HONDURES
-
HISTÒRIA
Hondures actualment pateix una evident tensió social i política marcada pels elevats nivells de corrupció, impunitat i violència al país; així com també pels nivells de pobresa i desigualtat.
L’alta polarització política i social existent es va veure accentuada amb l’arribada al poder de Manuel Zelaya al 2006, que desemboca en un cop d’Estat al 2009. Aquest es va veure motivat, principalment, pel desacord d’amplis sectors de la població pel que fa al referèndum que volia convocar per reformar la Constitució i poder-se així presentar a un nou mandat, alhora que hi havia també un fort rebuig a la seva vinculació i relació amb els governs que integraven l’Alternativa Bolivariana de las Américas (ALBA), especialment el de Veneçuela. El cop d’Estat va provocar l’exili de Zelaya, la condemna de la comunitat internacional i la suspensió de l’estatut de membre d’Hondures en el sí de la Organització d’Estats Americans (OEA).
Actualment, hi ha un clima de crispació i mobilitzacions socials de protesta per l’escassetat d’aliments i el deteriorament de les condicions de vida, condicions que es van veure agreujades durant la pandèmia de la COVID-19. Des del punt de vista polític també hi ha fortes tensions entre el govern i les forces d’oposició per la manca de consens per formular una nova legislació electoral, l’actualització del cens electoral, la finalització del mandat de la Missió de Recolzament contra la Corrupció i Impunitat a Hondures, la manca d’acord entre la OEA i el Govern i les acusacions al president i al seu cercle de confiança per la seva proximitat i connivència amb el crim organitzat. El germà del president va ser condemnat per un tribunal nord americà al 2019 per tràfic de drogues, fet que ha causat molta controvèrsia i inestabilitat a nivell social i polític.
Des de fa anys Hondures es considera un dels països més violents dels món per les altes taxes d’homicidis. Els nivells de violència es van incrementar de forma dràstica d’entre el 2005 i el 2011 amb 92 homicidis per cada 100.000 habitants, convertint-se en el país amb la taxa d’homicidis per càpita més alta del món. En els últims anys aquesta taxa ha anat disminuint considerablement, tot i que continua molt alta. Al 2020 es situava en 37 homicidis cada 100.000 habitants. Val a dir que des de l’Observatorio de Violencia de la Universitat d’Hondures s’atribueix aquest descens a les mesures aplicades en motiu de la COVID-19: confinaments, toc de queda i restriccions en la mobilitat. Alhora, cal tenir en compte que el 65% de les morts violentes que es produeixen estan directament vinculades amb el narcotràfic.
La violència de les Maras, predominant a Hondures la Mara Salvatrucha (MS-13) i la Pandilla Callejera 18 (Barrio 18), són un problema generalitzat en les zones urbanes i rodalies, es calcula que en l’actualitat tenen entre 5.000 i 40.000 membres actius. Tenen el control territorial de barris i zones, en els que recluten a menors, practiquen la violència sexual, el segrest, l’extorsió i l’assassinat d’aquelles persones que els mostren la seva oposició. Totes aquestes activitats delictes estan directament vinculades amb el narcotràfic.
Així doncs, el crim organitzat, incloent a les Maras, i la violència, que exerceixen amb alts nivells d’impunitat, obliga a moltes persones a fugir del país. Les principals víctimes són periodistes, defensores de drets humans, ambientalistes i persones del col·lectiu LGBTIQ+.
Tanmateix, el govern utilitza l’aparell militar per a les tasques de seguretat pública, que juntament amb la policia i el poder judicial són institucions que registren alt nivell de corrupció, on l’abús de poder i l’ús indiscriminat i no justificat de la força és una constant i amb alts índexs d’impunitat.
