1. HISTÒRIA I CONFLICTE

El Sàhara Occidental és considerat per Nacions Unides com un Estat no-autònom, i a la pràctica, es troba sota control gairebé en la seva totalitat de Marroc (excepte la franja oriental controlada per la República Àrab Saharàui Democràtica, RASD) des de finals dels anys 70, quan va acabar la ocupació i administració per part d’Espanya que l’havia ocupat com una colònia. Això malgrat la Resolució 1514 (XV) de l’Assemblea de Nacions Unides i la Sentència de 16 d’octubre de 1975 de la Cort Internacional de Justícia que negaven la sobirania de Marroc o Mauritània sobre els territoris del Sàhara occidental, i el seu dret d’autodeterminació. Després que s’incomplís la promesa d’un referèndum, va aparèixer el Front Polisario amb la finalitat de defensar la independència d’aquest territori fins i tot per les armes, i a partir de novembre del 1975, començaren les primeres confrontacions entre les forces marroquines i el Front Polisario, forçant a milers de persones a refugiar-se a Algèria.

La comunitat internacional ha impulsat diverses iniciatives per garantir el dret d’auto-determinació del poble sahrauí, sense èxit. El 1990, les Nacions Unides posaren en marxa l’operació MINURSO (Missió de les Nacions Unides per l’organització d’un referèndum al Sàhara Occidental) i establiren un cessament d’hostilitats. El govern marroquí ha continuat negant, però, el dret d’autodeterminació del Sàhara. Diferents actors internacionals tenen els seus interessos a la regió que afecten i condicionen la resolució del conflicte: Espanya, que pels Acords de Madrid deixava el territori en mans del Marroc i Mauritània a canvi d’accés als recursos petrolífers de la regió; França, que ofereix el seu suport al Marroc a nivell militar i diplomàtic des del Consell de Seguretat i, finalment, els Estats Units que han millorat relacions amb el Marroc i actualment són un aliat estratègic.

Així doncs, actualment el Front Polisario controla uns 20% del territori sahrauí el qual està segat per un mur de 2.700 km de llarg construït pel Marroc al 1987 i que ja ha causat la mort de 2.500 persones per culpa de les mines. A part, el Polisario també administra els camps de refugiats situats a Algèria on segueixen vivint més 155.000 sahrauís des de fa més de 35 anys.

2. Drets Humans

a. Context

L’anàlisi de la situació dels drets humans al Sàhara Occidental ha de tenir necessàriament en compte la situació d’ocupació del territori, per entendre que moltes de les vulneracions de drets humans estan directament relacionades amb les aspiracions d’autodeterminació del poble saharià. Com dèiem, el Sàhara Occidental és un territori que es troba majoritàriament sota l’ocupació i administració ‘de facto’ del Marroc (excepte la part oriental, que està sota el control de la RASD), però on la ONU continua considerant a Espanya com a potencia administradora, doncs no reconeix els Acords de Madrid pels quals Marroc, Espanya i Mauritània establien una administració temporal tripartida, que abandonarien primer Espanya i posteriorment Mauritània. L’interès principal de la comunitat internacional es centra en la celebració d’un referèndum sobre l’autodeterminació del poble saharià. Tot i que aquest referèndum compta amb el beneplàcit de les Nacions Unides, el Marroc no s’hi ha mostrat mai favorable. Així, per exemple, recentment Marroc va obligar 84 funcionaris de la Missió de les Nacions Unides pel Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO) a abandonar el país, fet que ha dificultat el compliment fins i tot de les operacions administratives bàsiques . D’altra banda, aquesta situació també dificulta diferenciar la situació del Sàhara Occidental i la del Marroc, ja que, de moment, s’aplica la llei marroquina sobre el territori.

b. Drets civils, polítics i socials

Amnistia Internacional ha pogut constatar l’existència de mesures de repressió de la dissidència pacífica del Sàhara Occidental per part de les autoritats ‘de facto’ marroquines, que han dispersat protestes pacífiques i ha enjudiciat activistes saharians. La mateixa entitat denuncia accions per part del Marroc d’obstaculització de l’activitat de grups saharians de protecció dels drets humans, entre d’altres, el Col·lectiu de Defensors Sahrauís dels Drets Humans que segueix tenint bloquejat el registre legal com a entitat.

