GUINEA
Diallo, Guinea Conakry
Diallo va néixer a Guinea Conakry. Un país ric en recursos naturals, com l’aigua potable i la bauxita, però en el qual la majoria de la població no té accés a serveis bàsics com aquesta mateix aigua, medicaments o menjar suficient. Però ell no va deixar Guinea per una qüestió de pobresa.
La seva marxa es gesta el 2010. L’actual president, Alpha Condé, arriba al poder i la ja convulsa situació del país, que just deixa enrere un govern militar sorgit d’un cop d’estat, dóna pas a un govern que ràpidament comença a beneficiar els guineans que comparteixen l’ètnia amb el president, els malinke. Diallo i la seva família són de l’ètnia fula.
En 2013, Condé es preparava per a la seva reelecció, que tindria lloc el 2015 en un procés altament irregular. La tensió política sorgida en aquesta preparació va donar lloc a multitud de protestes que van ser reprimides severament i a represàlies de grups malinke contra altres ètnies, especialment contra la fula. Molts dels assassinats i saquejos van quedar impunes.
El pare de Diallo era militant d’un partit de l’oposició. Fins i tot el propi noi havia participat en vagues per reclamar una bona educació pública (moltes són reprimides arribant a morir manifestants). Una matinada, un grup d’homes
armats amb matxets van anar a per ells. Els crits els van alertar i van intentar fugir, però els van agafar i van matar al seu pare i el seu germà petit. Diallo va ser ferit al cap i va caure inconscient.
Va despertar a l’hospital i després de conèixer la defunció del seu pare i germà va voler estar amb la seva mare. Però en la cultura fula, els fills han de quedar-se amb la família del pare després de la mort d’aquest, i la mare ha de tornar al seu poble natal. Llavors va expressar a la família del seu pare el seu desig d’estudiar, però no el van deixar fer-ho. Va ser llavors quan va marxar de Guinea Conakry, amb només 14 anys.
Un viatge a la recerca d’estudis
No buscava venir a Europa. La seva idea era estudiar en un altre país africà. I com tenia un oncle a Benín, va ser allà.
Va explicar al seu oncle que volia estudiar, però ell li feia treballar a casa mentre li deia que ja estudiaria més endavant. Els seus cosins si que estudiaven. Després de 8 mesos, Diallo va deixar la casa del seu oncle.
Va estar un temps dormint al carrer i fent qualsevol tipus de treball, com carregar camions en els supermercats, ja que no podia estudiar gratuïtament a Benín tampoc. Fins que un amic guineà li va dir que havia aconseguit arribar a
Itàlia. I va decidir anar cap a Europa, en busca d’un futur en el qual veure els seus desitjos complerts.
Amb els pocs diners que hi havia reunit, va ser de Benín fins Níger amb autobús, i després fins a Algèria.
La frontera entre Níger i Algèria és desert. Un grup tuareg li va segrestar juntament amb els altres viatgers que anava, els va robar el poc que tenien i els va fer trucar a les seves famílies per demanar-los diners. Com ell no tenia res ni a ningú, li van tenir pres unes setmanes treballant per a ells i després li van deixar anar. Més tard, van agafar un autobús fins a la següent ciutat.
Però a les persones negres els van demanar deu vegades més el preu del bitllet normal i a sobre els van forçar a baixar al mig del desert. Van haver de seguir caminant.
Pensava que anava a morir. Eren un grup de deu persones. Dos van morir pel camí, quedant els seus cossos enrere en el desert. Alguns algerians es paraven i els donaven aigua i menjar si tenien, però no volien portar-al cotxe per por de la policia. Aquesta va ser la part més dura del viatge.
Quan van arribar a la frontera amb el Marroc, Diallo ja no tenia res de diners. Va treballar en l’agricultura quatre mesos en un poble fronterer, però només li van pagar la meitat del seu sou. Juntament amb altres persones, va creuar la frontera entre Algèria i el Marroc, que consisteix en una tanca i un fossat amb objectes tallants.
Va agafar un autobús fins a Rabat. Allà no va aconseguir treballar, així que va mendicar i va dormir a la carretera. D’aquí va marxar cap a Nador, on va estar més d’un any i mig vivint en campaments al bosc. Vivien en condicions precàries i la policia marroquina venia de matinada a perseguir-los, fer-los
fora, cremar els campaments i detenir-los per portar-los al sud del país, lluny de la frontera. Per això s’organitzaven en els campaments i feien torns per vigilar al bosc.
Va intentar entrar per Melilla, però la policia marroquina els va agafar a ell i als altres companys de viatge, els va colpejar i els va portar a un altre poble més allunyat de la frontera. Llavors va anar a Tànger i va tornar a viure en un campament al bosc.
No tenia diners per pagar una pastera, així que va intentar saltar la tanca de Ceuta. Alguns van entrar, però els van tornar.
Al desembre de 2016 va tornar a intentar-ho. Aquesta vegada ho va aconseguir. Tenia ferides de les concertines, però va córrer fins al CETI. Aquest dia eren un grup d’unes 800 persones que ho van intentar, i aproximadament va passar
la meitat.
En arribar, el CETI estava abarrotat. Van disposar tendes de campanya al pati i a l’aparcament del centre eqüestre que hi ha al costat.
Però Diallo, igual que la resta de residents, no es queixava. Desitjava que el traslladessin a la península, i per a això calia portar-se bé.
A Ceuta rebia classes d’espanyol i informàtica bàsica. Estava bé per començar. Encara que el seu somni és anar força més enllà i estudiar medicina o periodisme.
Després d’uns tres mesos en el CETI, saturat de nou per noves entrades de migrants, Diallo va ser traslladat a la península. Ja a Europa, es pensa l’opció de sol·licitar asil, alhora querecorda: “Si no haguessin matat al meu pare i al
meu germà i no m’haguessin atacat, no m’hauria anat”.
Diallo és un pseudònim sota el qual s’amaga la veritable identitat d’aquest guineà que ara viu a sòl europeu.