Pel que fa a la pobresa i a la desigualtat, l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) de 2019 a Hondures va ser de 0.634, situant-se en la posició 132 dels 189 països i territoris analitzats per Nacions Unides. Però si es té en compte l’enorme desigualtat que hi ha en la distribució del benestar, l’IDH real es situaria en 0.472, amb una pèrdua del 25,6% segons càlculs de les mateixes Nacions Unides.
En l’Índex de la percepció de la corrupció de 2020 Hondures ocupava la posició 24, sent 0 molt corrupte i 100 gens corrupte, essent la puntuació més baixa des del 2012. Malgrat la pressió internacional, la negativa de l’actual president a renovar el mandat de la Missió de Recolzament contra la Corrupció i Impunitat a Hondures constitueix un exemple evident de la manca de voluntat política d’erradicar la corrupció i impunitat al país.
2. Drets Humans
La Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) ha expressat, en més d’una ocasió, la seva preocupació en relació a la situació dels drets humans a Hondures, pels nivells crítics d’impunitat i la inadequada i insuficient atenció a les víctimes .
Drets civils i polítics
Les i els periodistes són l’objectiu d’amenaces i d’atacs per part d’agents estatals i no estatals. Segons Human Rights Watch (HRW), almenys 86 periodistes van ser assassinades entre el 2001 i juny del 2020. I segons va informar el Col·legi de Periodistes d’Hondures, el 92% dels assassinats continuen impunes.
El nou Codi Penal hondureny, tot i que va despenalitzar la “difamació” continua incloent disposicions que podrien criminalitzar l’exercici dels drets de reunió i protesta. Així mateix, s’inclou el delicte “d’associació terrorista” que segons persones expertes podria utilitzar-se per penalitzar de manera desproporcionada comportaments que quedarien molt allunyats del que es considera internacionalment com a terrorisme.
LGTBIQ+
El col.lectiu LGTBIQ+ és dels més desprotegits i vulnerabilitzats al país, essent clars objectius de la violència i la discriminació directa. Moltes persones del col·lectiu sovint es veuen obligades a fugir del país buscant protecció. Segons HRW, s’enfronten a la violència de Maras, d’agents de policia nacional civil i militar i de la societat en general, – fins i tot de les seves pròpies famílies -. Alhora pateixen la discriminació en tots els àmbits de la societat, especialment en l’àmbit educatiu i laboral. Al 2019 va entrar en vigor una llei en que prohibeix a les parelles conformades per persones del mateix sexe adoptar fills.
Gènere
Segons l’Observatorio de Igualdad de Género de América Latina y el Caribe, Hondures va ser el tercer país de la regió en nombre absolut de feminicidis al 2019 (299 feminicidis) després de Brasil i Mèxic; el primer dels quals en nombres relatius si es tenen en compte el nombre de dones assassinades per cada 100.000 habitants. Des delCentro de Derechos de las Mujeres, associació feminista hondurenya, han constatat que al 2020, 278 dones van morir de forma violenta al país segons el monitoreig que es realitza als mitjans de comunicació.
L’avortament és il·legal sense excepció, inclosa l’anticoncepció d’emergència (coneguda com la pastilla del dia després) per evitar l’embaràs després d’una violació.
Infància
Segons Human Rights Watch (Informe mundial 2021) el govern hondureny no protegeix de manera integral a les nenes, nens i adolescents. No els garanteix l’accés als drets i serveis més bàsics com són l’educació o l’atenció a la salut. Tanmateix, una quarta part de les nenes i joves queden embarassades abans dels 18 anys, segona taxa més alta d’Amèrica Llatina. D’aquestes, la meitat són fruit d’una violació.
Medi ambient
El medi ambient i en general els drets ambientals a Hondures estan molt amenaçats principalment per una sèrie de polítiques de desenvolupament econòmic basades en premisses neoliberals on l’espoli de la terra i la vulneració dels drets ambientals es realitza en pro del benefici econòmic corporatiu i de les elits dominants. Els grans projectes extractivistes i d’infraestructures a gran escala, conjuntament amb les Zonas de empleo y desarrollo económico(ZEDES) estan contribuint substancialment a la degradació del medi ambient i dels drets humans. Segons Global Witness (2021) Hondures és el país més perillós del món per als defensors i defensores de drets ambientals, en nombre d’assassinats per càpita.