Amnistia Internacional denuncia el cas de 24 sahrauís, entre els quals hi ha activistes de drets humans i polítics, condemnats anteriorment a penes de presó en un judici militar manifestament injust. Aquestes persones van ser detingues el 2010 en relació a uns enfrontaments violents en que varen morir 11 membres de les forces de seguretat marroquines i dos saharauis quan es desallotjava un campament de protesta a Gdim Izik.

Human Rights Watch denuncia que les autoritats marroquines van prohibir totes les manifestacions considerades contràries a la sobirania del Marroc sobre el Sàhara Occidental. Igualment recorda la utilització de la llei penal marroquina per perseguir tots aquells actes que puguin atemptar contra la sobirania del Marroc sobre el Sàhara Occidental, inclús aquells que simplement són un exercici de la llibertat d’expressió.

c. Drets LGTBI+

En qüestions LGTBI no es poden establir diferències significatives entre el Marroc i el Sàhara Occidental. El Codi Penal Marroquí segueix penalitzant les relacions homosexuals consentides amb penes de presó per a persones gais, lesbianes, bisexuals, transgènere i intersexuals, de entre sis mesos i tres anys, el matrimoni homosexual no està reconegut.

d. Gènere

A nivell normatiu els darrers anys s’han produït avenços significatius en l’àmbit de gènere a la normativa marroquina, que és d’aplicació també al Sàhara. Així, el Codi de Família marroquí va ser reformat al 2004 per a ampliar els drets de les dones dins el matrimoni, la tutela, la guàrdia i custòdia dels fills i l’accés al divorci, junt amb una reforma del sistema de permisos per maternitat amb 14 setmanes de permís remunerat, i fins i tot es va esmenar la Constitució al 2011 per tal de garantir la igualtat de gènere. Però a la pràctica, Marroc continua a la posició 136 sobre 144 al Global Gender Gap Report, 2017 ¸mostrant el seu índex que durant la darrera dècada de fet s’ha produït una molt escassa millora en termes d’igualtat de gènere.
La legislació marroquina no conté cap norma específica per combatre la violència contra les dones. A més, el Codi Penal segueix castigant l’avortament, tot i que les autoritats han proposat reformes perquè es permeti en determinats casos, però incloent requisits de notificació i aprovació de tercers.

e. Refugiats

Actualment, i des de fa més de 40 anys, desenes de milers de refugiats, 90.000 d’acord amb dades subministrades per l’ACNUR, segueixen vivint en els cinc campaments pròxims a Tinduf (Argèlia), depenent gairebé completament de l’ajuda humanitària internacional. També es comptabilitzen més de 26.000 saharauis residents a Mauritània. Al mateix temps.

3. NOTES

^[1] Consell de Seguretat de Nacions Unides. Informe sobre la situación relativa al Sáhara Occidental de 10 de abril de 2017. http://www.un.org/es/comun/docs/?symbol=S/2017/307 [Consultada 11/5/2017]
[1] Amnistia Internacional. La situación de los Derechos Humanos en el Mundo. Informe 2016/2017. En línia: https://www.es.amnesty.org/en-que-estamos/informe-anual/ [Consultada 8/5/2017]
[1] Human Rights Watch. Informe Mundial 2016. Marruecos y Sáhara Occidental. En línia: https://www.hrw.org/es/world-report/2016/country-chapters/285664 [Consultada 8/5/2017]
[1] http://reports.weforum.org/global-gender-gap-report-2017/dataexplorer/#economy=MAR

“Vaig marxar del Sàhara perquè allà no hi ha futur”

Enhamed Ahmed, refugiat

Fotofrafia David B © isabadell.cat

Fa només dos mesos que viu a Sabadell, però ha estat en altres parts d’Espanya. Va amb una samarreta amb la inscripció Sàhara lliure i porta una polsera amb la bandera sahrauí. Enhamed Ahmed Mohamed té 23 anys, i en fa dos que va marxar del seu país, on vivia en un camp de refugiats.

