto Comisionado de las Naciones Unidas para los Derechos Humanos (2020). Situación de los derechos humanos en Colombia. https://reliefweb.int/sites/reliefweb.int/files/resources/A_HRC_43_3_Add.pdf
OXFAM (2017). Radiografía de la desigualdad lo que nos dice el último censo agropecuario sobre la distribución de la tierra en Colombia
Programa Somos Defensores (2020). La Mala Hora. Informe anual 2020. Sistema de Información sobre Agresiones contra Personas Defensoras de Derechos Humanos en Colombia – SIADDHH https://drive.google.com/file/d/1Ze-GofhR6k0c23oUCVN-ZlWrEMPH03JV/view
Tribunal Permanente de los Pueblos, Sesión sobre Genocidio político, impunidad y los crímenes contra la paz en Colombia; Bucaramanga, Bogotá y Medellín, 25-27 de marzo de 2021, Sentencia
Vera-Rodríguez, Jorge Mario (2017). Violencia, paz y conflictos ambientales en Colombia: una mirada desde la ecología política y la sociología de la violencia. Universidad de Caldas. https://www.redalyc.org/journal/3217/321759619021/html/
La resistència del Movimiento Ríos Vivos contra la represa Hidroituango a Colòmbia
El moviment ambientalista Ríos Vivos neix al 2008, com a oposició al megaprojecte d’Hidroituango, la major represa de Colòmbia, que sota el pretext del “desenvolupament” ha portat la destrucció dels models de vida ancestrals de la població local, desplaçaments forçats i greus vulneracions dels drets humans i ambientals.
Hidroituango és un projecte hidroelèctric ubicat al riu Cauca -el segon més important de Colòmbia- entre els municipis d’Ituango i el corregiment de Puerto Valdivia, al departament d’Antioquia, afectant més de 300 mil hectàrees i 27 municipis. Amb un embassament de 79 km de llarg i una paret de 225 metres d’alt, pretén generar el 17% de l’energia elèctrica del país.
Està construït per Empreses Públiques de Medellín (EPM), principal accionista, juntament amb la Governació d’Antioquia i compta amb inversions de diverses empreses transnacionals, entre elles espanyoles -com són els bancs BBVA i Santander l’asseguradora Mapfre-, principalment a través del finançament del Banc Interamericà de Desenvolupament.
Quan van anunciar la construcció del projecte, les comunitats van començar a organitzar-se a través del Movimiento Ríos Vivos que agrupa un total de 17 organitzacions de pescadors, “barequeros” (miners artesanals i ancestrals de la ribera del riu), agricultors, camperols, dones i joves de les comunitats afectades pel conflicte armat i per la construcció de la represa. Tenen com a objectiu cuidar i protegir el territori, el medi ambient i les fonts hídriques. Busquen transformar la política minera i energètica de Colòmbia -principal causa del desplaçament forçat de les poblacions rurals- i impulsar la sobirania energètica i hídrica, basada en la descentralització del subministrament, l’eficiència energètica, el desenvolupament d’alternatives comunitàries i la reducció del consum.
La represa ha afectat greument el territori i el riu Cauca i en conseqüència ha destruït la forma de subsistència i l’autonomia dels pobles riberencs, ja que la seva economia depenia del riu. Segons l’Estudi d’Impacte Ambiental d’Hidroituango, hi han greus danys ambientals, com ara: la contaminació de l’aire; la contaminació de l’aigua superficial i subterrània; canvis en la dinàmica fluvial del riu; canvis de la cobertura vegetal; i canvis en l’abundància d’espècies de peixos, entre d’altres. També ha generat la desforestació i destrucció del bosc sec tropical que rodejava el riu Cauca, provocant esllavissades i inundacions.