Posteriorment al cop d’Estat contra Zelaya, el govern del president Porfirio Lobo va realitzar una sèrie de reformes legislatives que oferien beneficis i garanties a les empreses així com una cartera de projectes econòmics disponibles (principalment operacions extractives). Actualment, segons un informe de Busness Human Rigiths (2019), gran part dels territoris indígenes d’Hondures es troben amenaçats ja que almenys 137 concessions mineres i de producció d’energia i hidrocarbur es troben consolidades als poblats aborígens.
També és especialment preocupant l’absència o la manipulació malintencionada de les consultes prèvies, lliures i informades a poblacions locals, sobre projectes que afecten al medi ambient. L’avantprojecte de llei de Consulta, Prèvia, Lliure i Informada (CPLI) no reflecteix les normes internacionals i regionals sobre la consulta i consentiment, no garanteix els processos de consulta adequats, no assegura la representació indígena a les consultes i tampoc dota de capacitat de les institucions estatals per emprendre i supervisar aquests processos.
També, és particularment alarmant l’absència d’Hondures en l’Acord de Escazú, on representants de 24 països d’Amèrica Llatina i el Carib van adoptar el primer acord regional vinculant per protegir els drets d’accés a la informació, la participació pública i l’accés a la justícia en assumptes ambientals, fonamentat en el Principi 10 de la Declaració de Rio de 1992 sobre medi ambient i desenvolupament.
D’altra banda, es troben les polèmiques Zonas de empleo y desarrollo económico, ZEDES, que són una reformulació de les antigues RED (Regiones Especiales de Desarrollo). Aquestes són àrees del territori nacional subjectes a un «règim especial» a imatge les “ciutats model” i les zones administratives especials xineses, com per exemple Hong Kong, en què els inversors estarien a càrrec de la política fiscal, de seguretat i de resolució de conflictes, entre altres competències. Han sigut denunciades per diverses persones defensores i organitzacions com a espais dins del territori hondureny que ja no formen part del territori nacional, una pèrdua de la sobirania de l’estat, creant de factoàrees on no s’aplica el règim constitucional i legal del país. Això atempta contra els interessos de les poblacions locals i permet la proliferació de buits legals que permeten la destrucció de zones ambientals d’interès general privatitzant àrees senceres gestionades per consorcis empresarials privats. Les ZEDE poden establir els seus propis òrgans de seguretat interna, incloent la seva pròpia policia, òrgans d’investigació de delictes, intel·ligència, persecució penal i sistema penitenciari. Encara que els seus tribunals interns seguirien sent part del sistema judicial hondureny, en principi estarien habilitats per funcionar de manera autònoma i independent i sota el dret anglosaxó (BBC, 23 octubre 2018), en virtut del qual fins i tot podrien recórrer a jutges estrangers.
Situació de les persones Defensores de Drets Humans.
La Relatora Especial sobre la situació dels i les Defensores de Drets Humans ha afirmat que la situació de les Defensores de Drets Humans a Hondures és una de les més perilloses del món. Entre el 2015 i el 2019 l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans va identificat 1.323 assassinats de defensores, 933 quals es van produir a la regió d’Amèrica llatina i Carib. Segons fonts de la Environmental Rights Initiative de Nacions Unides, a Hondures, s’estima que 128 persones defensores han estat assassinades des del 2010, la pitjor xifra del món.