Fins que un dia se li va presentar l’oportunitat de marxar i no la va deixar escapar. Ho va fer en una embarcació “com una pastera però que s’assembla
més a un vaixell”, segons explica, i després va passar sota el seient d’un cotxe, quan ja havia entrat a Espanya. Per fer-ho va haver de pagar “una mica més de 2.000 euros”.

Els motius per abandonar el Sàhara? “Allà no hi ha futur”, diu l’Enhamed, que ho justifica ràpidament amb una lliçó de la història del seu país. “Portem més de 40 anys en campaments de refugiats. Esperem la independència perquè estem dividits en dos parts, i el problema és que Espanya no ens reconeix com a país, no vol solucionar-ho, i Marroc ens està ocupant”.

Colònia espanyola

El Sàhara Occidental, la regió on vivia l’Enhamed, és un territori del nord d’Àfrica que està en mans del Comitè Especial de Descolonització de la ONU. El procés de descolonització es va interrompre quan Espanya va abandonar el terreny i el va cedir al Marroc, però els acords entre els dos països no són vàlids i, per tant, els organismes internacionals no reconeixen la sobirania de Marroc. Amb aquesta lògica, l’administradora legal del Sàhara, a falta de descolonització, continua sent Espanya.

És per aquest motiu que molts sahrauís marxen del seu país per buscar-se la vida a Espanya. “El criteri que seguim és el que ens facilita més els papers”, explica l’Enhamed, i com que el Sàhara és colònia espanyola, els immigrants que arriben tenen una mica de “facilitats” per aconseguir els papers gràcies a
que “alguns dels nostres pares han estat a l’exèrcit espanyol i tenen carnet d’espanyol antic”, tot i que l’Enhamed no estava en aquesta situació.

Llibertat sahrauí

La vida quotidiana en els dos països és molt diferent. Al Sàhara, l’Enhamed vivia en un camp amb la seva família, estudiava cinema i treballava en el que podia. Està molt implicat en la causa del seu país, si va estudiar cinema va ser per “explicar qui som els sahrauís, per què seguim lluitant per la nostra
independència”.

En canvi, el dia a dia aquí “és molt actiu, has de seguir unes normes, hi ha unes rutines”, explica. L’Enhamed segueix formant-se i intenta trobar feina, cosa que és “difícil perquè no coneixes a ningú i la gent s’allunya una mica per ser estranger”. Ara que ha aconseguit els papers la situació és una mica diferent, “quan no els tens és com estar en una presó, et sents un menys a la societat”,
ho defineix.

Refugiats a Sabadell

Però l’Enhamed no és l’únic refugiat que viu a Sabadell. Actualment hi ha 15 persones refugiades que viuen en pisos propietat de la CCAR a la ciutat.  L’Ajuntament hi té un conveni i els refugiats viuen en pisos de propietat municipal gestionats a través de l’entitat en la primera fase de l’acollida, que dura sis mesos.

“La gent de la CCAR són com la meva família d’aquí”, afirma l’Enhamed, que esbossa un somriure quan parla dels voluntaris de l’entitat que li ha facilitat els
papers i l’ha introduït en la vida social del país. Des de la CCAR defensen el dret d’asil i els drets de les persones immigrants o, tal i com ho defineix l’Enhamed, “és gent que posa del seu temps per ajudar-te i per obrir-te portes”.

Tot i que en un parell d’ocasions es va plantejar tornar al seu país, ara té clar que només hi aniria a veure la família i els amics. “Vull tenir una vida i una família aquí i seguir estudiant en el món de l’audiovisual”, sentencia  il•lusionat.

Entrevista realitzada per Lídia Arderiu. Fotos de David B. Publicada inicialment a iSabadell