PAKISTAN
Més de 14.000.000
de persones desplaçades
Entre 200.000 i 360.000
persones mortes
1. HISTÒRIA I CONFLICTE
Al 1947, el que llavors era l’Imperi Britànic va dividir les seves possessions asiàtiques entre el subcontinent indi, de població majoritàriament hinduista i la zona del Pakistan, majoritàriament musulmana. Aquesta creació de dos Estats va suposar un desplaçament de més de 14 milions de persones. Des de llavors, s’han produït diverses crisis i conflictes. Per una part, l’Índia i el Pakistan es disputen la regió de Caixmir, situada al nord dels dos països i de la qual l’Índia n’administra el 43% des de 2010. A la Vall de Caixmir grups separatistes s’oposen al govern indi i reivindiquen el dret d’autodeterminació. Malgrat una reducció de la violència en la regió, la inestabilitat continua i les confrontacions són habituals sobretot en moments polítics claus com van ser les eleccions del 2014 en les quals l’índex de violència va ser el més alt en els darrers 26 anys. Una altra zona de conflictes fronterers és al Beluxistan, entre Afganistan i Pakistan, que connecta amb altres conflictes actuals.
D’altra banda, el Pakistan també ha patit les tensions internacionals dels darrers anys, que es relacionen inevitablement amb la política interna i els interessos i la pressió d’altres com la Xina o l’Índia que fan que la política interna i externa de Pakistan es barregi amb interessos internacionals molt complexos. El 2001, el Pakistan va donar suport als Estats Units en la seva operació a l’Afganistan, a la vegada que tenia presència al seu territori dels talibans. Diversos bombardejos de la coalició liderada pels EEUU van causar la mort de centenar de civils i van generar noves tensions en les zones frontereres. Al 2009, la lluita entre les forces del govern pakistanès i els talibans van desplaçar més de 3 milions de persones.
Actualment, les males relacions amb els Estats Units, que l’acusa de ser causant de la inestabilitat a l’Afganistan, han provocat un enfortiment dels vincles entre Pakistan i la Xina. N’és una prova l’ampliació del corredor econòmic xino-paquistanès, que pretén unir Kasghar (Xina) amb Gwadar (Pakistan).
2. Militarizació
Amb un pressupost en defensa estimat en 7 bilions de dòlars, el Pakistan podria esdevenir la tercera potència nuclear en els pròxims 10 anys. Actualment ja ocupa el sisè lloc després de Rússia, els Estats Units, França, la Xina i el Regne Unit i forma part dels pocs països que no van firmar el Tractat de No-Proliferació Nuclear (TNP) de 1968. Segons el SIPRI el Pakistan posseeix entre 100 i 120 armes nuclears i entre 2,7 i 3,5 tones d’urani altament enriquit. En aquest context, és important recordar el problemàtic rol de l’exèrcit i l’existència de grups paramilitars a Pakistan. D’una banda, ha esdevingut l’element realment unificador de l’estat pakistanès, i és molt present a l’escola i als mecanismes de construcció de l’estat-nació. L’exèrcit té un rol protagonista en els afers polítics interns i externs, el que afecta qüestions com la llibertat d’expressió (per temor a represàlies militars) o la priorització en els pressupostos estatals molt per sobre de temes relacionats, per exemple, amb l’exclusió social.
2. Drets Humans
a. Context
Els grups armats així com les forces de seguretat de l’Estat i paramilitars segueixen violant els drets humans de forma exacerbada. Es segueixen produint execucions immediatament després de judicis sense les garanties degudes i les minories religioses són discriminades tant per agents estatals com per no estatals. Els defensors i defensores de drets humans són víctimes d’amenaces, de manera similar periodistes i diferents mitjans de comunicació. Les minories nacionals veuen també com es violen els seus drets econòmics i socials, i l’accés a la salut és molt limitat, especialment per grups vulnerabilitzats com dones pobres o ciutadans rurals.
Per altra banda, els defensors i defensores de drets humans són víctimes d’amenaces i desaparicions forçades, de manera similar als periodistes i als diferents mitjans de comunicació. Per últim, segons Amnistia Internacional, les acusacions de blasfèmia porten a homicidis a mans de certs sectors de la població exacerbats per declaracions d’alts funcionaris del govern, com per exemple el ministre de l’Interior, qui qualificava de “enemics de la humanitat” a les persones “blasfemes”.
b. Drets civils i polítics :
El 2014 es va tornar a instaurar la pena de mort, tant per tribunals civils com per militars, sovint realitzant execucions després de judicis sense les garanties necessàries. D’altra banda, les lleis contra les blasfèmies segueixen estant vigents, i afecten directament a les minories religioses. Minories com la Ahmadi, la Hazara i la Dalit segueixen tenint un accés restringit al mercat laboral i als serveis bàsics com l’educació i la salut. Un altre aspecte que impedeix revertir situacions de desigualtat i exclusió és el fet que les relacions clientelars reforçades en institucions tradicionals com la jirga (assemblea tribal) són més fortes que les institucions que intenten introduir relacions més democràtiques.
Hi ha persecució i amenaces a bloguers acusats de blasfèmia i estar en contra del país, l’exèrcit i l’islam. Al 2016 es va aprovar la Llei de Prevenció de Delictes Electrònics, que ha permès la detenció de simpatitzants de partits polítics o periodistes per haver fet comentaris en contra del govern.
c. Drets LGBTIQ+ :
El govern reconeix un tercer sexe als documents oficials des del 2011. A més, al 2017 va iniciar un nou cens on es contaven les persones transsexuals. En total, s’hi van comptabilitzar 10.418 persones trans. Al maig del 2018, l’Assemblea Nacional va aprovar la primera llei del país per defensar els drets del col·lectiu, atorgant entre d’altres la possibilitat d’obtenir carnets d’identitat, passaports o permisos de conduir d’acord amb el gènere que es decidís i assegurant el dret a vot o herència. Tanmateix, tot i els avenços en matèria legislativa, les persones trans continuen sent víctimes d’assetjament i atacs violents en casos que queden impunes.
El col·lectiu homosexual, afronta penes de presó i represàlies o tabú en els diferents àmbits de la societat.
d. Gènere :
Segons Human Rights Watch, un 32% de les nenes en edat d’educació primària estan fora del sistema educatiu, en comparació amb el 21% dels nens. Tanmateix, a mesura que augmenta l’edat, les diferències s’incrementen i només un 13% de les nenes entre 14 i 15 anys es troben escolaritzades. A més, cal destacar l’accés limitat a la sanitat i l’educació de les dones pobres i de zones rurals.
El matrimoni forçós infantil és un dels principals problemes del país, amb un 21% de les dones casades abans de fer els 18 anys. D’altra banda, d’acord amb Amnistia Internacional, el govern no se’n surt a l’hora d’evitar la pressió sobre la conversió a l’Islam de dones hinduistes o cristianes ni tampoc en eradicar els crims d’honor o altres tipus de violència de gènere.
e. Refugiats
Es reiteren les veus que denuncien l’expulsió de persones afganeses refugiades. Segons ACNUR, durant el 2017 la xifra va ser d’unes 59 mil, el que implica una dràstica reducció enfront de les 380 mil del 2016. Al setembre de 2018, el primer ministre va anunciar que es donaria la nacionalitat a les persones de segona i tercera generació d’origen afganès i bengalí. Aproximadament, es calcula que hi ha unes 129 mil persones refugiades (o en situació similar) d’origen pakistanès, la majoria a Afganistan, seguida d’Itàlia i el Regne Unit.