A més, només entre 2016 i 2017 s’han informat de més de 1232 atacs contra defensores de drets humans, les seves famílies i les seves organitzacions. La manca de rendició de comptes pels assassinats i altres delictes comesos contra els defensors i defensores de drets humans crea un clima d’impunitat i alimenta encara més la violència contra elles. Un exemple infame és el cas de la defensora Berta Càceres, assassinada per la defensa del medi ambient i del dret a l’aigua -com moltes altres defensores de drets humans menys conegudes a Hondures-. Després d’anys d’endarreriment i diverses suspensions del judici, només Roberto David Castillo, president executiu de DESA, l’empresa hondurenya que va construir la represa d’Aigua Zarca, ha sigut processat i condemnat com a coautor intel·lectual de l’assassinat. Amb tot, les organitzacions que treballen al territori denuncien que encara queden molts punts per esclarir i poder fer justícia. Castillo és el quart detingut vinculat a l’exèrcit hondureny en relació al cas i la primera persona acusada de ser l’autor intel·lectual del crim.
L’assassinat, però, no és la única via coercitiva que utilitza l’entramat corrupte a Hondures: l’empresonament massiu, les detencions arbitràries de líders comunitaris i indígenes, la criminalització o assetjament de les persones que s’oposen a projectes destructius pel medi ambient (prospeccions mineres, explotacions forestals o projectes hidrogràfics) són una pràctica habitual. L’estigmatització, encapçalada per alts funcionaris i mitjans de comunicació té, en realitat, una doble funció: no només desapodera a través de la por a processos judicials i multes inassolibles, sinó que exposa a les persones defensores de drets humans a riscos més elevats. En la majoria dels casos relacionats amb el medi ambient i els drets sobre la terra, els càrrecs criminals utilitzats inclouen coerció, violació de domicili, confiscació il·legal, o càrrecs relacionats amb la usurpació de terres. També hi ha un palès abandonament judicial, manca de rendició de comptes i manca de garanties d’accés a la justícia quan són les persones defensores qui posen una demanda: segons l’Informe de la Comissió Interamericana de Drets Humans de 2019, a Hondures aproximadament el 97% dels crims comesos contra defensors i defensores de drets humans segueixen sense resoldre’s.
Al 2015 Hondures va establir un Sistema Nacional de Protecció per a persones Defensores dels Drets Humans, Comunicadors Socials i Operadors de la Justícia. No obstant això, segons fonts consultes per la CCAR que treballen a territori en la defensa de drets humans i ambientals, aquest no és operatiu ni eficaç.
Desplaçament forçat de població
El context de violències, persecució i greus violacions dels drets humans analitzat anteriorment ha generat que milers d’hondurenyes i hondurenys s’hagin vist obligades a desplaçar-se internament. Segons ACNUR, 247.100 persones només al 2020.
Pel que fa al desplaçament forçat internacional, a finals de 2020, 867.800 persones d’El Salvador, Guatemala i Hondures s’haurien vist obligades a fugir dels seus països cercant protecció,. 80.000 persones més que l’any anterior. En els últims 10 anys s’ha incrementat exponencialment el nombre de persones obligades a fugir de la regió si tenim en compte que al 2011 ho feien només 18.400 persones, segons dades d’ACNUR.
El 79% dels desplaçaments forçats d’aquests tres països van arribar als Estats Units d’Amèrica (432.700 persones); el 14% a Mèxic (78.600 persones); Canadà (4.100 persones); Costa Rica (2.500 persones). Aproximadament el 5% va fugir cap Europa (25.900 persones) principalment a l’Estat espanyol (15.400) i a Itàlia (4.600 persones).
Pel que fa a l’Estat espanyol, al 2019, les persones sol·licitants de Protecció Internacional (SPI) d’Hondures van ser la tercera nacionalitat amb 6.803 sol·licituds presentades, resultant el 5,75% del total de les sol·licituds presentades. Aquell mateix any, només 226 persones provinents d’Hondures van rebre l’Estatut de Refugiades.
El 2020, Hondures va continuar sent el 3r país en nombre de sol·licituds presentades a les autoritats espanyoles, representant el 6.24% del conjunt amb 5.536 persones. De les quals, només 688 van rebre protecció internacional.