Al 2016 es suspenien les obres d’Hidroituango per greus afectacions al riu Cauca i per l’incompliment de les obligacions contingudes a la llicència ambiental, gràcies a les múltiples mobilitzacions, manifestacions i denuncies del Movimiento Ríos Vivos. No obstant , les obres es van reprendre i al 2018 es produeix la major tragèdia fins aleshores: un moviment de terra va obstruir els túnels de desviament del riu i va haver importants torrents d’aigua que es van endur centenars de cases, ponts i construccions, arrasant Puerto Valdivia. Aquest desastre va suposar el desplaçament de més de 13.000 persones i moltes d’elles encara no han pogut tornar al territori. Va causar una gran emergència ambiental i humanitària, visibilitzant les greus deficiències del projecte i la vulnerabilitat geològica de la zona. Malgrat s’han imposat diverses sancions i la resolució del Tribunal Llatinoamericà de l’Aigua que responsabilitza a l’Estat colombià, a la Governació d’Antioquia i a l’EPM dels danys ocasionats i recomana el desmantellament de l’obra per considerar que la població estava exposada a risc permanent, les obres segueixen i actualment s’ha executat un 84,23% del projecte[1].
El projecte també ha tingut un greu impacte social. La població no ha tingut accés a la informació ni ha un procés de participació adequat i s’han produït múltiples desallotjaments i desplaçaments forçats, generant la pèrdua dels mitjans de vida i subsistència de centenars de comunitats.
Rudy Estella Posada, de l’organització de Dones Defensores de l’Aigua i de la Vida -AMARU-, en una entrevista de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat -CCAR- explica com va començar tot: “Des dels 12 anys escolto que faran una represa, en tinc 52. Nosaltres no ens ho creiem, que inundarien el riu Cauca, creiem que era impossible, mai havíem tingut una experiència de cap represa, vivíem en el territori i teníem els rius lliures. Al 2008 comencen les vies, el primer desallotjament va ser el 2010, des d’aquell moment si que vam creure que ens traurien el riu i aleshores ja ens vam començar a organitzar. Del 2010 al 2018 van haver 6 o 7 desallotjaments, ens treien d’un lloc, després anàvem a un altre més amunt… Al 2018 s’inunda el riu i ja ens rescaten d’on estàvem i des d’aleshores anem vagant d’un lloc a l’altre sense horitzó, l’únic és que estem organitzats en un moviment i reclamem els nostres drets, però ha estat molt dur”.
L’oposició al megaprojecte ha suposat molta repressió per al moviment. L’any2018 va ser l’any en el que es van registrar els atacs més greus contra els seus integrants – un total de 108 –. Han estat víctimes d’amenaces, assatjaments, fustigacions, senyalaments, atemptats, assassinats als seus líders i a les seves famílies i desallotjaments. Aquell mateix any van participar a les audiències públiques de la Comissió Interamericana de Drets Humans per exigir a l’Estat colombià que protegís les proves de les desaparicions forçades que es troben en la zona de construcció del megaprojecte.
El projecte es construeix en una de les zones més afectades pel conflicte armat a Colòmbia, on hi ha hagut massacres, desaparicions forçades, persecucions i violència armada. El Movimiento Nacional de Víctimas de Crímenes de Estado comptabilitza que encara hi han 600 persones desaparegudes, que es troben en la zona d’influència de la hidroelèctrica i, conjuntament amb Ríos Vivos, denuncien que la seva construcció també obstrueix la recerca d’aquestes persones i en conseqüència la recerca de la veritat, justícia i reparació. A més, la disputa del control territorial per part de grups armats a la zona continua. El 21 de juliol de 2021, més de 3.000 persones de comunitats camperoles es van veure obligades a deixar les seves cases per les amenaces dels grups armats.
Segons Isabella, membre de Ríos Vivos, en una entrevista de la CCAR comenta que “Les víctimes d’Hidroituango, a més són víctimes del conflicte armat i també ha anat molt interconnectat amb els interessos econòmics de la regió. Quina millor manera hi ha d’apropiar-se d’un territori que empobrint-lo i fer que la gent se’n vagi d’allà? En el territori també hi ha megamineria, just al costat del projecte. El riu Cauca és una zona de molta riquesa. Com més rica la terra més se la volen apropiar”.
[1] https://riosvivoscolombia.org/veredicto-tribunal-latinoamericano-del-agua-caso-hidroituango/