3. Bibliografia d’interès.
Alerta 21! Informe sobre conflictos, derechos humanos y construcción de paz:
https://escolapau.uab.cat/img/programas/alerta/alerta/21/alerta21.pdf
Amnistia Internacional: Informe País Honduras. Disponible a:
https://www.es.amnesty.org/en-que-estamos/paises/pais/show/honduras/
Berta Cáceres: condenan a exdirectivo de la hidroeléctrica DESA como coautor intelectual del asesinato de la ambientalista hondureña. https://www.bbc.com/mundo/noticias-america-latina-57728963
Informe sobre Desarrollo Humano 2020
http://hdr.undp.org/sites/all/themes/hdr_theme/country-notes/es/HND.pdf
Honduras: CPI reflects a rough 2020, Transparency International, disponible a:
https://www.transparency.org/en/blog/cpi-2020-honduras-rough-year
Informe Mundial 2021, Human Rights Watch. Disponible a:.
https://www.hrw.org/es/world-report/2021/country-chapters/377435
Centro de Derechos de Mujeres, Observatorio de violencias contra las mujeres 2020:
https://derechosdelamujer.org/project/monitoreo-2020/
Comisión Interamericana de Derechos Humanos, 2019 Situación de los Derechos Humanos en Honduras. Disponible a:
https://www.oas.org/es/cidh/informes/pdfs/Honduras2019.pdf
Declaración de Fin de Misión Michel Forst, El Relator Especial de las Naciones Unidas sobre la Situación de los Defensores y Defensoras de Derechos Humanos, visita a Honduras, 29 de abril al 12 de mayo: https://www.ohchr.org/sp/NewsEvents/Pages/DisplayNews.aspx?NewsID=23063&LangID=S
Global Trends in Forced Displacement 2020, UNHCR. Disponible a:
https://www.unhcr.org/60b638e37/unhcr-global-trends-2020
Honduras: Corte Suprema de Justicia de Honduras establece la Jurisdicción Especial de las Zonas de Empleo y Desarrollo Económico (ZEDE) https://consortiumlegal.com/honduras-corte-suprema-de-justicia-de-honduras-establece-la-jurisdiccion-especial-de-las-zonas-de-empleo-y-desarrollo-economico-zede/
Observatorio de Igualdad de Género de América Latina y el Caribe,
https://oig.cepal.org/es/indicadores/feminicidio
OXFAM, El deber de la Consulta Previa, Libre e Informada con los Pueblos Indígenas y Afrohondureños
https://honduras.oxfam.org/blog/deber-consulta-previa-en-Honduras
Posicionamiento del equipo legal de la causa Berta Cáceres previo al fallo contra el imputado Roberto David Castillo.
The Economist, Hong Kong in Honduras. https://www.economist.com/international/2011/12/10/hong-kong-in-honduras
4. TESTIMONIATGE
Estudi de casos
Conflicte ambiental al Guapinol i les resistència de les comunitats de la municipalitat de Tocoa.
El conflicte ambiental i les resistències no violentes de les comunitats de la municipalitat de Tocoa,- al Bajo Aguán al Departament de Colon, Hondures -, tenen el seu origen en la confrontació de dos paradigmes difícilment compatibles. Per una banda, la implementació de polítiques neoliberals desenfrenades en un espai de corrupció i impunitat, en el que el sector públic està cooptat pels interessos privats que utilitzen les estructures de l’Estat per defensar els seus interessos duent a terme polítiques d’espoli dels recursos naturals i als seus habitants. I d’altra banda, la defensa de la terra, l’aigua i el territori des d’una perspectiva centrada en els drets humans i ambientals, amb el benentès que la defensa del medi ambient és defensar la vida, defensar els drets humans.
El conflicte té els seus orígens al 2013 quan, de forma irregular, es redueix la zona protegida del Parque Nacional Carlos Escaleras (una zona de recàrrega hídrica i la font de 34 rius, inclosos el Cuaca, San Pedro, Guapinol, Ceibita i Tocoa i presa d’aigua per als habitants l’Aguán). Precisament, en la zona que es deixa de protegir del parc natural s’atorguen una sèrie de llicències mineres que es concedeixen a l’empresa Inversiones Los Pinares.
Les persones residents de les zones afectades desconeixen absolutament el projecte fins que no s’inicia la desforestació d’una part del Sector San Pedro, que és el tret de sortida de les obres de construcció de l’explotació minera. La preocupació per l’impacte ambiental, sobre la seves formes de vida – principalment l’agricultura- i sobre la seva salut, fa que les diverses comunitats afectades en el municipi de Tocoa s’organitzin, s’articulin i iniciïn estratègies de protesta, resistència i confrontació pacífica contra un projecte sobre el que no han estat ni consultats, ni informats i sobre el que estan totalment en contra. Les protestes i accions s’accentuen al 2018 quan durant uns mesos l’aigua del riu Guapinol baixa fortament contaminada i amb nivells altíssims de sedimentació que impossibilita el seu ús i/o consum. Les comunitats opositores al projecte s’instal·len en el “Campamento Guapinol en Defensa del Agua y la Vida”, ocupant el camí que porta a la mina i bloquejant el trànsit de maquinària pesada de l’empresa minera ILP. El bloqueig va ser mantingut diàriament per unes 140 persones durant 88 dies consecutius. Les demandes eren clares: aturar el projecte miner en el Parque Nacional Carlos Escaleras, rescindir el decret 252-2013 en virtut del qual es redueix l’àrea de protecció del Parque Nacional i celebrar una consulta comunitària a l’Ajuntament de Tocoa a fi de declarar el municipi lliure de mineria.
Finalment, el campament va ser desmantellat i desallotjat amb violència per 1.200 unitats militars i policials (incloent efectius de la força militaritzada TIGRES), en aquell moment hi havia convocades 500 persones de les comunitats. Fruit de la contundència i la violència amb la que van operar els cossos militars i policials, utilitzant gasos lacrimògens i munició real, es va produir la mort d’un manifestant i molts altres van resultar ferits. Al dia següent, va haver un intent per part de les manifestants d’establir novament el campament. El COVIPERCE, el Comité de Vigilancia Permanente de La Ceibita (integrat per guàrdies de seguretat armats finançats per ILP i conformats per habitants de la comunitat de La Ceibita), va obrir foc contra les persones allà reunides, a tan sols uns metres de distància de la policia, sense que aquesta fes res. Fruit d’aquell enfrontament, vàries persones van resultar ferides i dos militars i un membre de la COVIPERCE van resultar morts. En l’actualitat encara no s’han esclarit els fets del que va passar però resulta clarificador que no es van presentar càrrecs per cap mort contra les persones manifestants.
Les persones líders de la mobilització han estat durament criminalitzades. Un total de 31 persones van ser denunciades. Actualment, més de dos anys després dels fets, 8 d’elles continuen en presó preventiva amb càrrecs d’associació il·lícita (que generalment a Hondures s’apliquen contra els integrants del crim organitzat o del tràfic de drogues).
Després de moltes mobilitzacions, accions de resistència pacífica i pressió ciutadana, finalment el 29 de novembre del 2019 es va a dur a terme un cabildo abierto a Tocoa en el que es va declarar a Tocoa com a “Territorio Libre de Minería” amb una participació massiva de la ciutadania.
Malauradament, tal i com ens explicava en Reynaldo Dominguez, membre Comité Municipal de Defensa de los Bienes Comunes y Públicos de Tocoa, el juny de 2021 “la situación está igual que en 2018, el agua está sedimentada, con lodo (…) y la empresa no para de trabajar porque tiene contactos con el Estado, nos atrevemos a decir que el mismo Presidente de la República es el dueño porque tiene policias y militares defendiendo la empresa”.